diumenge, de febrer 24, 2008

Equilibris



Busco l'equilibri, però vaig a pams. Res no queda consolidat per sempre, però començo per aquí i no perdo de vista aquest puntal. Miro a la dreta i medito si l'encertaria. Trepitjo amb cura, però decidit. Acarono el còdol i sento que reposa. Perfecte. Busco i camino.

dissabte, de febrer 09, 2008

Carrera

"El riesgo más grave del mercado literario, en su conexión con el sistema de medios de formación de la opinión pública, es encontrarse un buen día con que uno tiene un curriculum y un álbum de fotos en lugar de una vida (Manuel Sacristán, en estos lances, prefería hablar de ridiculum vitae); y que ha escrito lo que podía vender en lugar de lo que tenía que decir. Se es poeta cuando se tiene una palabra por decir (seguramente una sola, aunque por lo general ande repartida en muchas canciones, en muchos cuentos, en muchas ciudades). Si se llega a decir esa palabra la vida está cumplida en cierta forma esencial, aunque sea breve o se malogre en otros aspectos importantes. Hoy, en cualquier capital española, es fácil encontrar poetas aprendices muy jóvenes, de dieciocho o veinte años, ya con algún premio local ganado, plaquettes y algún libro publicado, coordinadores de una revista o colaboradores esporádicos de la prensa local. Para ellos, la tentación de dedicarse a construir una carrera literaria en lugar de a escribir es muy grande: pero se trata de caminos divergentes, aunque el estruendo mediático muchas veces nos dificulte percibirlo."

Ho deia Jorge Riechmann, entrevistat per Noemí Montetes a Barcelona Review. Hi he ensopegat, mentre buscava una altra cosa, i m'ha fet pensar en aquesta gent que va publicant llibrets per aquí i per allà gràcies a les seves habilitats (molt lloables), però que encara no s'han adonat o no es volen adonar que ni ens diuen res de nou, ni ho fan amb cap gràcia, ni ens calia escolatar-ho o llegir-ho, ni ells els calia dir-ho, ni escriure-ho, ni el país, ni la literatura nacional ho necessitava, només ho reclamava el seu curriculum.




divendres, de febrer 08, 2008

Després d'una pausa


Durant uns dies he estat allunyat de l'ordinador perquè els paletes han envaït el pis i hem hagut de passar un temps acollits a casa d'uns parents. I la casa d'acollida era un casa sense internet. Quines coses, no? A la feina no tinc temps ni espai mental per postejar. He tingut temps per fer altres coses: retrobar la Susanne, el Brendan i la Mireia, escoltar una conferència de Terry Eagleton, presentant el seu darrer llibre sobre la qüestió primordial, disfrutar amb la pel·li escrita per Diablo Cody, passejar per un Mataró desconegut i corregir més exàmens que en tota la meva vida sencera.

I pensant en aquesta faceta, la laboral, recordo una alumna de 12 anys, que fa uns dies em preguntava al passadís: "Profe, ¿tú hablas catalán por la calle?". Jo li vaig dir que sí, que esclar. I la criatura va deixar anar un "¡Haaala!" de sorpresa. Sap que els professors que viuen al barri, acostumen a parlar en castellà, a casa i pel carrer, malgrat fer les classes en català i demanar-los que callin i s'asseguin en català. És a dir que li sorprenia que jo, també parlés la llengua de Verdaguer i Toni Sala fora de la feina, fora del recinte en què per alguna convenció arbitrària i estranya els mestres parlen català. Per a la majoria d'alumnes d'aquesta i d'altres escoles, el seu món és el seu barri, prop del Besós. Han sortit molt poc d'allà. Les finestres que eixamplen aquest món són canals de televisió que l'expliquen en la llengua dels seus pares. I a l'estiu també ho són les vacances al poble dels seus pares a Andalusia, a Extremadura, a Castella. TV3 per la majoria d'aquest nens és un canal tan inútil com ARD, el primer canal de la televisió pública alemanya, o France 5, una cosa que fa nosa. El català és allò que parlen els mestres a l'escola de vuit del matí a cinc de la tarda. I això em recorda el comentari de la pel·lícula Juno, segons el qual "quedar-se embarassada" és una cosa que passa "a les mestres i a les mares". En tot cas la pregunta innocent de la nena, al passadís, em va fer recordar que visc en una reserva india molt estranya, i que els professors de català en alguns barris són membres de ple dret del departament de llengües estrangeres.


Aquest matí em parlaven d'una dona, filla d'immigrants andalusos, que ha viscut a Suïssa tota la seva vida, que va venir a Barcelona amb 23 anys i amb poc temps ha après català. Aquestes coses no només van per barris, també van a persones.

Però els barris determinen, sobretot si t'adones que els nens que parlen (parcialment) català a casa, a l'escola se n'amaguen, se n'avergonyeixen, perquè el grup els pressiona, i es veu que està mal vist ser catalufo, com també està mal vist ser obedient i esforçar-se per treure bones notes, o ser un xivato.

dissabte, de febrer 02, 2008

París, Berlín


(al Francesc i l'Eduard)


La pastissera ha marxat,
el sastre ha marxat,
tothom marxa a Berlín.
Fins i tot jo hi vaig fugir,
en exili interior, un hivern.
Però quan hi arribin,
quan arribem
a Berlín
veurem que tots han marxat
a Berlín.