Arrivederci

No entenc com he pogut trigar trenta anys a venir a Roma. Ahir vaig anar al cinema i en sortir de l'edifici vaig estar-me de peu sota la marquesina entre els romans que esperaven els amics per entrar a la sessiò de les 22:30. Per un moment vaig tenir l'agradable sensaciò de ser un més dels habitants d'aquest eixam. Em sembla bé fer el turista unes hores entre les runes, però, després perdent-me pels carrers sense rumb ja no vull ser més un turista.
Roma és una ciutat caòtica pel seu urbanisme i disseny del trànsit, i aquests dies entre la crisi de govern i els simulacres, la ciutat va tan plena de cotxes de policia de tots els colors (polizia, carabinieri, municipale + els que no porten distintius) que sembla un estat d'excepciò.
He obert el diari La Repubblica per les pàgines de polìtica nacional i hi tants partits i noms que em sembla impossible d'entendre qui és qui. L'ùnica cosa que sembla clara és que il Cavaliere ha caigut en desgràcia, perquè aquells que en parlaven bé fa uns anys, ara li prenen les mides pel taut i es lamenten que el Berlusca els decepciona.
Abans d'anar a dormir o a estones perdudes assegut a la Piazza del Poppolo o a Ostia Antica llegeixo entenent el que vull o puc: Il giardino dei Finzi-Contini de Bassani i Lavorare stanca de Pavese. Això són vacances.