La guerra freda

He fet una petita escapada per veure una projecció del festival Loop. A Double take, el videoartista belga Johan Grimonprez (Roeselare, 1962) ens parla de la guerra freda, de la irrupció del mitjà televisiu i del clàssic i inquietant tema del doble. L'obra es basa en la tècnica del collage, amb fragments de pel·lícules, anuncis, reportatges russos i americans, algunes escenes rodades expressament per al muntatge i una entrevista amb un home que es guanya la vida fent de doble de Hitchcock. Sentim un narrador en veu en off que reescriu el magnífic relat de Borges mentre veiem diversos Alfred Hitchcock silenciosos i inquietants entrant i sortint de les diverses habitacions d'una casa, o d'altres fragments de pel·lícules on el director apareixia sense dir res, com a figurant. La música de suspens de les seves pel·lícules és la banda sonora perfecta per subratllar la tensió dels dobles que són al mateix edifici però mai no acaben de trobar-se. La guerra freda a finals del cinquanta i principis dels seixanta, amb el Sputnik, la crisi dels míssils, la cursa armamentística, es barreja amb la paranoia alienigena i té un bon paral·lel amb l'obra mestra de Hitchcock, Birds (1963).

Ara prenc aquestes notes i m'adono de l'avantatge que suposa la tecnologia. Perquè puc linkar amb tres moments de l'obra de Grimonprez que m'han divertit especialment:

1. Un anunci de cafè instantani que no ha sabut envellir, sobretot pel masclisme indissimulat que supura:




2. Un fragment de Nixon & Khrushchev en el seu "Kitchen Debate" de 1959 a Moscou:



3. Una perla de Donald Rumsfeld (el trobem a faltar):

Aplicable als opositors de secundària

"There’s more to life than books you know – but not much more."

—Morrissey

Recovered fragments of New York City

[Newland Archer i la cosina de la seva esposa, Ellen Olenski, al Metropolitan Museum, observen restes de Troia (Ilium, en llatí) i s’observen l’un a l’altra, i es deixen portar per la malenconia, com si coneguessin ja el seu destí]

…they were staring silently at the glass cabinets mounted in ebonised wood which contained the recovered fragments of Ilium. […]

Its glass shelves were crowded with small broken objects—hardly recognisable domestic utensils, ornaments and personal trifles—made of glass, of clay, of discoloured bronze and other time-blurred substances.

“It seems cruel,” she said, “that after a while nothing matters … any more than these little things, that used to be necessary and important to forgotten people, and now have to be guessed at under a magnifying glass and labelled: ‘Use unknown.’”

“Yes; but meanwhile—”

“Ah, meanwhile—”

As she stood there, in her long sealskin coat, her hands thrust in a small round muff, her veil drawn down like a transparent mask to the tip of her nose, and the bunch of violets he had brought her stirring with her quickly-taken breath, it seemed incredible that this pure harmony of line and colour should ever suffer the stupid law of change.

“Meanwhile everything matters—that concerns you,” he said.


Edith Wharton, The Age of Innocence, Chapter 31