Acròbata contra pronòstic

Acròbata contra pronòstic, intrús del carril bus
molt abans de la introducció de cap carnet per punts.
Em vaig arribar a saltar tants semàfors i
senyals de direcció prohibida. Vaig oblidar
tants aniversaris i negar tants somriures,
em va poder tan sovint la desídia. Però la
retirada de carnet no va venir imposada, no.
Jo mateix vaig entregar-me, com un
ludòpata penedit es posa a la llista negra
del casino. Vaig fer esclatar el meu golf negre
contra la paret, al túnel de la ronda. Vaig sortir de
la ferralla, espolsant-me la jaqueta. A peu coix fins
la comissaria de Königstrasse. Vaig fer-me la prova
d’alcoholèmia i examen de consciència, per matar
el neguit i la primera persona.

A partir d’aquí
no va venir altra cosa que una
duríssima travessa del desert en transport públic
o tardes i vespres intentant vèncer la mandra,
rient de coses tristes i enganyant-me, esperant el
relleu o un bàlsam gratuït, de propaganda, que
antics amics se’n recordin i em tornin la trucada.
I això era el neguit sord de posar-se una camisa suada,
sortir corrents de casa, un dia de vaga de tramvies,
i en arribar a la plaça llençar la tovallola; negar-ho tot
per fer veure, només per fer-ho veure. Un neguit mal
curat, que hauria dit la padrina de Ripoll.

Aprofitant que alguna cosa en mi badava, he pujat a un mazda
esportiu aparcat a Princesa, cantonada Perill. De primer no trobava
les claus i havia perdut confiança. Ara ja em relaxo i sento el
pessigolleig que enyorava, després accelero nit endins.
No reconec els ulls del retrovisor, però sé que són els meus.
Ella posa una mà sobre la meva i fa un gest perquè pari a l’àrea
de descans. Poso l’intermitent, redueixo i la grava espetega
suaument sota les rodes, apago el motor. Obro un dit la finestra,
em descordo les sabates, ella apaga el CD i es treu les arracades.
Somriu, no tenim pressa, ella torna dolç el temps d’espera.