La Heike ha tornat entusiasmada de Buenos Aires. Hi ha anat a fer turisme i per un curset de perfeccionament de tango. Encara conserva una certa resistència a deixar-se portar, sich hingeben (entregar-se), diu ella. I això de vegades fa el tango impossible. No ha pogut evitar un parell de discussions fortes amb el partner. Però la sang no ha arribat al riu.
La Heike ha tornat entusiasmada. Pensava que deixar Barcelona per anar a una ciutat encara més gran no era una bona idea perquè necessitava vacances de veritat. Però s'ha trobat una ciutat amb molts espais verds, moltes botigues, botigues amb molts miralls... Aquí l'Aldo ha pensat en Borges i ha somrigut, però no n'ha dit res. I la Heike, entusiasmada ha seguit parlant de les avingudes i els miralls... i conclou que el millor de tot és la gent, per la seva amabilitat, per la seva simpatia, a les botigues i pel carrer. Ha trobat l'afabilitat que troba a faltar a Barcelona, ha pensat l'Aldo.
Després la Heike li ha explicat com eren les sabates que s'hauria hagut de comprar, precioses, d'un disseny atrevit. Només 100€, però segur que a Barcelona no les trobes per menys de 300. Aquelles sabates haurien estat una elecció perfecta pel casament on l'han convidada aquest juliol. El convit és en un casa senyorial al Heiliger See a Potsdam. Serà una festa impressionant, luxosa... La cerimònia es va fer fa unes setmanes en la més estricta intimitat i amb caràcter d'urgència, als EUA. I ara volen deixar les ombres del secret i celebrar-ho amb tots els amics, "a lo grande" i "stilvoll".
I la Heike, li diu a l'Aldo ara, com li diu també a la companya de pis, que aquelles sabates haurien estat ideals per a una festa tan especial. La Heike i l'Aldo parlen de les vacances, la feina, la ciutat, les ciutats, els somnis, els malsons, els vicis i aficions superats o per superar, dels somnis i projectes. La Heike està il·lusionada amb un postgrau de recursos humans que pinta molt bé. L'Aldo rep un sms de la Júlia que finalment no es deixarà veure pel bar perquè està molt cansada. L'Aldo ho comunica i dóna a entendre que ell aprofitaria per anar tirant. La Heike, diu que ja li va bé. Quan el cambrer s'endú el platet amb els diners del sopar, la Heike, a manera de resum, diu que li ha agradat molt tornar-lo a veure i que li sobta que avui no s'hagi parlat de llibres. I l'Aldo somriu, adonant-se que és cert, però sense saber ben bé per què ha anat així. L'Aldo li diu que de cap manera permetrà que torni a passar, que en la propera trobada la literatura i el cinema monopolitzaran altra vegada la conversa i no deixaran respirar els altres aspirants a tema de conversa, que no s'ho mereixen.
A l'andana del metro l'Aldo s'adona que no porta el llapis amb que subratlla el llibre de Nabokov les paraules que vol buscar al diccionari. I torna a desar el llibre. Està content, perquè ha vist la Heike batant contenta, amb projectes petits i grans. També diu que vol organitzar trobades dels amics del brunch algun dissabte, a veure si volem venir. I la literatura, que no deixa de ser una passió compartida, també li va bé fer una mica de guaret. I pensa en el darrer llibre d'un amic que té la virtut d'haver evolucionat respecte d'altres propostes anteriors, perquè és més literatura i parla menys de literatura, la poesia és subterrània i de vegades supura la ferida, no és un riu de plata, perquè és un aqüífer no registrat, que descobreix el lector, sorprès i agraït. L'Aldo somriu, quan s'adona que ha arribat a la seva parada, al final de línia i recorda aquell noi, dissabte a la matinada, a qui va intentar despertar, a quarts de quatre de la matinada, al final de línia, que va seguir dormint. Quantes voltes deuria donar?
