"Ariadna a Teseu:

Més dolç que tu he trobat tot el llinatge de les feres: de ningú m'hauria refiat més en mala hora que de tu. I això que llegeixes, Teseu, t'ho envio des d'aquella platja on la vela s'emportà la teva nau sense mi. Deixondida a penes, esllanguida de la son, vaig moure les mans, mig ajaguda, per envoltar Teseu. No hi era. Retiro les mans, i de bell nou palpo, i pel llit moc els braços; no hi era. (...) En tant, mentre per tota la platja anava cridant «Teseu», els còncaus roquissers tornaven el teu nom (...) Allò que em mancava a la veu ho omplia amb el sanglot (...) Tant de bo que visqués Androgeu, (...) oh Teseu, hagués immolat amb una branca nuosa aquell que era meitat home, meitat brau; ni t'hagués donat el fil que havia de mostrar-te la tornada (...) La banya no hauria pogut traspassar el cor ferreny; era segur el teu pit àdhuc si no l'haguessis cobert.(...) Jo no veuré, doncs, a l'hora de morir les llàgrimes de la mare, ni hi haurà ningú que clogui amb els dits els meus ulls; el meu esperit malaurat s'esxhalarà en aires estrangers, i no ungirà una mà amiga els meus membres estesos; les aus marines es posaran damunt els meus ossos insepults. ¿Aquestes són tombes dignes dels meus mereixements?" Ovidi, Heroides, X