Durant uns dies he estat allunyat de l'ordinador perquè els paletes han envaït el pis i hem hagut de passar un temps acollits a casa d'uns parents. I la casa d'acollida era un casa sense internet. Quines coses, no? A la feina no tinc temps ni espai mental per postejar. He tingut temps per fer altres coses: retrobar la Susanne, el Brendan i la Mireia, escoltar una conferència de Terry Eagleton, presentant el seu darrer llibre sobre la qüestió primordial, disfrutar amb la pel·li escrita per Diablo Cody, passejar per un Mataró desconegut i corregir més exàmens que en tota la meva vida sencera.
I pensant en aquesta faceta, la laboral, recordo una alumna de 12 anys, que fa uns dies em preguntava al passadís: "Profe, ¿tú hablas catalán por la calle?". Jo li vaig dir que sí, que esclar. I la criatura va deixar anar un "¡Haaala!" de sorpresa. Sap que els professors que viuen al barri, acostumen a parlar en castellà, a casa i pel carrer, malgrat fer les classes en català i demanar-los que callin i s'asseguin en català. És a dir que li sorprenia que jo, també parlés la llengua de Verdaguer i Toni Sala fora de la feina, fora del recinte en què per alguna convenció arbitrària i estranya els mestres parlen català. Per a la majoria d'alumnes d'aquesta i d'altres escoles, el seu món és el seu barri, prop del Besós. Han sortit molt poc d'allà. Les finestres que eixamplen aquest món són canals de televisió que l'expliquen en la llengua dels seus pares. I a l'estiu també ho són les vacances al poble dels seus pares a Andalusia, a Extremadura, a Castella. TV3 per la majoria d'aquest nens és un canal tan inútil com ARD, el primer canal de la televisió pública alemanya, o France 5, una cosa que fa nosa. El català és allò que parlen els mestres a l'escola de vuit del matí a cinc de la tarda. I això em recorda el comentari de la pel·lícula Juno, segons el qual "quedar-se embarassada" és una cosa que passa "a les mestres i a les mares". En tot cas la pregunta innocent de la nena, al passadís, em va fer recordar que visc en una reserva india molt estranya, i que els professors de català en alguns barris són membres de ple dret del departament de llengües estrangeres.
Aquest matí em parlaven d'una dona, filla d'immigrants andalusos, que ha viscut a Suïssa tota la seva vida, que va venir a Barcelona amb 23 anys i amb poc temps ha après català. Aquestes coses no només van per barris, també van a persones.
Però els barris determinen, sobretot si t'adones que els nens que parlen (parcialment) català a casa, a l'escola se n'amaguen, se n'avergonyeixen, perquè el grup els pressiona, i es veu que està mal vist ser catalufo, com també està mal vist ser obedient i esforçar-se per treure bones notes, o ser un xivato.
