Què estàs llegint?

En la sàtira d’Alan Bennet la sobtada fal·lera lectora de la reina provoca molts mals de cap perquè la reina es mostra absent, desinteressada per les seves obligacions, poc motivada, comença a ser inpuntual, incomoda a ministres i caps d’estat preguntant “Què estàs llegint?”, pretén dir la seva i posa més pegues que mai a la feina dels seus assessors: que si la correcció política és ridícula, que si llegir informes mastegats no és el mateix que tractar directament amb les fonts, etc. Però la reina també troba en la lectura per trencar el protocol i la gàbia de plata: ensopega amb una via per començar a imaginar com veuen i viuen el món els que no tenen sang blava i descobreix una forma d’alliberar-se del pes que representa sentir-se diferent sense haver-ho triat.

“Books did not defer. All readers were equal, and this took her back to the beginning of her life. As a girl, one of her greatest thrills had been on VE night, when she and her sister had slipped out of the gates and mingled with the crowds. There was something of that, she felt, to reading. It was anonymous; it was shared; it was common. And she who had led a life apart now found that she craved it. Here in these pages and between these covers she could go unrecognised.” (Alan Bennett, The Uncommon Reader, Faber&Faber, 2007, p.31)