Divertimento

Ja veig algun lector amb les mans al cap, dient, què s'ha pres, aquest. I no passa res, em venia de gust i ja està. Que diguin el que vulguin, jo hi penjo el que vagi sortint. Calia celebrar l'aniversari del blog amb alguna sortida de to, no? Segur que entre els detractors surt algú que diu que és molt sa i que endavant.

Salut.

Acròbata contra pronòstic

Acròbata contra pronòstic, intrús del carril bus
molt abans de la introducció de cap carnet per punts.
Em vaig arribar a saltar tants semàfors i
senyals de direcció prohibida. Vaig oblidar
tants aniversaris i negar tants somriures,
em va poder tan sovint la desídia. Però la
retirada de carnet no va venir imposada, no.
Jo mateix vaig entregar-me, com un
ludòpata penedit es posa a la llista negra
del casino. Vaig fer esclatar el meu golf negre
contra la paret, al túnel de la ronda. Vaig sortir de
la ferralla, espolsant-me la jaqueta. A peu coix fins
la comissaria de Königstrasse. Vaig fer-me la prova
d’alcoholèmia i examen de consciència, per matar
el neguit i la primera persona.

A partir d’aquí
no va venir altra cosa que una
duríssima travessa del desert en transport públic
o tardes i vespres intentant vèncer la mandra,
rient de coses tristes i enganyant-me, esperant el
relleu o un bàlsam gratuït, de propaganda, que
antics amics se’n recordin i em tornin la trucada.
I això era el neguit sord de posar-se una camisa suada,
sortir corrents de casa, un dia de vaga de tramvies,
i en arribar a la plaça llençar la tovallola; negar-ho tot
per fer veure, només per fer-ho veure. Un neguit mal
curat, que hauria dit la padrina de Ripoll.

Aprofitant que alguna cosa en mi badava, he pujat a un mazda
esportiu aparcat a Princesa, cantonada Perill. De primer no trobava
les claus i havia perdut confiança. Ara ja em relaxo i sento el
pessigolleig que enyorava, després accelero nit endins.
No reconec els ulls del retrovisor, però sé que són els meus.
Ella posa una mà sobre la meva i fa un gest perquè pari a l’àrea
de descans. Poso l’intermitent, redueixo i la grava espetega
suaument sota les rodes, apago el motor. Obro un dit la finestra,
em descordo les sabates, ella apaga el CD i es treu les arracades.
Somriu, no tenim pressa, ella torna dolç el temps d’espera.

Invitació (h)original

He vist l'agenda de la setmana i hi ha una cosa que no em vull perdre per res del món, encara m'hagi de saltar alguna altra cosa important:

Connexió Berlin-Barcelona

dimarts dia 23 de maig a les 20:30 al

bar (H)original (Ferlandina, 29)


Hi participen:

Brigitte Oleschinski
+
Hendrik Jackson
+
Enric Casasses





Llegiran les traduccions dels poemes de
Brigitte Oleschinski i Hendrik Jackson
alguns dels participants en el XVè seminari de traducció

de Farrera de Pallars.

Horror vacui

A Espais tacats E.A. parlava ahir d'un "neguit que et rosegarà i t'obligarà a mantenir-te en moviment". En llegir-ho penso en tot d'altres coses. Penso en exemples del diagnòstic segons el qual vivim una acceleració de la història, penso en quin neguit deu provocar els continus canvis del nostre govern, fins ahir tripartit, penso en per què és tan curta la vida d'un llibre abans de desaparèixer d'una llibreria, en per què els diaris tenen cada dia les mateixes pàgines, en per què tanta gent pateix el mateix problema amb piles de llibres esperant a ser llegits a la tauleta de nit i tan pocs fan un cop de timó contra aquesta amenaça, etc. Penso en tot d'altres coses, potser per no pensar en allò a què E.A. apunta en la seva cita a E.T.

Activitat

M'ho has demanat. Doncs bé, quan he arribat a casa, el poeta seguia traduint, però en somnis.


"Woken out of Dogmatic Slumber"

Did you use the night? – I practised hopeful
Waiting. – Who for? What for? – You also know, do you,
The pain, sweet pain, of loving the one unknown? –
The unknown deed? – You mean? – What are you speaking of? –
The veins were almost bursting in my flesh.
How tired I am of crossing St Marks’s Square. –
Still dreaming, are you? Dreaming nevertheless? –
And the streets are waving in the winds of openness.

Volker Braun

(translated by David Constantine)

East of Eden (II)

Adam said to his guests "I just remembered that I have forgotten to write to my brother for oven ten years." The Bacons shuddered under his statement and exchanged glances.
(...)
Adam restlessly opened drawers and looked up at the shelves and raised the lids of boxes in his house and at last he was forced to call Lee back and ask, "Where is the ink and the pen?"
"You don't have any," said Lee. "You haven't written a word in years. I'll lend you mine if you want." He went to his room and brought back a squat bottle of ink and a stub pen and a pad of paper and an envelope and laid them on the table.
Adam asked, "How did you know I want to write a letter?"
"You're going to try to write a letter to your brother, aren't you?"
"That's right."
"It will be a hard thing to do after so long", said Lee.

Metropolitana

Quan em miro les "notícies" que ofereixen les pantalles de televisió mentre espero el meu metro al matí i al vespre, sovint les veig repetides. Perquè em toca esperar un metro de la línia blava i un de la línia vermella cada vegada. Això accentua el meu estupor de veure la selecció de notícies que fan. Els temes estrella són el canvi climàtic, l'extinció d'espècies animals, curiositats com avui mateix, per exemple, una clínica veterinària que tracta gats i gossos amb sobrepès, i d'altres tipus "fets i gent" (aquella secció que feia Enric Calpena fa una colla d'anys). Es parla ben poc de política internacional. Es va parlar d'Àfrica una vegada perquè per primera vegada a la història una dona havia arribat a presidir un país; i aquest esclar és l'altre hit, es publiquen estadístiques amb accent al tema del gènere. I la violència de gènere és el rei de la secció dedicada a "Sucesos". La política espanyola es resumeix amb frases del dia, estirabots, provocacions o contra-declaracions, que no expliquen res, només apunten cap un vèrtex superficial del teatre de les declaracions dels diputats. La secció que es titula "cultura y espectaculos", són imatges de tres personatges que van alternant-se Madonna, Elton John i Michael Jackson. I la publicitat i la no-publicitat ja no es diferencien fàcilment. L 'anàlisi no existeix. I a ningú li deu estranyar que sigui així perquè, direu, la gent només ha d'esperar entre 1 i 3 minuts el metro.

El que m'ha dut a escriure aquestes ratlles és la constatació que malauradament aquest canal és simplement una caricatura dels canals que arriben a la televisió de casa. Però la caixa de casa és pràcticament el mateix, la informació es redueix a la donar acta de la superfície del que passa, el que "interessa" es un recull de clichés repetitiu i als telenotícies la secció de "Fets i gent" ha contaminat la resta de programa.

Gràcies Canal Metro.

East of Eden

The greatest terror a child can have is that he is not loved, and rejection is the hell he fears. I think everyone in the world to a large or small extent has felt rejection. And with rejection comes anger, and with anger some kind of crime in revenge for the rejection, and with the crime guilt -and there is the story of mankind.

Arrivederci

No entenc com he pogut trigar trenta anys a venir a Roma. Ahir vaig anar al cinema i en sortir de l'edifici vaig estar-me de peu sota la marquesina entre els romans que esperaven els amics per entrar a la sessiò de les 22:30. Per un moment vaig tenir l'agradable sensaciò de ser un més dels habitants d'aquest eixam. Em sembla bé fer el turista unes hores entre les runes, però, després perdent-me pels carrers sense rumb ja no vull ser més un turista.
Roma és una ciutat caòtica pel seu urbanisme i disseny del trànsit, i aquests dies entre la crisi de govern i els simulacres, la ciutat va tan plena de cotxes de policia de tots els colors (polizia, carabinieri, municipale + els que no porten distintius) que sembla un estat d'excepciò.
He obert el diari La Repubblica per les pàgines de polìtica nacional i hi tants partits i noms que em sembla impossible d'entendre qui és qui. L'ùnica cosa que sembla clara és que il Cavaliere ha caigut en desgràcia, perquè aquells que en parlaven bé fa uns anys, ara li prenen les mides pel taut i es lamenten que el Berlusca els decepciona.
Abans d'anar a dormir o a estones perdudes assegut a la Piazza del Poppolo o a Ostia Antica llegeixo entenent el que vull o puc: Il giardino dei Finzi-Contini de Bassani i Lavorare stanca de Pavese. Això són vacances.

Desinversió

Aquest migdia tot dinant al bar dels plats combinats he agafat un diari que algú havia deixat sobre una taula. Era el diari El Mundo de dilluns. He llegit un article sobre el rellançament comercial de Bob Dylan i els negocis dels hereus del copyright de Jimi Hendrix (el guitarrista va morir als 27 anys i encara avui el seu pare fa negocis publicant dvds amb imatges inèdites). Després, tot fullejant, he vist la notícia que obre la secció de cultura y espectáculos: segons aquest diari La Caixa ha decidit vendre's les seves accions del Grup 62.
No és una sorpresa que la Caixa de quan jo vaig comprar el meu primer llibre i la Caixa d'avui dia ja no és la mateixa. Tampoc no ho és que el país ha canviat. Però aquesta notícia té una rotunditat tal que se'm fa difícil no apuntar-me al carro dels apocalíptics o al dels cínics.

Només de pensar en qui comprarà les accions i amb quina intenció...

Fa uns dies vaig sentir uns pescadors i uns majoristes de Tarragona que discutien si la solució a la crisi dels pescadors era subvencionar el combustible de les barques que tant ha pujat. Que si les administracions han de fer això o allò. El majorista va dir que ara es pesca menys i amb la mateixa quantitat que avui dia els cal per respondre al consum de tota la península, fa 10 anys amb prou feines podien satisfer la demanda de les comarques catalanes.
El mar ja no és tan ric, està clar, però el fet més crític és que la demanda de peix fresc a casa nostra ha baixat: la gent no s'ho pot permetre perquè la vida s'ha tornat més cara, la gent treballa i no pot anar a mercat, i tots plegats ens estem acostumant al peix congelat de la Sirena.

Ens estem acostumant al peix congelat i als diaris i la televisió gratuïts. L'estat del benestar entès com a estat de sofà i sabatilles de felpa. Estem desinvertint i consolidant paquets d'accions en valors més segurs. Estem fent massa cas del nostre assesor fiscal. Les societats de risc són a l'altra banda de l'oceà.

Reunion

M'ha sobtat descobrir que la paraula "reunion", que es fa servir per parlar d'una trobada familiar, es pronuncïi "ri-iu-nion". Portava uns deu o quinze anys pensant que es pronunciava simplement canviant una mica la pronunciació de la paraula castellana. Durant anys vivim enganyats fins que sentim un indígena pronuncia un mot que només coneixíem en lletres de motlle i sovint és tot un xoc. Com quan et parlen d'aquell grup "rem" i es veu que en diuen "ar-i-em".
Ho he après a la platja de Sant Sebastià, quan s'han acabat els focs artificials. Estava escoltant un sudafricà (el nòvio de la Marta B.) que parlava amb un nordamericà de Boston que viu a Nova York (un amic de la Marta C.). Realment he hagut de preguntar-ho, perquè pensava que ho havia sentit malament.
El Brendan ha anat aquest estiu a Durban per veure la família. I el Keith va ser justament en aquesta ciutat i al barri de Soweto (Johannesburg) per a rodar-hi un reportatge sobre la sida a Sudàfrica fa dos anys. Dels milers de persones que porten el virus a Durban poc més d'uns centenars seguien una medicació el 2003. Els que la seguien, ho feien perquè formaven part d'experiments.
També han parlat del ministre de sanitat sudafricà, personatge que ha seguit durant anys una política negacionista, intentant ignorar el problema que representa humanitàriament, social i econòmica aquest problema. He pensat que, de fet, els nostres diaris també ignoren bastant decididament tota l'Àfrica a les pàgines d'internacional.
Després hem passat a altres temes m'es banals... La vida quotidiana a Nova York i els seus tòpics. El Brendan deia, I would to visit someday New York. With all those basement bars, where you go down stairs... like that one from "Cheers". El Keith, fill de Nova Anglaterra, s'ha afanyat a aclarir que a Nova York la majoria de bars no són subterranis, sinó bàsicament a nivell de carrer. And "Cheers" is suposed to be in Boston, but it was actually shot in L.A. I ja que parla de sèries de televisió afegeix: Actually "Friends" is supposed to be happening in New York, but they do it in L.A. as well. And for the people of New York there is something strange in it, for instance you ask yourself, "How do they make it? How they can afford living in so nice flats if the are just having taht kind of jobs or even not working at all!". Sembla ser que al Keith la ficció no l'acaba de convèncer massa... per això es dedica als documentals. Un altre documental en el que ha treballat és una manifestació d'una ONG que va tenir lloc a Nova York durant la convenció republicana de les passades eleccions.
Per guanyar-se les garrofes, el Keith treballa al Sundance Channel. Hi ha dies que el senyor Redford passa per les oficines. "And it's kind of weird to see Robert Redford going out of a room next to your office".
Abandonem la platja de la Barceloneta per anar cap al Macba i pujo Rambla amunt amb un suec, una peruana, un austríac i el de Boston. Allà ens esperen els altres (la d'Alella, la de Calella de Palafrugell, la de Solsona i el de Durban), que han anat en taxi. Pel camí cada dues passes et trobes un paquistanès venent cerveses fredes i cada cinc minuts una banda de música al carrer. Tots som la Mercè.

Reentrée

Normalment els bloggers s'allunyen del teclat i fan una pausa estival, quan se'n van de vacances. Jo, en canvi, he estat allunyat del blog per culpa d'una mudança que encara no ha acabat i per culpa de la nova feina. He estat tot l'estiu davant d'un ordinador i em quedaven poques ganes de tornar a engegar-ne un altre.

Estic tornant, però a poc a poc, ara tot just acabo de recuperar el password d'aquest bloc de notes. L'havia perdut.