Llibertat

Ahir em van portar al teatre sense dir-me què anava a veure. La idea de la persona que em feia la sorpresa era que en arribar al teatre explicaria què era i perquè m'hi havia portat. No estava previst, però per iniciativa pròpia, vaig negar-me a sentir o llegir res sobre el que anava a veure. Em vaig obligar a caminar capcot pel vestíbul. Un cop començada l'obra no sabia el títol, ni quants actors hi havia, ni quins eren els personatges, ni si seria un espectacle de teatre o de dansa. En pocs minuts vaig fer-me una composició de lloc i vaig decidir que no sortirien més personatges. Cap tres quarts d'obra ja li vaig posar un títol.
Com que era un espectacle de dansa, vaig poder posar nom als personatges i tot. EL meu títol, "Betúlia o la llei del desig" em va semblar molt més suggerent que el que els productors havien decidit.

No crec que sigui una cosa que s'hagi de fer sempre. Però em sembla necessari de poder anar al cine o al teatre i poder posar el títol tu mateix.

Exercici per a l'estiu: anar a un multi-sales i dir una entrada per la sala b. Entrar quan hom calculi que els títols de crèdit ja han passat i millor quan ja hagin passat uns bons deu minuts. La pel·lícula haurà guanyat ja un pèl en interès i podrem posar-li un o més títols. Això si ens agrada posar títols...

Densitat

Els amics que havien passat sis mesos al Japó i tornaven a casa, es trobaven amb gent que els preguntava, com ha anat, què em pots explicar del que has viscut? I deien que els resultava impossible resumir-ho o destacar-ne res.

Entre el darrer post i aquest la densitat d'aquesta platja fa molt difícil fer-ne cap resum.

Malgrat no haver agafat cap avió i seguir treballant de dilluns a divendres, l'estiu ja és aquí i ja fa temps que el disfruto.

D’una torre a una altra, d’un post a un altre

Jo també era a la “Torre de les Hores” el dissabte al vespre i també certifico que hi va passar alguna cosa fora del comú, com bé es detalla a la Segona Perifèria. Els que segueixen Josep Pedrals de fa temps diuen que feia dècades que no el veien així d’inspirat i polifacètic. Les muses es van fer presents per les raons que siguin i vam gaudir de més de noranta minuts prodigiosos, en què en Pedrals va tocar tots els pals del flamenc. En alguns moments fins i tot va acostar-se a terrenys pantanosos, d’aquells que alguns no el creuen capaç (?) de trepitjar. “No sóc tan tarambana com diuen”, que va dir. Així com als concerts de jazz, cada nit és única, en la poesia oral, un mateix rapsode pot fer-te riure un dia, un altre semblar-te interessant i un tercer fins i tot emocionar-te. Així, obert a aquestes sensacions i sorpreses, me’n vaig aquest dimarts i segurament cada dimarts de juliol cap al Prat, al cicle de poesia de la “Torre Muntades”.

El post de fa uns dies amb un conte de Bernhard era un homenatge a un autor que fa anys que no llegeixo, motivat per una conversa recent amb MR. També era un anti-post, a la manera dels anti-poemes de l’Altaió junior, que fa poc ens va llegir les instruccions amb banda sonora del lector de programes spectrum en fase de “LOAD”. Després que EA, JT i MA n’hagin reclamat una traducció, traeixo l’esperit original del post (solipsista, hermètic). He fet un petit esforç i sense anar a buscar la traducció de Josep Murgades que dorm a les bibloteques públiques i universitàries, he fet una primera versió de traducció que regalo als passavolants més o menys ocasionals d’aquesta URL i que dedico als que n’han fet petició, perquè sempre fa il•lusió que demanin, comentin, participin.


“El periodista especialitzat en la crònica judicial és qui més de prop viu la misèria i l’absurditat humanes i, normalment, pot fer aquesta feina només durant un curt període de temps, i amb tota seguretat no pot dedicar-s’hi tota la vida, sense tornar-se boig. Cada dia a la sala de vistes, davant d’ell, que es guanya el pa escrivint sobre coses que són fets o només conjectures, però invariablement crims vergonyosos, davant d’ell compareixen allò versemblant, allò inversemblant, fins i tot allò increïble, allò més increïble, i naturalment aviat no hi ha res que pugui sorprendre’l. Voldria fer constar però només un cas, que a mi sempre m’ha semblat el més remarcable de tota la meva carrera com a periodista especialitzat en la crònica judicial. Ferrari, figura hegemònica del tribunal superior de la regió de Salzburg, en el que jo he escrit cròniques durant molts anys sobre tot allò possible, després de qualificar en les seves paraules finals un exportador de carn de vedella de Murau de xantatgista cruel, com jo recordo perfectament, i després d’haver-lo condemnat a dotze anys de presó i a pagar vuit milions de xílings, després de la proclamació del veredicte, es va aixecar una altra vegada, i va dir que volia establir un exemple. Després d’aquest anunci ben inusual, amb moviments ràpids, va ficar-se la mà sota la toga i es va treure de la butxaca una pistola, va aguantar l’arma davant seu i, horroritzant tots els presents a l’audiència, va disparar-se un tret a la templa esquerra. Va morir a l’acte.”

Poesia al Prat K(r)P PK

A partir de la setmana que ve, cada dimarts poesia al prat:


POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
- EL PRAT DE LLOBREGAT-

(Jardins de Torre Muntadas: Jaume Casanovas, 80)

4 de juliol, 21h.
Albert Roig / Perejaume


11 de juliol, 21h.
Anna Aguilar-Amat / Roger Puig


18 de juliol, 21h.
El sopar dels poetes:

amb Sílvia Amigó / Ester Andorrà / Tomàs Arias / Max Besora / Pau Bou / Jordi Boldú / Francesc Bombí / Javier Caballero / Eduard Carmona / Antoni Clapés / Xavier d’Edimburg / Neus Dalmau / Joan Duran / Eduard Escoffet / Ramon Farrés / Francesc Garriga / j / Sebastià Jovani / Miquel Àngel Marín / Núria Martínez Vernis / Cinta Massip / Xavier Padullés / Jordi Prenafeta / Carles Rebassa / Carles Maria Sanuy / Joan Todó / Mireia Vidal-Conte / Joan Vinuesa + tothom que s’hi vulgui apuntar. Servit a taula per Carles Hac Mor i Ester Xargay


25 de juliol, 21h.
Josep Pedrals / Roger Mas / Laia Noguera / Oscar Solsona / Mariano Martínez

El mestre Bernhard

Der Gerichtssaalberichterstatter ist dem menschlichen Elend und seiner Absurdität am nächsten und er kann diese Erfahrung naturgemäß nur eine kurze Zeit, aber sicher nicht lebenslänglich machen, ohne verrückt zu werden. Das Wahrscheinliche, das Unwahrscheinliche, ja das Unglaubliche, das Unglaublichste wird ihm, der damit daß er über tatsächliche oder über nur angenommene, aber naturgemäß immer beschämende Verbrechen berichtet, sein Brot verdient, an jedem Tag im Gericht vorgeführt und er ist naturgemäß bald von überhaupt nichts mehr überrascht. Von einem einzigen Vorfall will ich jedoch Mitteilung machen, der mir doch nach wie vor als der bemerkenswerteste meiner Gerichtssaalberichterstatterlaufbahn erscheint. Der Oberlandesgerichtsrat Ferrari, die ganzen Jahre über die beherrschende Figur des Landesgerichtes Salzburg, aus welchem ich wie gesagt, viele Jahre über alles dort Mögliche berichtet habe, war, nachdem er einen, wie er in seinem Schlußwort ausgeführt hatte, ganz gemeinen Erpresser, wie ich mich genau erinnere, einen Rindfleischexporteur aus Murau, zu zwölf Jahren Kerker und zur Zahlung von acht Millionen Schilling verurteilt gehabt hatte, nach der Urteilsverkündung nocheinmal aufgestanden und hatte gesagt, daß er jetzt ein Exempel statuieren werde. Nach dieser unüblichen Ankündigung griff er blitzartig unter seinen Talar und in seine Rocktasche und holte eine entsicherte Pistole hervor und schoß sich zum Entsetzen aller im Gerichtssaal Anwesenden in die linke Schläfe. Er war augenblicklich tot gewesen.

Maleïts

el poeta hi va veure poc més que paraules, focs d'encenalls, jocs buits, espectacle, i va confirmar la seva voluntat de ser una estona més poeta maleït

però sé, que és un impuls passatger i que en qualsevol moment podrà tornar a viure-ho, a viure-ho intensament, encara que sigui de forma intermitent i que no tot quedarà al calaix

nineteen seventy-nine

nineteen seventy-nine és una cançó de les que m'agrada tornar a escoltar del darrer CD que val la pena dels Smashing Pumpkins, un doble LP del segle passat, de 1995. i mil nou-cents setanta-nou és també un any que segons la publicitat recent és una època molt, molt envellida, on no teníem mòbils i les fotos eren grises. però si no recordo malament el 1979, hi havia il·lusió per la cosa col·lectiva... i aquests dies he copsat alguna cosa pitjor que la manca d'aquesta il·lusió.

Baghdad Burning

Marta Selva, Jaume Botey i Alberto Arce, els convidats a la presentació de Bagdad en llamas (Ed. Laertes) de la blogaire riverbend van satisfer amb escreix als que teníem ganes de sentir altres veus i punts de vista i ens vam acostar a la Fundació Tàpies. Van confirmar l'interès pels blogs i la crisi del periodisme tradicional. Actualment el relat del dia a dia d'Irak que ens donen els mitjans de comunicació hegemònics és poc més que una nota d'agència, un acta notarial desmenjada. Sembla realment que que no tinguin cap interès en què se'ns desperti l'interès pel que hi passa. La presentació del llibre de riverbend va servir per despertar-lo o confirmar-lo.

La interacció més popular

Gairebé qualsevol tipus d'interacció
de qubits és suficient per completar
un conjunt complet de portes
lògiques. Ara només em cal
aprendre a esperar.

_{d]*W*f S#} 4 Y_f U_VXW!._{d]4Y
_PGR_V m c,PS_f r*]4RTZyx f idS_
VXU'Y,_X_&f q_VXidS_U_Vn{d]*W*
f S'RT.#R
R_]2p!_&f VXidS_r!VXU
c,U_S_V#R

Lo somni

Crec que no ho he somniat, que finalment sí que he anat a la Capella Reial de Santa Àgata. Em quedo amb la passió que molts a la taula sentien pel que feien. I amb una frase de Lola Badia: l'edició crítica és una nova forma de fin amors, de dedicació incondicional per l'objecte amat.

zweitausendsechshundertsechsundsechsig

Més de 2666 minuts gairebé ininterromputs d’estimulant andoiar, d’esbarjo i androsterona, música i imatges, entre l’allegro i l’andantino, amb pauses brevíssimes. Una mica de sorra, una mica de sol, amanida de ruca collida vora la porta del casalot amb tomata i animals que s’enyoren, la saviesa de Burroughs compartida al voltant d’un scrable en doina, però no inic, mescles impossibles, gelats i glaçons compartits, dinar a les cinc i sopar a quarts d’una, celebrar dos aniversaris en un sol dia (però només un de veritat), recórrer un país dins un país i records que no són els meus, oblidar-ho tot a cada acord i que sovint no et reconeguin, en moto del Sol solet a La Isla, a peu de Sevilla a Fonalleras passant pel passeig de Borbó, fins a la platja que s’amaga rera el camp de golf. Al final, i de comú acord, firmem la treva i desem el joc de scrable, sense comptar els punts, sense comptar síl·labes ni buscar acròstics.

Aeroplà

History of the airplane

And the Wright brothers said they thought they had invented
something that could make peace on earth
(if the wrong brothers didn’t get hold of it)
when their wonderful flying machine took off at Kitty Hawk
into the kingdom of birds but the parliament of birds was freaked out
by this man-made bird and fled to heaven
And then the famous Spirit of Saint Louis took off eastward and
flew across the Big Pond with Lindy at the controls in his leather
helmet and goggles hoping to sight the doves of peace but he did not
Even though he circled Versailles
And then the famous Yankee Clipper took off in the opposite
direction and flew across the terrific Pacific but the pacific doves
were frighted by this strange amphibious bird and hid in the orient sky
And then the famous Flying Fortress took off bristling with guns
and testosterone to make the world safe for peace and capitalism
but the birds of peace were nowhere to be found before or after Hiroshima
And so then clever men built bigger and faster flying machines and
these great man-made birds with jet plumage flew higher than any
real birds and seemed about to fly into the sun and melt their wings
and like Icarus crash to earth
And the Wright brothers were long forgotten in the high-flying
bombers that now began to visit their blessings on various Third
Worlds all the while claiming they were searching for doves of
peace
And they kept flying and flying until they flew right into the 21st
century and then one fine day a Third World struck back and
stormed the great planes and flew them straight into the beating
heart of Skyscraper America where there were no aviaries and no
parliaments of doves and in a blinding flash America became a part
of the scorched earth of the world
And a wind of ashes blows across the land
And for one long moment in eternity
There is chaos and despair
And buried loves and voices
Cries and whispers
Fill the air
Everywhere

© Lawrence Ferlinghetti