AdSense

No recordo si ho va dir un o ho va dir l'altre, per això deixeu-me dir que ho va dir Mae West (o Keira Knightley), que referint-se especialment a la novel·la i responent a una pregunta sobre la realitat i la ficció, va respondre que la literatura no s'ocupa de la realitat, s'ocupa del sentit.

Decidit

Havia de fer altres coses, però això em sembla més important. Hauria volgut aprofitar aquests pocs dies de visita a Barcelona per d'altres coses. La meva germana em maleirà per no haver anat a dinar amb ella. Però hi estic decidit. Un amic és un amic. Tinc un company que necessita ajuda. Ahir al sopar la demanava a crits, encara que no ho confessés. Ha de deixar la seva obsessió pels blocs, abans d'acabar malament. Doncs, ja està, agafo la moto i me'n vaig a Granollers. Espero no perdrem, perquè fa temps que... Que surto per la Ronda de Dalt, Nus de la Trinitat? En tot cas, un cop allà, segur que pels voltants de la trobada de blogaires hi ha algú repartint propaganda de productes i serveis relacionats. Mousepads, software, gadgets, formacions polítiques, etc. Segur que n'hi haurà algun amb prospectes d'una clínica de rehabilitació, no?

the art to blot

Ev'n copious Dryden, wanted, or forgot,
The last and greatest art, the art to blot.

Alexander Pope 1688-1744: Imitations of Horace (1737)

Library scene (II)

"Finally he said, 'Cee, it was a mistake.'
'A mistake?'
Voices reached him across the hallway through the open door of the drawing room. He heard Leon's voice, then Marshall's. It may have been fear of interruption that caused her to step back and open the door wider for him. He followed her across the hall into the library which was in darkness, and waited by the door while she searched for the switch of a desk lamp. When it came on he pushed the door closed behind him. He guessed that in a few minutes he would be walking across the park towards the bungalow.
'It wasn't the version I intended to send.'
'No.'
'I put the wrong one in the envelope.'
'Yes.'
He could gauge nothing by these terse replies and he was still unable to see her expression clearly. She moved beyond the light, down past the shelves. He stepped further into the room, not quite following her, but unwilling to let her out of close range. She could have sent him packing from the front door and now there was a chance of giving an explanation before he left.
She said, 'Briony read it.'
'Oh God. I'm sorry.'
He had been about to conjure for her a private moment of exuberance, a passing impatience with convention, a memory of reading the Orioli edition of Lady Chatterley's Lover, which he had bought under the counter in Soho. But this new element ─the innocent child─ put his lapse beyond mitigation. It would have been frivolous to go on. He could only repeat himself, this time in a whisper.
'I’m sorry ... '
She was moving further away, towards the corner, into deeper shadow. Even though he thought she was recoiling from him, he took another couple of steps in her direction.
'It was a stupid thing. You were never meant to read it. No one was.'
Still she shrank away. One elbow was resting on the shelves, and she seemed to slide along them, as though about to disappear between the books. He heard a soft, wet sound, the kind that is made when one is about to speak and the tongue unglues from the roof of the mouth. But she said nothing. It was only then that it occurred to him that she might not be shrinking from him, but drawing him with her deeper into the gloom. From the moment he had pressed the bell he had nothing to lose. So he walked towards her slowly as she slipped back, until she was in the comer where she stopped and watched him approach. He too stopped, less than four feet away. He was close enough now, and there was just enough light, to see she was tearful and trying to speak. For the moment it was not possible and she shook her head to indicate that he should wait. She turned aside and made a steeple of her hands to enclose her nose and mouth and pressed her fingers into the corners of her eyes."

Ian McEwan, Atonement, London, Vintage, 2002, pp.132-33 [2001].

Poesia metafísica de Donne i Quevedo

Ahir vaig completar una il·luminació en dos temps, gràcies a l'alquímia del somriure i del camel del poeta de Juneda. Vaig veure clar que si el poeta de Las Vegas hagués mai d'escriure o dir un pròleg per a l'obra in progress del jove senienc, diria una cosa així com "Jo he llegit i adorat John Donne, sí. Però encara hi ha un poeta més gran que el John Donne, i aquest és el
Joan ToDo". I el prescriptor entrant dins el somni per la porta del darrera hauria dit, que sí, que el senienc és precursor de Donne, com Quevedo ho és de Kafka". Una nit a l'òpera, al carrer Ferlandina.

Cròniques marcianes

Ara que als cinemes podem viatjar amb el Darjeeling Ltd, el tren somniat per Wes Anderson, Roman Coppola i Jason Schwartzmann, recordo la cançó més bonica de Life Aquatic: la versió de "Life on Mars" de Seu Jorge.

Si no m'erro

Havent oblidat puntualment, però fatal, la precaució,
fa massa que vaig amb genolleres i casc integral.
El segon terç del segon període, però,
s'ha llevat amb peu segur, la neu qualla i no gela.
El vector, si no m'erro, apunta enlaire, decidit;
no amaga desig de sabotatge, ni és miratge malèvol
de precampanya. Sembla que a poc a poc, la passa
guanya fermesa, els monzons no s'enduen ja el castor
i el ranger sap llegir els mapes, sap on té les claus.
En Bruno i en Tilmann somriuen i diuen que sí, que sí.

Library scene (I)

He snatched the book from me and replaced it hastily on its shelf muttering that if one brick was removed the whole library was able to collapse. 'Who brought you?' he demanded.
'Or did you just come? I was brought. Most people were brought.' Jordan looked at him alertly, cheerfully, without answering.

'I was brought by a woman named Roosevelt,' he continued. 'Mrs Claud Roosevelt. Do you know her? I met her somewhere last night. I've been drunk for about a week now, and I thought it might sober me up to sit in a library.'

'Has it?'

'A little bit, I think. I can't tell yet. I've only been here an hour. Did I tell you about the books? They're real. They're -'

'You told us.'

We shook hands with him gravely and went back outdoors.

There was dancing now on the canvas in the garden (…)

[F.Scott Fitzgerald, The Great Gatsby, Penguin, p.52, chapter III]

Tornar-hi

L'altre dia vaig trobar el Borja, en un concert de La Mercè, i em vaig recordar d'un cap de setmana d'assaig en algun poblet de Tarragona, per preparar un concert al Can Deu de Les Corts. I ell em deia que durant dos anys es va dedicar a voltar de concert en concert vivint de la música.

I veient aquest video de Gomez amb el guants negres de llana recordo alguns dies d'hivern tocant el baix amb guants pel fred que fotia al local d'assaig. Aquells divendres al vespre compartits amb en Dirk, en Joachim i en Pere.

Diu el meu germà que l'Aleix està pensant en tornar a muntar un grup. Qui sap si jo algun dia hi tornaré... ara que tinc els dits tan rovellats...

Suïcidi blogaire

Disfrutar una novel·la, sovint vol dir disfrutar-ne la lectura però també les pauses que es va fent. En alguna de les pauses de la lectura de The Virgin Suicides de Jeffrey Eugenides, vaig arribar a la conclusió que havia arribat l'hora de suicidar aquest blog.

Vaig arribar a aquesta conclusió, perquè era i és evident l'estat deplorable de salut d'aquest lloc web: la vida visiblement letàrgica de The Blot i les seves successives crisis d'identitat, típicament adolescents, i la seva manca de capacitat de resolució i definició, aquesta patètica recerca de la seva raó de ser. Perquè mantenir amb vida un ésser que bàsicament pateix i que se sent abandonat pel seu progenitor?

Em vaig recordar d'aquell que deia: "tens un blog o el mantens?". I no li veia cap més sentit a continuar-lo tenint sense mantenir-lo, sense estimar-lo ni dedicar-li una mínima atenció. Però d'aquest pensament, ja en fa algunes setmanes i no he pres cap determinació. De moment aquest seguirà essent un mort en vida. De moment.

El poble de Bolló

Així com la renovada illa de Maians deu a les Olimpíades i aquell arquitecte de Reus o de Riudoms gran part de la seva fama mundial i l'afluència turística, el poble de Bolló, deu als seus melons i a El furgatori del poeta Josep Pedrals la seva fama recent, per això m'informen fonts ben informatitzades que el proper mes de septembre el batlle de Bolló prepara un sentit homenatge a l'autor nascut al Clot. Encara s'ha de confirmar si l'apretada agenda del poeta rapero ho farà possible.

Ell farà vacances

Les meves vacances.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Ovidi Montllor i Toti Soler

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindra amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "wisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un "romer",
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Aixì per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribarè fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre colp
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré.
FARÉ VACANCES.