La saviesa de Plini

Quan Plini el Vell (~24-79) va escriure "No hi ha cap llibre tan dolent que no sigui profitós en algun aspecte.", fer un llibre era més car i hi havia menys gent preparada per escriure'n, però ben segur que ja n'hi havia de dolents... Ara n'hi ha per tots els gustos i molts de dolents... publicats suposo sense mala intenció. I llegir un llibre dolent, de tant en tant, pot ser profitós. Però això sí, ha de ser de molt tant en tant.

Mi-te'l!

Aquest vespre, a les 20:30 h, al bar de la plaça del Sortidor del Poble Sec, Miquel Izquierdo recitarà poemes del seu recull Mi-te-les. Podrem passar una estona agradable en un bar d'aquells que tan de bo no s'acabin de perdre mai... perquè és un bar que conserva la decoració del segle passat i els dies de recital, sobretot, hi ha molt caliu. A més hi fan un cous-cous amb carn de xai i verdures que és una meravella. Aquesta és la segona temporada dels recitals organitzats per labreu edicions, que ha tingut vespres memorables. Aquest no me'l perdré.


L'editorial anuncia: "hi haurà una sardanista, un enamorament d’SJ i l’efusió de l’enlairat Oblomov que el poeta porta dins"

L'Oblomov ja sabem qui és. L'SJ, em diuen els que fa més temps que viuen aquí, és l'antic autobús que unia el centre de Barcelona amb Sant Just Desvern, passant per l'avinguda de Pedralbes i a prop d'una sèrie de col·legis "de pago".

Com anar a la plaça del Sortidor?

Sortint de la parada de metro “Poble Sec” de la línia verda, seguim l’Av. Paral·lel una mica en direcció al mar; a l’esquerra, agafem el carrer Blasco Garay i anem pujant fins arribar a la plaça del Sortidor.

Plànol general:


Més detall:

Ombres

"Wir wollten endlich aus unser Schattendasein heraus" Ray & Partner




La Heike ha tornat entusiasmada de Buenos Aires. Hi ha anat a fer turisme i per un curset de perfeccionament de tango. Encara conserva una certa resistència a deixar-se portar, sich hingeben (entregar-se), diu ella. I això de vegades fa el tango impossible. No ha pogut evitar un parell de discussions fortes amb el partner. Però la sang no ha arribat al riu.
La Heike ha tornat entusiasmada. Pensava que deixar Barcelona per anar a una ciutat encara més gran no era una bona idea perquè necessitava vacances de veritat. Però s'ha trobat una ciutat amb molts espais verds, moltes botigues, botigues amb molts miralls... Aquí l'Aldo ha pensat en Borges i ha somrigut, però no n'ha dit res. I la Heike, entusiasmada ha seguit parlant de les avingudes i els miralls... i conclou que el millor de tot és la gent, per la seva amabilitat, per la seva simpatia, a les botigues i pel carrer. Ha trobat l'afabilitat que troba a faltar a Barcelona, ha pensat l'Aldo.
Després la Heike li ha explicat com eren les sabates que s'hauria hagut de comprar, precioses, d'un disseny atrevit. Només 100€, però segur que a Barcelona no les trobes per menys de 300. Aquelles sabates haurien estat una elecció perfecta pel casament on l'han convidada aquest juliol. El convit és en un casa senyorial al Heiliger See a Potsdam. Serà una festa impressionant, luxosa... La cerimònia es va fer fa unes setmanes en la més estricta intimitat i amb caràcter d'urgència, als EUA. I ara volen deixar les ombres del secret i celebrar-ho amb tots els amics, "a lo grande" i "stilvoll".
I la Heike, li diu a l'Aldo ara, com li diu també a la companya de pis, que aquelles sabates haurien estat ideals per a una festa tan especial. La Heike i l'Aldo parlen de les vacances, la feina, la ciutat, les ciutats, els somnis, els malsons, els vicis i aficions superats o per superar, dels somnis i projectes. La Heike està il·lusionada amb un postgrau de recursos humans que pinta molt bé. L'Aldo rep un sms de la Júlia que finalment no es deixarà veure pel bar perquè està molt cansada. L'Aldo ho comunica i dóna a entendre que ell aprofitaria per anar tirant. La Heike, diu que ja li va bé. Quan el cambrer s'endú el platet amb els diners del sopar, la Heike, a manera de resum, diu que li ha agradat molt tornar-lo a veure i que li sobta que avui no s'hagi parlat de llibres. I l'Aldo somriu, adonant-se que és cert, però sense saber ben bé per què ha anat així. L'Aldo li diu que de cap manera permetrà que torni a passar, que en la propera trobada la literatura i el cinema monopolitzaran altra vegada la conversa i no deixaran respirar els altres aspirants a tema de conversa, que no s'ho mereixen.



A l'andana del metro l'Aldo s'adona que no porta el llapis amb que subratlla el llibre de Nabokov les paraules que vol buscar al diccionari. I torna a desar el llibre. Està content, perquè ha vist la Heike batant contenta, amb projectes petits i grans. També diu que vol organitzar trobades dels amics del brunch algun dissabte, a veure si volem venir. I la literatura, que no deixa de ser una passió compartida, també li va bé fer una mica de guaret. I pensa en el darrer llibre d'un amic que té la virtut d'haver evolucionat respecte d'altres propostes anteriors, perquè és més literatura i parla menys de literatura, la poesia és subterrània i de vegades supura la ferida, no és un riu de plata, perquè és un aqüífer no registrat, que descobreix el lector, sorprès i agraït. L'Aldo somriu, quan s'adona que ha arribat a la seva parada, al final de línia i recorda aquell noi, dissabte a la matinada, a qui va intentar despertar, a quarts de quatre de la matinada, al final de línia, que va seguir dormint. Quantes voltes deuria donar?

Tot torna

Tot torna, fins i tot aquesta taca, però sense bombo, ni platillo. Perquè no hi ha res a anunciar o denunciar. Aquesta riera porta aigua quan la porta i quan no, no. I quan deixi de portar-ne ningú s'haurà de discutir, ni serà emergència nacional. Per sort. Segueixo prement el botó per publicar de tant en quan: cito, insinuo i felicito, reflexiono, confonc i il·lumino. De franc i sense demanar permís, ni perdó. Existeixo. Llegeixo i de vegades em vaga de trencar el silenci. Intermitentment. Fins demà o passat. O fins el mes que ve. O fins mai... ah, no! Tot torna. L'Aldo també.

Sister Ray

Curiosament tot torna. Tornen els bigotis (per bé que només en l'estètica més alternativa) i algun dia tornaran les "hombreras" de finals dels vuitanta! Mazoni recentment recuperava la música de guitarres i la improvisació amb la posada en escena d'una versió a l'Apolo de "Sister Ray". Gràcies al YouTube, podem recuperar imatges de videoclips amb una estètica que queda un pèl lluny. Però que carai, tot torna!

The web

"La literatura s'assembla a una teranyina agafada, bé que molt tènuament, potser, però enganxada per tots quatre cantons a la vida"

Virginia Woolf

No construïm

"I think of writing as a sculptural medium. You are not building things. You are removing things, chipping away at language to reveal a living form."

Will Self

Observació

“el cine italiano se acabó cuando los guionistas dejaron de ir en autobús”

Rafael Azcona

Equilibris

Busco l'equilibri, però vaig a pams. Res no queda consolidat per sempre, però començo per aquí i no perdo de vista aquest puntal. Miro a la dreta i medito si l'encertaria. Trepitjo amb cura, però decidit. Acarono el còdol i sento que reposa. Perfecte. Busco i camino.

Carrera

"El riesgo más grave del mercado literario, en su conexión con el sistema de medios de formación de la opinión pública, es encontrarse un buen día con que uno tiene un curriculum y un álbum de fotos en lugar de una vida (Manuel Sacristán, en estos lances, prefería hablar de ridiculum vitae); y que ha escrito lo que podía vender en lugar de lo que tenía que decir. Se es poeta cuando se tiene una palabra por decir (seguramente una sola, aunque por lo general ande repartida en muchas canciones, en muchos cuentos, en muchas ciudades). Si se llega a decir esa palabra la vida está cumplida en cierta forma esencial, aunque sea breve o se malogre en otros aspectos importantes. Hoy, en cualquier capital española, es fácil encontrar poetas aprendices muy jóvenes, de dieciocho o veinte años, ya con algún premio local ganado, plaquettes y algún libro publicado, coordinadores de una revista o colaboradores esporádicos de la prensa local. Para ellos, la tentación de dedicarse a construir una carrera literaria en lugar de a escribir es muy grande: pero se trata de caminos divergentes, aunque el estruendo mediático muchas veces nos dificulte percibirlo."

Ho deia Jorge Riechmann, entrevistat per Noemí Montetes a Barcelona Review. Hi he ensopegat, mentre buscava una altra cosa, i m'ha fet pensar en aquesta gent que va publicant llibrets per aquí i per allà gràcies a les seves habilitats (molt lloables), però que encara no s'han adonat o no es volen adonar que ni ens diuen res de nou, ni ho fan amb cap gràcia, ni ens calia escolatar-ho o llegir-ho, ni ells els calia dir-ho, ni escriure-ho, ni el país, ni la literatura nacional ho necessitava, només ho reclamava el seu curriculum.

Després d'una pausa

Durant uns dies he estat allunyat de l'ordinador perquè els paletes han envaït el pis i hem hagut de passar un temps acollits a casa d'uns parents. I la casa d'acollida era un casa sense internet. Quines coses, no? A la feina no tinc temps ni espai mental per postejar. He tingut temps per fer altres coses: retrobar la Susanne, el Brendan i la Mireia, escoltar una conferència de Terry Eagleton, presentant el seu darrer llibre sobre la qüestió primordial, disfrutar amb la pel·li escrita per Diablo Cody, passejar per un Mataró desconegut i corregir més exàmens que en tota la meva vida sencera.

I pensant en aquesta faceta, la laboral, recordo una alumna de 12 anys, que fa uns dies em preguntava al passadís: "Profe, ¿tú hablas catalán por la calle?". Jo li vaig dir que sí, que esclar. I la criatura va deixar anar un "¡Haaala!" de sorpresa. Sap que els professors que viuen al barri, acostumen a parlar en castellà, a casa i pel carrer, malgrat fer les classes en català i demanar-los que callin i s'asseguin en català. És a dir que li sorprenia que jo, també parlés la llengua de Verdaguer i Toni Sala fora de la feina, fora del recinte en què per alguna convenció arbitrària i estranya els mestres parlen català. Per a la majoria d'alumnes d'aquesta i d'altres escoles, el seu món és el seu barri, prop del Besós. Han sortit molt poc d'allà. Les finestres que eixamplen aquest món són canals de televisió que l'expliquen en la llengua dels seus pares. I a l'estiu també ho són les vacances al poble dels seus pares a Andalusia, a Extremadura, a Castella. TV3 per la majoria d'aquest nens és un canal tan inútil com ARD, el primer canal de la televisió pública alemanya, o France 5, una cosa que fa nosa. El català és allò que parlen els mestres a l'escola de vuit del matí a cinc de la tarda. I això em recorda el comentari de la pel·lícula Juno, segons el qual "quedar-se embarassada" és una cosa que passa "a les mestres i a les mares". En tot cas la pregunta innocent de la nena, al passadís, em va fer recordar que visc en una reserva india molt estranya, i que els professors de català en alguns barris són membres de ple dret del departament de llengües estrangeres.


Aquest matí em parlaven d'una dona, filla d'immigrants andalusos, que ha viscut a Suïssa tota la seva vida, que va venir a Barcelona amb 23 anys i amb poc temps ha après català. Aquestes coses no només van per barris, també van a persones.

Però els barris determinen, sobretot si t'adones que els nens que parlen (parcialment) català a casa, a l'escola se n'amaguen, se n'avergonyeixen, perquè el grup els pressiona, i es veu que està mal vist ser catalufo, com també està mal vist ser obedient i esforçar-se per treure bones notes, o ser un xivato.

París, Berlín

(al Francesc i l'Eduard)


La pastissera ha marxat,
el sastre ha marxat,
tothom marxa a Berlín.
Fins i tot jo hi vaig fugir,
en exili interior, un hivern.
Però quan hi arribin,
quan arribem
a Berlín
veurem que tots han marxat
a Berlín.