catching the train

"Perhaps then one reason why we have no great poet, novelist or critic writing today is that we refuse to allow words their liberty. We pin them down to one meaning, their useful meaning. A meaning which makes us catch the train, the meaning which makes us pass the examination."

Virginia Woolf, 1937

Atonement

Something that she did not understand took hold of the girl and pulled her through. Though the vision was over, and she had returned to the insipidity of the world, she remembered what she had learnt. Atonement and confession- they could wait. It was in hard prosaic tones that she said: "I withdraw everything".

(E.M. Forster, A Passage to India, 1924)

Què estàs llegint?

En la sàtira d’Alan Bennet la sobtada fal·lera lectora de la reina provoca molts mals de cap perquè la reina es mostra absent, desinteressada per les seves obligacions, poc motivada, comença a ser inpuntual, incomoda a ministres i caps d’estat preguntant “Què estàs llegint?”, pretén dir la seva i posa més pegues que mai a la feina dels seus assessors: que si la correcció política és ridícula, que si llegir informes mastegats no és el mateix que tractar directament amb les fonts, etc. Però la reina també troba en la lectura per trencar el protocol i la gàbia de plata: ensopega amb una via per començar a imaginar com veuen i viuen el món els que no tenen sang blava i descobreix una forma d’alliberar-se del pes que representa sentir-se diferent sense haver-ho triat.

“Books did not defer. All readers were equal, and this took her back to the beginning of her life. As a girl, one of her greatest thrills had been on VE night, when she and her sister had slipped out of the gates and mingled with the crowds. There was something of that, she felt, to reading. It was anonymous; it was shared; it was common. And she who had led a life apart now found that she craved it. Here in these pages and between these covers she could go unrecognised.” (Alan Bennett, The Uncommon Reader, Faber&Faber, 2007, p.31)

Un post partit en dos

Gràcies a una correntina m'assabento que al diari Pàgina/12 avui hi ha una entrevista prou sucosa a l’escriptor Jordi Carrión sobre el seu darrer llibre de viatges, La piel de la boca.

I després de llegir-la, ja que hi sóc, remeno una mica el diari argentí i veig la notícia dels canvis en el govern de CFK (amb salt del tigre inclòs) i a la secció de "Cultura y Espectáculos" hi ha una entrevista a Claude Chabrol que parla sobre la seva darrera pel·lícula i sobre l'alta burgesia. I en llegir-la m'he recordat d'una escena brutal de la facultat, parlant de l'estètica del XVIII francès el professor respon a un alumne agosarat: "Qui em torni a dir burgès, li foto un cop de puny!". Us en recordeu? O ho vaig somniar?

–En Una mujer partida en dos usted vuelve sobre su ambiente predilecto, el de la burguesía de provincia.

–Es que, a esta altura de las cosas, ésa es la única clase social que queda. Hace tiempo que estoy convencido de que no hay más que dos clases de personas: los burgueses y los que quieren llegar a serlo. Por eso es que ya no existe la lucha de clases: los que están afuera quieren entrar, eso es todo. Así que cuando me señalan que soy crítico de la burguesía, yo pienso más bien que lo que hago es un simple llamado al deber. El hecho de ser la única clase genera deberes...

–¿Podría hablarse de subclases de la burguesía?

–Eso sí. En Una mujer partida en dos aparecen varias, tal vez todas las que hay. A ver: está la hiperburguesía que representan los propietarios farmacéuticos; la burguesía media, encarnada por la mamá de la chica; la burguesía mediática (la gente de la televisión); la burguesía de negocios (los de la industria editorial) y lo que en Francia llamamos burguesía bobo (los burgueses bohemios), representada por el escritor.

–¿Ya no puede aspirarse a una definición única de la burguesía?

–Sí que es posible. Básicamente la sigue definiendo el culto de las apariencias, el vivir en estado de representación. Yo intento mostrar esto en las escenas que transcurren en restaurantes. Si se fija, va a ver que en esas escenas los personajes no comen. Lo importante es cómo y dónde se sientan, la manera en que se ubican en relación con el resto de los comensales.

La alegria incompleta

“Radovan Karadzic· no me rompió el cráneo, ni me torturó durante un mes seguido. Quien lo hizo continúa trabajando en una oficina de correos, o en la compañía de gas en algún lugar cerca de Sarajevo. Los asesinos, los violadores, los torturadores trabajan, en su mayoría, en instituciones pagadas con el dinero de los bosnios. Ningún tribunal internacional los acusará nunca de nada". Senad Kamenica fue detenido el 7 de mayo de 1992 en Sarajevo y durante más de tres meses estuvopreso en diversos campos de concentración que las tropas serbobosnias tenían en los alrededores de la capital."La detención sólo me ha provocado indiferencia. No me malinterprete. Es una buena noticia. La comunidad internacional necesitaba algo así y los bosnios sabemos que personifica todo lo malo que nos sucedió. Pero yo no vi aparecer a Karadzic en mi celda ni fue él quien asesinó a los 43 familiares de mi colega, ni quien personalmente violó a miles de mujeres bosnias". "Mi vecino apenas llega a final de mes con su pensión. Cada día tiene que pasar por la oficina de correos. En esa oficina trabaja quien lo torturó y cada día le dedica una mueca cínica.¿Usted cree que a mi vecino le importa que hayan detenido a Karadzic?".

¿La justicia internacional se queda pequeña?

Estoy seguro de que las madres de Srebrenica están felices. También lo está mi vecino. Pero mañana nos levantaremos y el dolor continuará siendo el mismo. Mientras el culpable anónimo, el que disparó, violó o torturó, siga libre es imposible superar nada.”

Aquest és l’inici d’una entrevista a Senad Kamenica (periodista bosni i ex-presoner de guerra) publicada per Natàlia Rodíguez a LA VANGUARDIA (23/07/08). Només l’he trobada a l’edició en paper que vaig comprar ahir per poder llegir alguna informació que aprofundís una mica en la notícia de la setmana. Davant de les celebracions als carrers em preguntava quines eren les reaccions dels que s’han quedat a casa. Al migdia també em va interessar la crònica del Telenotícies a TV3: un bar freqüentat per Karadzic en els darrers anys, amb parroquians ultres i negacionistes, amants de l’alcohol i la música tradicional; així com imatges del darrer domicili conegut de Karadzic amb veïns negant-se a parlar davant les càmeres i dient bàsicament que era un veí estrany i amb qui no tenien cap relació. A les pàgines de LA VANGUARDIA d’ahir, es parla també de serbis que no consideren la detenció de Karadzic una notícia excesivament rellevant i que no se senten part dels serbis de més enllà del Drina (com si Milosevic i Karadzic no haguessin tingut res a veure). A l’entrevista al periodista Kamenica ens adonem que l’alegria no és completa perquè el dia a dia confirma que hi ha ferides que no es tancaran en molt de temps. Així són les dictadures i les guerres civils. La vida, vaja.

.

SOUNDBITE

Fa uns dies, l'equip de Minoria Absoluta (RAC1) entrevistava Felip Puig. Al nou secretari general adjunt, se'l notava content per un congrés tranquil·let que havia de confirmar el seu status de número 2. No puc oferir cap anàlisi polític. A mi em va cridar l'atenció que en un programa d'humor on alguns polítics no se senten tan còmodes i d'altres no voldrien per res del món sortir-hi, el Sr. Puig portava la situació amb un savoir faire i un saber mesurar les paraules per insinuar sense dir, però fent conya en un estil molt d'acord amb el programa... Vaig pensar: O l'han convidat moltes vegades al programa, o s'entrena! I una altra cosa em va fer gràcia: després de fer una afirmació sucosa, va afegir: "Quin tall de veu us he donat". Aquesta referència metalingüística té la gràcia d'usar terminologia del gremi. Perquè tall de veu ho diu el periodista quan parla amb el tècnic de so, normalment.

SOUNDBITE

noun. A very brief broadcast statement, as by a politician during a news report

Example:

Politician - Whatever the question, the answer's no.
Journalist - Good soundbite !


Avui he ensopegat amb la traducció anglesa de tall de veu i amb un recull de cites de Tony Blair:


"This is not a time for soundbites. We've left them at home. I feel the hand of history upon our shoulders. . . I´m here to try."
arriving in Belfast for the final stage of the Northern Irish negotiations, 8 April 1998

"I can only go one way. I´ve not got a reverse gear."
Labour Party Conference speech, 30 September 2003

"I´ve listened, and I´ve learned. . . I, we, the Government are going to focus now relentlessly on the priorities the people have set for us."
speech outside Downing Street, 6 May 2005, after Labour's historic third consecutive General Election victory

"I am a pretty straight sort of guy."
from an interview for On the Record about the government´s exemption of Formula One racing from the tobacco advertising ban, 17 November 1997

Resoldre contradiccions

“[…] we travel back an hour or two in time, a few miles in space, to meet a very different character. A character who, rather awkwardly for me, doesn't herself believe in the concept of character. That is to say (a favourite phrase of her own), Robyn Penrose, Temporary Lecturer in English Literature at the University of Rummidge, holds that 'character' is a bourgeois myth, an illusion created to reinforce the ideology of capitalism.”

David Lodge, Nice Work, Part I, Chapter 2, p.39

Oratòria

“After eight years even our cats and dogs know that elections matter.” (Al Gore, 16 Juny 2008, Detroit, Michigan)

Què va dir Michelle Obama a la TV?

"She didn't, in fact, say anything of interest or controversy during her live performance, which means that she and her handlers should right now be enjoying the glow of perfect success.

Obama had approached the appearance, to quote Barbara Walters' on-air reading of the morning's New York Times, "with an eye toward softening her reputation." To this end, she did not do her hair in the Jackie Kennedy flip that André Leon Talley—the Vogue editor who Page Six alleges to be her style guru—pegs as central to her "image strategy." Nor did she go for the leonine sweep featured in a forthcoming US Weekly cover story ("The untold romance between a down-to-earth mom and the man who calls her 'my rock' "). She went with a coif that, though chic, was studiously nonthreatening and positively cubicle-ready. If you stuck with The View during commercial breaks and caught the Tums ad starring some Hanna-Barbera characters, you will realize that she borrowed the look from Jane Jetson."

(fragment d'un article a Slate)

Goodbye to All That (by Robert Graves)

That my father is a poet has, at least, saved me from any false reverence for poets. I am even delighted when I meet people who know of him and not me. I sing some of his songs while washing up after meals, or shelling peas, or on similar occasions. He never once tried to teach me how to write, or showed any understanding of my serious poetry; being always more ready to ask advice about his own. Nor did he ever try to stop me writing. His light-hearted early work is the best. His Invention of Wine, for instance, which begins:

Ere Bacchus could talk
Or dacently walk
Down Olympus he jumped
From the arms of his nurse,
And though ten years in all
Were consumed by the fall,
He might have fallen farther
And fared a dale worse…

À bout de souffle

Alè

1 Aire que s'escapa dels pulmons en l'expiració.

2 perdre l'alè Restar gairebé sense poder respirar com a resultat d'un esforç violent, d'una forta emoció, etc.

3 prendre alè Reposar abans de reprendre un treball, etc.



Anglès: breath; perdre l'alè to get out of breath; prendre alè to catch one's breath, get one's breath back




Francès: haleine F, souffle; perdre l'alè s'essouffler PRON, perdre haleine; prendre alè reprendre haleine




Alemany: Atem; perdre l'alè ausser Atem kommen; prendre alè Atem holen

Worries

Aquest dies veure les notícies és horrorós. Males notícies a dojo. Les pitjors informacions les agrupen en un mini-espai amb patrocini de energètic. Diuen que ha de ploure, que seguirà plovent, que potser plourà justament el dia que jo i tots els participants de la "festa del vedell" no volem que plogui, però que en tot cas no plourà prou per resoldre la sequera i la guerra de l'aigua. Mai no n'havia estat tan pendent d'aquesta pseudo-ciència addictiva. Segueixo l'evolució de les pluges per raons locals i per raons globals, per solidaritat i per egoisme. I unes raons volen blanc i les altres negre. Per sort, els periodistes han pensat en els patidors que escolten, veuen i llegeixen notícies. De tant en tant, et regalen un d'aquests titulars absurds, com aquest de La Razón: "La antorcha olímpica cruza la cumbre del Everest sin incidentes". La imatge d'uns activistes, encadenats a la creu del cim, amb les seves pancartes i banderes tibetanes, a 8.848 metres d'altitud, és francament una troballa literària.