Dues setmanes després d'acceptar una nova feina al Prat del Llobregat vaig rebre un mail d'un aktivista de Vilafranka convidant-me a passar els dimarts als vespres a la Torre Muntades del Prat. No podia ser una casualitat. Em va servir per confirmar que havia estat una bona idea, canviar de feina. A més vaig veure que el Gelonch, "el bou de Juneda" (segon Hac Mor), també diria els seus poemes. Tenia ganes de sentir-lo, perquè només l'havia sentit en un acte sobre l'Estatut (amb l'Escoffet i l'Altaió junior) amb un poema i cara de circumstàncies. A més el cicle era una altra oportunitat per veure live el Casasses.
Aquest segon dimarts vaig poder veure en acció el de Juneda, que va suar la samarreta, ens va deixar anar unes tirallongues i uns cops de fuet en forma de haikús, que em van deixar enganxat a la cadira. La Cucarella va donar mostres del seu ofici i ironia. La Núria Martínez va llegir poemes del llibre que està escrivint, que potser en seran dos. El primer poema que va llegir la Núria era de tallar la respiració, d'encongir i glaçar el cor. El Pau Bou va dir poemes d'amor, una oda al ciclista Pantani i uns poemes de tema històric.
Després comentant la jugada amb el Gelonch, parlàvem, de la sorpresa que ell té a vegades amb els comentaris que la gent li fa dels poemes. Diu que algun que la majoria consideren el hit, d'altres no els agrada. A mi, em va passar, amb els poemes del Pau Bou, dramaturg del prat: a mi em van agradar moltíssim els poemes històrics pel to irònic i alhora apassionat que aconsegueix, trobo, fer un moment històric present, vívid. També potser perquè aquest dies llegeixo Fages de Climent, Les bruixes de Llers, i hi trobava alguna mena de parentesc.
El bou de Juneda em va sorprendre explicant una història que semblava inventada i perquè una bona amiga seva , que abans d'ahir era al Prat, és una noia amb qui havia coincidit treballant en una llibreria el nadal passat. I és precisament una noia de qui no em vaig poder acomiadar quan aquella feina se'm va acabar inesperadament.
L'altra curiositat del Gelonch és que hi ha un fet biogràfic que el lliga al Prat, a part de tenir-hi amics. El Prat del Llobregat és terra de carxofes, enciams... i així queda reconegut perquè els poetes reben com a premi de consolació o com a honorari professional (no ho sé ben bé) una hortalissa de la comarca. El primer dimarts va ser un meló, el segon uns enciams ben macos. Doncs bé els avis materns del poeta de Juneda, terra de boira i caliquenyos, van viure al Prat després de la Guerra Civil i eren traginers. Anaven del Prat al Mercat del Born. I una de les mercaderies que traginaven, eren evidentment les famoses carxofes del delta del Llobregat, aquelles que citava el de Felanitx.
"Aeroport, El nou. Sobre les pis-tes actuals del Prat es construiria una piràmide, que substituiria totes les instal·lacions de I'actual aeroport... A mitja alçada del rost més escaient, aquesta piràmide tindria una boca, una fenedura, que seria el començament de les pistes, per on les aeronaus entra-rien amb les màximes garanties de se-guretat. De fet, en passar el marc de la porta, la nau restaria immobilitzada, per un sistema de punts imantats. Fins i tot l' ''Endeavour'' hi podria aterrar. Del subsòl, en sortirien trens subterranis de gran velocitat que arribarien fins a les grans ciutats del continent europeu i asiàtic, tret de Roma, si encara existís el papat, on traslladarien les riqueses i mercaderies que els avions haurien adollat. Aquest servei arraconaria el de les naus marines, lent, obsolet i perillós per a la natura. Naturalment, aquesta piràmide atrauria una gran gernació, però no es deixaria construir a la vora. L'interior ja tindria prou cabuda per allotjar les multinacionals que ho sol·licitessin, pagant un lloguer que no ultrés ningú. Una intel·ligent xarxa d'ascensors i escales mecàniques ultralleugers i ultraràpids connectaria tots els indrets. Les instruccions òbviament serien totes i sempre en català. Per contra, el silenci fora complet, tant que hom podria sentir la correguda d'un escarabat furtiu, si mai hi entra-va... Quina delícia no fóra observar aquesta meravella des de la talaia de Montjuïc, alçant-se majestuosa enmig de les hortes de la plana. No cal dir que totes les cases del Prat serien esmicolades i polvoritzades i enlloc que deixarien seria poblat per les magnífiques escarxoferes del Prat mateix."
MIQUEL BAUÇÀ. El Canvi [Ed. Empuries; Barcelona, 1998]
