Adam said to his guests "I just remembered that I have forgotten to write to my brother for oven ten years." The Bacons shuddered under his statement and exchanged glances.
(...)
Adam restlessly opened drawers and looked up at the shelves and raised the lids of boxes in his house and at last he was forced to call Lee back and ask, "Where is the ink and the pen?"
"You don't have any," said Lee. "You haven't written a word in years. I'll lend you mine if you want." He went to his room and brought back a squat bottle of ink and a stub pen and a pad of paper and an envelope and laid them on the table.
Adam asked, "How did you know I want to write a letter?"
"You're going to try to write a letter to your brother, aren't you?"
"That's right."
"It will be a hard thing to do after so long", said Lee.
dissabte, de març 04, 2006
dimecres, de gener 11, 2006
Metropolitana
Quan em miro les "notícies" que ofereixen les pantalles de televisió mentre espero el meu metro al matí i al vespre, sovint les veig repetides. Perquè em toca esperar un metro de la línia blava i un de la línia vermella cada vegada. Això accentua el meu estupor de veure la selecció de notícies que fan. Els temes estrella són el canvi climàtic, l'extinció d'espècies animals, curiositats com avui mateix, per exemple, una clínica veterinària que tracta gats i gossos amb sobrepès, i d'altres tipus "fets i gent" (aquella secció que feia Enric Calpena fa una colla d'anys). Es parla ben poc de política internacional. Es va parlar d'Àfrica una vegada perquè per primera vegada a la història una dona havia arribat a presidir un país; i aquest esclar és l'altre hit, es publiquen estadístiques amb accent al tema del gènere. I la violència de gènere és el rei de la secció dedicada a "Sucesos". La política espanyola es resumeix amb frases del dia, estirabots, provocacions o contra-declaracions, que no expliquen res, només apunten cap un vèrtex superficial del teatre de les declaracions dels diputats. La secció que es titula "cultura y espectaculos", són imatges de tres personatges que van alternant-se Madonna, Elton John i Michael Jackson. I la publicitat i la no-publicitat ja no es diferencien fàcilment. L 'anàlisi no existeix. I a ningú li deu estranyar que sigui així perquè, direu, la gent només ha d'esperar entre 1 i 3 minuts el metro.
El que m'ha dut a escriure aquestes ratlles és la constatació que malauradament aquest canal és simplement una caricatura dels canals que arriben a la televisió de casa. Però la caixa de casa és pràcticament el mateix, la informació es redueix a la donar acta de la superfície del que passa, el que "interessa" es un recull de clichés repetitiu i als telenotícies la secció de "Fets i gent" ha contaminat la resta de programa.
Gràcies Canal Metro.
El que m'ha dut a escriure aquestes ratlles és la constatació que malauradament aquest canal és simplement una caricatura dels canals que arriben a la televisió de casa. Però la caixa de casa és pràcticament el mateix, la informació es redueix a la donar acta de la superfície del que passa, el que "interessa" es un recull de clichés repetitiu i als telenotícies la secció de "Fets i gent" ha contaminat la resta de programa.
Gràcies Canal Metro.
diumenge, de gener 08, 2006
East of Eden
The greatest terror a child can have is that he is not loved, and rejection is the hell he fears. I think everyone in the world to a large or small extent has felt rejection. And with rejection comes anger, and with anger some kind of crime in revenge for the rejection, and with the crime guilt -and there is the story of mankind.
dissabte, d’octubre 08, 2005
Arrivederci
No entenc com he pogut trigar trenta anys a venir a Roma. Ahir vaig anar al cinema i en sortir de l'edifici vaig estar-me de peu sota la marquesina entre els romans que esperaven els amics per entrar a la sessiò de les 22:30. Per un moment vaig tenir l'agradable sensaciò de ser un més dels habitants d'aquest eixam. Em sembla bé fer el turista unes hores entre les runes, però, després perdent-me pels carrers sense rumb ja no vull ser més un turista.
Roma és una ciutat caòtica pel seu urbanisme i disseny del trànsit, i aquests dies entre la crisi de govern i els simulacres, la ciutat va tan plena de cotxes de policia de tots els colors (polizia, carabinieri, municipale + els que no porten distintius) que sembla un estat d'excepciò.
He obert el diari La Repubblica per les pàgines de polìtica nacional i hi tants partits i noms que em sembla impossible d'entendre qui és qui. L'ùnica cosa que sembla clara és que il Cavaliere ha caigut en desgràcia, perquè aquells que en parlaven bé fa uns anys, ara li prenen les mides pel taut i es lamenten que el Berlusca els decepciona.
Abans d'anar a dormir o a estones perdudes assegut a la Piazza del Poppolo o a Ostia Antica llegeixo entenent el que vull o puc: Il giardino dei Finzi-Contini de Bassani i Lavorare stanca de Pavese. Això són vacances.
Roma és una ciutat caòtica pel seu urbanisme i disseny del trànsit, i aquests dies entre la crisi de govern i els simulacres, la ciutat va tan plena de cotxes de policia de tots els colors (polizia, carabinieri, municipale + els que no porten distintius) que sembla un estat d'excepciò.
He obert el diari La Repubblica per les pàgines de polìtica nacional i hi tants partits i noms que em sembla impossible d'entendre qui és qui. L'ùnica cosa que sembla clara és que il Cavaliere ha caigut en desgràcia, perquè aquells que en parlaven bé fa uns anys, ara li prenen les mides pel taut i es lamenten que el Berlusca els decepciona.
Abans d'anar a dormir o a estones perdudes assegut a la Piazza del Poppolo o a Ostia Antica llegeixo entenent el que vull o puc: Il giardino dei Finzi-Contini de Bassani i Lavorare stanca de Pavese. Això són vacances.
dimarts, de setembre 27, 2005
Desinversió
Aquest migdia tot dinant al bar dels plats combinats he agafat un diari que algú havia deixat sobre una taula. Era el diari El Mundo de dilluns. He llegit un article sobre el rellançament comercial de Bob Dylan i els negocis dels hereus del copyright de Jimi Hendrix (el guitarrista va morir als 27 anys i encara avui el seu pare fa negocis publicant dvds amb imatges inèdites). Després, tot fullejant, he vist la notícia que obre la secció de cultura y espectáculos: segons aquest diari La Caixa ha decidit vendre's les seves accions del Grup 62.
No és una sorpresa que la Caixa de quan jo vaig comprar el meu primer llibre i la Caixa d'avui dia ja no és la mateixa. Tampoc no ho és que el país ha canviat. Però aquesta notícia té una rotunditat tal que se'm fa difícil no apuntar-me al carro dels apocalíptics o al dels cínics.
Només de pensar en qui comprarà les accions i amb quina intenció...
Fa uns dies vaig sentir uns pescadors i uns majoristes de Tarragona que discutien si la solució a la crisi dels pescadors era subvencionar el combustible de les barques que tant ha pujat. Que si les administracions han de fer això o allò. El majorista va dir que ara es pesca menys i amb la mateixa quantitat que avui dia els cal per respondre al consum de tota la península, fa 10 anys amb prou feines podien satisfer la demanda de les comarques catalanes.
El mar ja no és tan ric, està clar, però el fet més crític és que la demanda de peix fresc a casa nostra ha baixat: la gent no s'ho pot permetre perquè la vida s'ha tornat més cara, la gent treballa i no pot anar a mercat, i tots plegats ens estem acostumant al peix congelat de la Sirena.
Ens estem acostumant al peix congelat i als diaris i la televisió gratuïts. L'estat del benestar entès com a estat de sofà i sabatilles de felpa. Estem desinvertint i consolidant paquets d'accions en valors més segurs. Estem fent massa cas del nostre assesor fiscal. Les societats de risc són a l'altra banda de l'oceà.
No és una sorpresa que la Caixa de quan jo vaig comprar el meu primer llibre i la Caixa d'avui dia ja no és la mateixa. Tampoc no ho és que el país ha canviat. Però aquesta notícia té una rotunditat tal que se'm fa difícil no apuntar-me al carro dels apocalíptics o al dels cínics.
Només de pensar en qui comprarà les accions i amb quina intenció...
Fa uns dies vaig sentir uns pescadors i uns majoristes de Tarragona que discutien si la solució a la crisi dels pescadors era subvencionar el combustible de les barques que tant ha pujat. Que si les administracions han de fer això o allò. El majorista va dir que ara es pesca menys i amb la mateixa quantitat que avui dia els cal per respondre al consum de tota la península, fa 10 anys amb prou feines podien satisfer la demanda de les comarques catalanes.
El mar ja no és tan ric, està clar, però el fet més crític és que la demanda de peix fresc a casa nostra ha baixat: la gent no s'ho pot permetre perquè la vida s'ha tornat més cara, la gent treballa i no pot anar a mercat, i tots plegats ens estem acostumant al peix congelat de la Sirena.
Ens estem acostumant al peix congelat i als diaris i la televisió gratuïts. L'estat del benestar entès com a estat de sofà i sabatilles de felpa. Estem desinvertint i consolidant paquets d'accions en valors més segurs. Estem fent massa cas del nostre assesor fiscal. Les societats de risc són a l'altra banda de l'oceà.
diumenge, de setembre 25, 2005
Reunion
M'ha sobtat descobrir que la paraula "reunion", que es fa servir per parlar d'una trobada familiar, es pronuncïi "ri-iu-nion". Portava uns deu o quinze anys pensant que es pronunciava simplement canviant una mica la pronunciació de la paraula castellana. Durant anys vivim enganyats fins que sentim un indígena pronuncia un mot que només coneixíem en lletres de motlle i sovint és tot un xoc. Com quan et parlen d'aquell grup "rem" i es veu que en diuen "ar-i-em".
Ho he après a la platja de Sant Sebastià, quan s'han acabat els focs artificials. Estava escoltant un sudafricà (el nòvio de la Marta B.) que parlava amb un nordamericà de Boston que viu a Nova York (un amic de la Marta C.). Realment he hagut de preguntar-ho, perquè pensava que ho havia sentit malament.
El Brendan ha anat aquest estiu a Durban per veure la família. I el Keith va ser justament en aquesta ciutat i al barri de Soweto (Johannesburg) per a rodar-hi un reportatge sobre la sida a Sudàfrica fa dos anys. Dels milers de persones que porten el virus a Durban poc més d'uns centenars seguien una medicació el 2003. Els que la seguien, ho feien perquè formaven part d'experiments.
També han parlat del ministre de sanitat sudafricà, personatge que ha seguit durant anys una política negacionista, intentant ignorar el problema que representa humanitàriament, social i econòmica aquest problema. He pensat que, de fet, els nostres diaris també ignoren bastant decididament tota l'Àfrica a les pàgines d'internacional.
Després hem passat a altres temes m'es banals... La vida quotidiana a Nova York i els seus tòpics. El Brendan deia, I would to visit someday New York. With all those basement bars, where you go down stairs... like that one from "Cheers". El Keith, fill de Nova Anglaterra, s'ha afanyat a aclarir que a Nova York la majoria de bars no són subterranis, sinó bàsicament a nivell de carrer. And "Cheers" is suposed to be in Boston, but it was actually shot in L.A. I ja que parla de sèries de televisió afegeix: Actually "Friends" is supposed to be happening in New York, but they do it in L.A. as well. And for the people of New York there is something strange in it, for instance you ask yourself, "How do they make it? How they can afford living in so nice flats if the are just having taht kind of jobs or even not working at all!". Sembla ser que al Keith la ficció no l'acaba de convèncer massa... per això es dedica als documentals. Un altre documental en el que ha treballat és una manifestació d'una ONG que va tenir lloc a Nova York durant la convenció republicana de les passades eleccions.
Per guanyar-se les garrofes, el Keith treballa al Sundance Channel. Hi ha dies que el senyor Redford passa per les oficines. "And it's kind of weird to see Robert Redford going out of a room next to your office".
Abandonem la platja de la Barceloneta per anar cap al Macba i pujo Rambla amunt amb un suec, una peruana, un austríac i el de Boston. Allà ens esperen els altres (la d'Alella, la de Calella de Palafrugell, la de Solsona i el de Durban), que han anat en taxi. Pel camí cada dues passes et trobes un paquistanès venent cerveses fredes i cada cinc minuts una banda de música al carrer. Tots som la Mercè.
Ho he après a la platja de Sant Sebastià, quan s'han acabat els focs artificials. Estava escoltant un sudafricà (el nòvio de la Marta B.) que parlava amb un nordamericà de Boston que viu a Nova York (un amic de la Marta C.). Realment he hagut de preguntar-ho, perquè pensava que ho havia sentit malament.
El Brendan ha anat aquest estiu a Durban per veure la família. I el Keith va ser justament en aquesta ciutat i al barri de Soweto (Johannesburg) per a rodar-hi un reportatge sobre la sida a Sudàfrica fa dos anys. Dels milers de persones que porten el virus a Durban poc més d'uns centenars seguien una medicació el 2003. Els que la seguien, ho feien perquè formaven part d'experiments.
També han parlat del ministre de sanitat sudafricà, personatge que ha seguit durant anys una política negacionista, intentant ignorar el problema que representa humanitàriament, social i econòmica aquest problema. He pensat que, de fet, els nostres diaris també ignoren bastant decididament tota l'Àfrica a les pàgines d'internacional.
Després hem passat a altres temes m'es banals... La vida quotidiana a Nova York i els seus tòpics. El Brendan deia, I would to visit someday New York. With all those basement bars, where you go down stairs... like that one from "Cheers". El Keith, fill de Nova Anglaterra, s'ha afanyat a aclarir que a Nova York la majoria de bars no són subterranis, sinó bàsicament a nivell de carrer. And "Cheers" is suposed to be in Boston, but it was actually shot in L.A. I ja que parla de sèries de televisió afegeix: Actually "Friends" is supposed to be happening in New York, but they do it in L.A. as well. And for the people of New York there is something strange in it, for instance you ask yourself, "How do they make it? How they can afford living in so nice flats if the are just having taht kind of jobs or even not working at all!". Sembla ser que al Keith la ficció no l'acaba de convèncer massa... per això es dedica als documentals. Un altre documental en el que ha treballat és una manifestació d'una ONG que va tenir lloc a Nova York durant la convenció republicana de les passades eleccions.
Per guanyar-se les garrofes, el Keith treballa al Sundance Channel. Hi ha dies que el senyor Redford passa per les oficines. "And it's kind of weird to see Robert Redford going out of a room next to your office".
Abandonem la platja de la Barceloneta per anar cap al Macba i pujo Rambla amunt amb un suec, una peruana, un austríac i el de Boston. Allà ens esperen els altres (la d'Alella, la de Calella de Palafrugell, la de Solsona i el de Durban), que han anat en taxi. Pel camí cada dues passes et trobes un paquistanès venent cerveses fredes i cada cinc minuts una banda de música al carrer. Tots som la Mercè.
dissabte, de setembre 24, 2005
Reentrée
Normalment els bloggers s'allunyen del teclat i fan una pausa estival, quan se'n van de vacances. Jo, en canvi, he estat allunyat del blog per culpa d'una mudança que encara no ha acabat i per culpa de la nova feina. He estat tot l'estiu davant d'un ordinador i em quedaven poques ganes de tornar a engegar-ne un altre.
Estic tornant, però a poc a poc, ara tot just acabo de recuperar el password d'aquest bloc de notes. L'havia perdut.
Estic tornant, però a poc a poc, ara tot just acabo de recuperar el password d'aquest bloc de notes. L'havia perdut.
divendres, de juliol 15, 2005
Els enciams del Prat
En Francesc Gelonch és una caixa de sorpreses. El vaig conèixer al final del recital d'en Rebassa i Pedrals dedicat a Alcover/Costa-i-Llobera. Vam xerrar una estona i vam anar a fer un beure amb uns seus amics. I des d'aleshores, sense cita prèvia anem coincidint a diversos tinglados, com aquest cicle de poesia del Prat, que de moment és una delícia i un plaer que no creia merèixer.
Dues setmanes després d'acceptar una nova feina al Prat del Llobregat vaig rebre un mail d'un aktivista de Vilafranka convidant-me a passar els dimarts als vespres a la Torre Muntades del Prat. No podia ser una casualitat. Em va servir per confirmar que havia estat una bona idea, canviar de feina. A més vaig veure que el Gelonch, "el bou de Juneda" (segon Hac Mor), també diria els seus poemes. Tenia ganes de sentir-lo, perquè només l'havia sentit en un acte sobre l'Estatut (amb l'Escoffet i l'Altaió junior) amb un poema i cara de circumstàncies. A més el cicle era una altra oportunitat per veure live el Casasses.
Aquest segon dimarts vaig poder veure en acció el de Juneda, que va suar la samarreta, ens va deixar anar unes tirallongues i uns cops de fuet en forma de haikús, que em van deixar enganxat a la cadira. La Cucarella va donar mostres del seu ofici i ironia. La Núria Martínez va llegir poemes del llibre que està escrivint, que potser en seran dos. El primer poema que va llegir la Núria era de tallar la respiració, d'encongir i glaçar el cor. El Pau Bou va dir poemes d'amor, una oda al ciclista Pantani i uns poemes de tema històric.
Després comentant la jugada amb el Gelonch, parlàvem, de la sorpresa que ell té a vegades amb els comentaris que la gent li fa dels poemes. Diu que algun que la majoria consideren el hit, d'altres no els agrada. A mi, em va passar, amb els poemes del Pau Bou, dramaturg del prat: a mi em van agradar moltíssim els poemes històrics pel to irònic i alhora apassionat que aconsegueix, trobo, fer un moment històric present, vívid. També potser perquè aquest dies llegeixo Fages de Climent, Les bruixes de Llers, i hi trobava alguna mena de parentesc.
El bou de Juneda em va sorprendre explicant una història que semblava inventada i perquè una bona amiga seva , que abans d'ahir era al Prat, és una noia amb qui havia coincidit treballant en una llibreria el nadal passat. I és precisament una noia de qui no em vaig poder acomiadar quan aquella feina se'm va acabar inesperadament.
L'altra curiositat del Gelonch és que hi ha un fet biogràfic que el lliga al Prat, a part de tenir-hi amics. El Prat del Llobregat és terra de carxofes, enciams... i així queda reconegut perquè els poetes reben com a premi de consolació o com a honorari professional (no ho sé ben bé) una hortalissa de la comarca. El primer dimarts va ser un meló, el segon uns enciams ben macos. Doncs bé els avis materns del poeta de Juneda, terra de boira i caliquenyos, van viure al Prat després de la Guerra Civil i eren traginers. Anaven del Prat al Mercat del Born. I una de les mercaderies que traginaven, eren evidentment les famoses carxofes del delta del Llobregat, aquelles que citava el de Felanitx.
"Aeroport, El nou. Sobre les pis-tes actuals del Prat es construiria una piràmide, que substituiria totes les instal·lacions de I'actual aeroport... A mitja alçada del rost més escaient, aquesta piràmide tindria una boca, una fenedura, que seria el començament de les pistes, per on les aeronaus entra-rien amb les màximes garanties de se-guretat. De fet, en passar el marc de la porta, la nau restaria immobilitzada, per un sistema de punts imantats. Fins i tot l' ''Endeavour'' hi podria aterrar. Del subsòl, en sortirien trens subterranis de gran velocitat que arribarien fins a les grans ciutats del continent europeu i asiàtic, tret de Roma, si encara existís el papat, on traslladarien les riqueses i mercaderies que els avions haurien adollat. Aquest servei arraconaria el de les naus marines, lent, obsolet i perillós per a la natura. Naturalment, aquesta piràmide atrauria una gran gernació, però no es deixaria construir a la vora. L'interior ja tindria prou cabuda per allotjar les multinacionals que ho sol·licitessin, pagant un lloguer que no ultrés ningú. Una intel·ligent xarxa d'ascensors i escales mecàniques ultralleugers i ultraràpids connectaria tots els indrets. Les instruccions òbviament serien totes i sempre en català. Per contra, el silenci fora complet, tant que hom podria sentir la correguda d'un escarabat furtiu, si mai hi entra-va... Quina delícia no fóra observar aquesta meravella des de la talaia de Montjuïc, alçant-se majestuosa enmig de les hortes de la plana. No cal dir que totes les cases del Prat serien esmicolades i polvoritzades i enlloc que deixarien seria poblat per les magnífiques escarxoferes del Prat mateix."
MIQUEL BAUÇÀ. El Canvi [Ed. Empuries; Barcelona, 1998]
Dues setmanes després d'acceptar una nova feina al Prat del Llobregat vaig rebre un mail d'un aktivista de Vilafranka convidant-me a passar els dimarts als vespres a la Torre Muntades del Prat. No podia ser una casualitat. Em va servir per confirmar que havia estat una bona idea, canviar de feina. A més vaig veure que el Gelonch, "el bou de Juneda" (segon Hac Mor), també diria els seus poemes. Tenia ganes de sentir-lo, perquè només l'havia sentit en un acte sobre l'Estatut (amb l'Escoffet i l'Altaió junior) amb un poema i cara de circumstàncies. A més el cicle era una altra oportunitat per veure live el Casasses.
Aquest segon dimarts vaig poder veure en acció el de Juneda, que va suar la samarreta, ens va deixar anar unes tirallongues i uns cops de fuet en forma de haikús, que em van deixar enganxat a la cadira. La Cucarella va donar mostres del seu ofici i ironia. La Núria Martínez va llegir poemes del llibre que està escrivint, que potser en seran dos. El primer poema que va llegir la Núria era de tallar la respiració, d'encongir i glaçar el cor. El Pau Bou va dir poemes d'amor, una oda al ciclista Pantani i uns poemes de tema històric.
Després comentant la jugada amb el Gelonch, parlàvem, de la sorpresa que ell té a vegades amb els comentaris que la gent li fa dels poemes. Diu que algun que la majoria consideren el hit, d'altres no els agrada. A mi, em va passar, amb els poemes del Pau Bou, dramaturg del prat: a mi em van agradar moltíssim els poemes històrics pel to irònic i alhora apassionat que aconsegueix, trobo, fer un moment històric present, vívid. També potser perquè aquest dies llegeixo Fages de Climent, Les bruixes de Llers, i hi trobava alguna mena de parentesc.
El bou de Juneda em va sorprendre explicant una història que semblava inventada i perquè una bona amiga seva , que abans d'ahir era al Prat, és una noia amb qui havia coincidit treballant en una llibreria el nadal passat. I és precisament una noia de qui no em vaig poder acomiadar quan aquella feina se'm va acabar inesperadament.
L'altra curiositat del Gelonch és que hi ha un fet biogràfic que el lliga al Prat, a part de tenir-hi amics. El Prat del Llobregat és terra de carxofes, enciams... i així queda reconegut perquè els poetes reben com a premi de consolació o com a honorari professional (no ho sé ben bé) una hortalissa de la comarca. El primer dimarts va ser un meló, el segon uns enciams ben macos. Doncs bé els avis materns del poeta de Juneda, terra de boira i caliquenyos, van viure al Prat després de la Guerra Civil i eren traginers. Anaven del Prat al Mercat del Born. I una de les mercaderies que traginaven, eren evidentment les famoses carxofes del delta del Llobregat, aquelles que citava el de Felanitx.
"Aeroport, El nou. Sobre les pis-tes actuals del Prat es construiria una piràmide, que substituiria totes les instal·lacions de I'actual aeroport... A mitja alçada del rost més escaient, aquesta piràmide tindria una boca, una fenedura, que seria el començament de les pistes, per on les aeronaus entra-rien amb les màximes garanties de se-guretat. De fet, en passar el marc de la porta, la nau restaria immobilitzada, per un sistema de punts imantats. Fins i tot l' ''Endeavour'' hi podria aterrar. Del subsòl, en sortirien trens subterranis de gran velocitat que arribarien fins a les grans ciutats del continent europeu i asiàtic, tret de Roma, si encara existís el papat, on traslladarien les riqueses i mercaderies que els avions haurien adollat. Aquest servei arraconaria el de les naus marines, lent, obsolet i perillós per a la natura. Naturalment, aquesta piràmide atrauria una gran gernació, però no es deixaria construir a la vora. L'interior ja tindria prou cabuda per allotjar les multinacionals que ho sol·licitessin, pagant un lloguer que no ultrés ningú. Una intel·ligent xarxa d'ascensors i escales mecàniques ultralleugers i ultraràpids connectaria tots els indrets. Les instruccions òbviament serien totes i sempre en català. Per contra, el silenci fora complet, tant que hom podria sentir la correguda d'un escarabat furtiu, si mai hi entra-va... Quina delícia no fóra observar aquesta meravella des de la talaia de Montjuïc, alçant-se majestuosa enmig de les hortes de la plana. No cal dir que totes les cases del Prat serien esmicolades i polvoritzades i enlloc que deixarien seria poblat per les magnífiques escarxoferes del Prat mateix."
MIQUEL BAUÇÀ. El Canvi [Ed. Empuries; Barcelona, 1998]
dimecres, de juliol 06, 2005
Al prat
Mentre cremava el foc a Castellbisbal i el G8 es reunia a Escòcia, a El Prat l'Enric Casasses i la Dolors Miquel feien petar la seva tronada de versos. Amb una traca final de versets fresquíssima i molt lleidatana.
Després, una colla ha anat a picar alguna cosa amb vinet de Sant Vicenç d'Hortons i no s'ha parlat de manifestos ni diagnòstics de res. S'han explicat anècdotes divertides o simpàtiques, històries del Brossa i els poetes brasilenys. Algú ha parlat de com la vena d'estudiós sovint s'encalla i un es queda en simple poeta. I al final hem sentit recitar una antologia molt abreujada de Fages de Climent.
La nota trista de la vetllada és que el romanç quilomètric del Casasses (Uh) es va editar fa una pila d'anys a Centelles i ara no es troba per enlloc. Editors desperteu!
Després, una colla ha anat a picar alguna cosa amb vinet de Sant Vicenç d'Hortons i no s'ha parlat de manifestos ni diagnòstics de res. S'han explicat anècdotes divertides o simpàtiques, històries del Brossa i els poetes brasilenys. Algú ha parlat de com la vena d'estudiós sovint s'encalla i un es queda en simple poeta. I al final hem sentit recitar una antologia molt abreujada de Fages de Climent.
La nota trista de la vetllada és que el romanç quilomètric del Casasses (Uh) es va editar fa una pila d'anys a Centelles i ara no es troba per enlloc. Editors desperteu!
dilluns, de juliol 04, 2005
història natural
Com que és 4 de juliol i segons Antena 3 i Telecinco som un estat federal més dels USA, un dels dos canals ens oferia avui Independence Day amb el rappero guai, Will Smith. Hi apareixen unes imatges d‘una ciutat amb edificis derruïts i en flames que m‘han recordat imatges de la Segona Guerra Mundial a Alemanya o Anglaterra... És curiós que allò que les productores de Hollywood entenen per destrucció de la civilització tingui a veure, gairebé sempre, amb l‘amenaça extraterrestre. Les imatges històriques que coneixem a Europa són de destrucció originada en una galàxia no massa llunyana. Els projectils els disparen els veïns del 2n 1ª, per dir-ho d’alguna manera.
dijous, de juny 30, 2005
Estat d'excepció
L'estona que Emili Manzano ha conversat amb Enric Cassasas i Julià Guillamon per a celebrar la reedició de tres llibres de Juli Vallmitjana ha tingut algun moment anàrquic. Malgrat això puc afirmar que han estat els minuts televisius més propers a l'operació que anomenem "anàlisi", que la tele m'ha ofert en els darrers divuit mesos.
Qui ha dit que la televisió ha de ser insubstancial?
Qui ha dit que la televisió ha de ser insubstancial?
dimecres, de juny 29, 2005
Repenso, reescric
Rellegeixo alguns posts perquè per mail he rebut comentaris d'un amic.
Torno al post del 7 de juny on jo citava un savi valencià que desconfia "dels que expressen les idees amb pressa". I de seguida m'identifico com un membre claríssim dels que van amb presses. I m'apresso a escriure aquesta nota. Perquè no vaig acabar el que volia dir en aquell post.
Deia que en la literatura, sobretot la dita del jo (el dietarisme com a forma emblemàtica), és un joc de màscares i sinceritat. I recordava que alguns diuen que de sinceritat res de res. I jo responia que sí, que la literatura sempre és un cocktail dels dos elements.
El que no vaig acabar de dir és que aquesta barreja constitueix per a mi l'autèntic interès de la literatura: aquest joc, aquesta barreja indestriable de màscara, mistificació, sinceritat, hipèrbole, despullament i disfressa. Quan entro en aquest joc, quan l'alquímia fa el xup-xup i tot vibra, quan darrera la màscara s'intueixen un tremolor, un somriure, uns ulls tristos o irònics...
Aquest és per a mi el plaer de la literatura.
Tot és retòrica, però res és només retòrica, no? Emmascarem no només per pudor, sinó perquè aquest és el codi, però no renunciem a ser compresos, oi?
Torno al post del 7 de juny on jo citava un savi valencià que desconfia "dels que expressen les idees amb pressa". I de seguida m'identifico com un membre claríssim dels que van amb presses. I m'apresso a escriure aquesta nota. Perquè no vaig acabar el que volia dir en aquell post.
Deia que en la literatura, sobretot la dita del jo (el dietarisme com a forma emblemàtica), és un joc de màscares i sinceritat. I recordava que alguns diuen que de sinceritat res de res. I jo responia que sí, que la literatura sempre és un cocktail dels dos elements.
El que no vaig acabar de dir és que aquesta barreja constitueix per a mi l'autèntic interès de la literatura: aquest joc, aquesta barreja indestriable de màscara, mistificació, sinceritat, hipèrbole, despullament i disfressa. Quan entro en aquest joc, quan l'alquímia fa el xup-xup i tot vibra, quan darrera la màscara s'intueixen un tremolor, un somriure, uns ulls tristos o irònics...
Aquest és per a mi el plaer de la literatura.
Tot és retòrica, però res és només retòrica, no? Emmascarem no només per pudor, sinó perquè aquest és el codi, però no renunciem a ser compresos, oi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
