dimecres, de maig 14, 2008
Worries
Aquest dies veure les notícies és horrorós. Males notícies a dojo. Les pitjors informacions les agrupen en un mini-espai amb patrocini de energètic. Diuen que ha de ploure, que seguirà plovent, que potser plourà justament el dia que jo i tots els participants de la "festa del vedell" no volem que plogui, però que en tot cas no plourà prou per resoldre la sequera i la guerra de l'aigua. Mai no n'havia estat tan pendent d'aquesta pseudo-ciència addictiva. Segueixo l'evolució de les pluges per raons locals i per raons globals, per solidaritat i per egoisme. I unes raons volen blanc i les altres negre. Per sort, els periodistes han pensat en els patidors que escolten, veuen i llegeixen notícies. De tant en tant, et regalen un d'aquests titulars absurds, com aquest de La Razón: "La antorcha olímpica cruza la cumbre del Everest sin incidentes". La imatge d'uns activistes, encadenats a la creu del cim, amb les seves pancartes i banderes tibetanes, a 8.848 metres d'altitud, és francament una troballa literària.
divendres, d’abril 25, 2008
Cap veritat eterna
L'un va dir que:
"La tipografia és l'única de les arts humanes que té la discreció per principi."
"La tipografia és l'única de les arts humanes que té la discreció per principi."
I potser per dur la contrària l'altre va fer:
dijous, d’abril 24, 2008
El meu Sant Jordi
Entre d'altres coses, ahir vaig trencar la meva tradició de no comprar llibres per Sant Jordi. Vaig comprar roses, orquídies, llibres per regalar, llibres per mi. Però no vaig deixar de pensar en els que es compren durant l'any i s'apilen en els munts de propòsits.
dimarts, d’abril 22, 2008
Des del Gellert
Fa unes setmanes vaig veure al 33 un reportatge sobre la vida de Pepe Sales , (1954-1994). Incloent la visita a Budapest i la seva dedicació a la cristologia més crua. Ahir vaig veure les pintures del carrer València. Sonava Let it bleed de Rolling Stones. Avui recupero una de les seves cançons d'amor i de droga:
BUSCO TAQUES (Budapest, 1990)
Busco taques,
busco Tacaks
a la pell del porc
Busco taques,
busco Tacaks,
busco explicacions
Busco taques,
busco Tacaks
a la pell del coll
Busco taques,
busco taques,
busco Gorbachovs
Des del Gellert,
des del Gellert
a Schezeny Bads
Cap al Gellert,
cap al Gellert
per Rakoskis ut
Fonts de liti,
fonts de liti
curen els malalts
Aigües grises,
aigües grises
baixen pel Donau
No t’aturis,
no t’aturis
que el genet va prest
Corre ves-hi,
corre ves-hi
monta’t Budapest
Cançons d’amor jo no en sé escriure
Cançons d’amor jo no en sé fer
Cançons d’amor què vols que et digui
Cançons d’amor per que no en sé
Busco taques,
busco Tacaks
a la pell del porc
Busco taques,
busco Tacaks, busco explicacions
dilluns, d’abril 21, 2008
La saviesa de Plini
Quan Plini el Vell (~24-79) va escriure "No hi ha cap llibre tan dolent que no sigui profitós en algun aspecte.", fer un llibre era més car i hi havia menys gent preparada per escriure'n, però ben segur que ja n'hi havia de dolents... Ara n'hi ha per tots els gustos i molts de dolents... publicats suposo sense mala intenció. I llegir un llibre dolent, de tant en tant, pot ser profitós. Però això sí, ha de ser de molt tant en tant.
divendres, d’abril 18, 2008
Mi-te'l!
Aquest vespre, a les 20:30 h, al bar de la plaça del Sortidor del Poble Sec, Miquel Izquierdo recitarà poemes del seu recull Mi-te-les. Podrem passar una estona agradable en un bar d'aquells que tan de bo no s'acabin de perdre mai... perquè és un bar que conserva la decoració del segle passat i els dies de recital, sobretot, hi ha molt caliu. A més hi fan un cous-cous amb carn de xai i verdures que és una meravella. Aquesta és la segona temporada dels recitals organitzats per labreu edicions, que ha tingut vespres memorables. Aquest no me'l perdré.
L'editorial anuncia: "hi haurà una sardanista, un enamorament d’SJ i l’efusió de l’enlairat Oblomov que el poeta porta dins"
L'Oblomov ja sabem qui és. L'SJ, em diuen els que fa més temps que viuen aquí, és l'antic autobús que unia el centre de Barcelona amb Sant Just Desvern, passant per l'avinguda de Pedralbes i a prop d'una sèrie de col·legis "de pago".
Com anar a la plaça del Sortidor?
Sortint de la parada de metro “Poble Sec” de la línia verda, seguim l’Av. Paral·lel una mica en direcció al mar; a l’esquerra, agafem el carrer Blasco Garay i anem pujant fins arribar a la plaça del Sortidor.
Plànol general:
Més detall:
dijous, d’abril 17, 2008
Ombres
"Wir wollten endlich aus unser Schattendasein heraus" Ray & Partner
La Heike ha tornat entusiasmada de Buenos Aires. Hi ha anat a fer turisme i per un curset de perfeccionament de tango. Encara conserva una certa resistència a deixar-se portar, sich hingeben (entregar-se), diu ella. I això de vegades fa el tango impossible. No ha pogut evitar un parell de discussions fortes amb el partner. Però la sang no ha arribat al riu.
La Heike ha tornat entusiasmada. Pensava que deixar Barcelona per anar a una ciutat encara més gran no era una bona idea perquè necessitava vacances de veritat. Però s'ha trobat una ciutat amb molts espais verds, moltes botigues, botigues amb molts miralls... Aquí l'Aldo ha pensat en Borges i ha somrigut, però no n'ha dit res. I la Heike, entusiasmada ha seguit parlant de les avingudes i els miralls... i conclou que el millor de tot és la gent, per la seva amabilitat, per la seva simpatia, a les botigues i pel carrer. Ha trobat l'afabilitat que troba a faltar a Barcelona, ha pensat l'Aldo.
Després la Heike li ha explicat com eren les sabates que s'hauria hagut de comprar, precioses, d'un disseny atrevit. Només 100€, però segur que a Barcelona no les trobes per menys de 300. Aquelles sabates haurien estat una elecció perfecta pel casament on l'han convidada aquest juliol. El convit és en un casa senyorial al Heiliger See a Potsdam. Serà una festa impressionant, luxosa... La cerimònia es va fer fa unes setmanes en la més estricta intimitat i amb caràcter d'urgència, als EUA. I ara volen deixar les ombres del secret i celebrar-ho amb tots els amics, "a lo grande" i "stilvoll".
I la Heike, li diu a l'Aldo ara, com li diu també a la companya de pis, que aquelles sabates haurien estat ideals per a una festa tan especial. La Heike i l'Aldo parlen de les vacances, la feina, la ciutat, les ciutats, els somnis, els malsons, els vicis i aficions superats o per superar, dels somnis i projectes. La Heike està il·lusionada amb un postgrau de recursos humans que pinta molt bé. L'Aldo rep un sms de la Júlia que finalment no es deixarà veure pel bar perquè està molt cansada. L'Aldo ho comunica i dóna a entendre que ell aprofitaria per anar tirant. La Heike, diu que ja li va bé. Quan el cambrer s'endú el platet amb els diners del sopar, la Heike, a manera de resum, diu que li ha agradat molt tornar-lo a veure i que li sobta que avui no s'hagi parlat de llibres. I l'Aldo somriu, adonant-se que és cert, però sense saber ben bé per què ha anat així. L'Aldo li diu que de cap manera permetrà que torni a passar, que en la propera trobada la literatura i el cinema monopolitzaran altra vegada la conversa i no deixaran respirar els altres aspirants a tema de conversa, que no s'ho mereixen.
A l'andana del metro l'Aldo s'adona que no porta el llapis amb que subratlla el llibre de Nabokov les paraules que vol buscar al diccionari. I torna a desar el llibre. Està content, perquè ha vist la Heike batant contenta, amb projectes petits i grans. També diu que vol organitzar trobades dels amics del brunch algun dissabte, a veure si volem venir. I la literatura, que no deixa de ser una passió compartida, també li va bé fer una mica de guaret. I pensa en el darrer llibre d'un amic que té la virtut d'haver evolucionat respecte d'altres propostes anteriors, perquè és més literatura i parla menys de literatura, la poesia és subterrània i de vegades supura la ferida, no és un riu de plata, perquè és un aqüífer no registrat, que descobreix el lector, sorprès i agraït. L'Aldo somriu, quan s'adona que ha arribat a la seva parada, al final de línia i recorda aquell noi, dissabte a la matinada, a qui va intentar despertar, a quarts de quatre de la matinada, al final de línia, que va seguir dormint. Quantes voltes deuria donar?
La Heike ha tornat entusiasmada de Buenos Aires. Hi ha anat a fer turisme i per un curset de perfeccionament de tango. Encara conserva una certa resistència a deixar-se portar, sich hingeben (entregar-se), diu ella. I això de vegades fa el tango impossible. No ha pogut evitar un parell de discussions fortes amb el partner. Però la sang no ha arribat al riu.
La Heike ha tornat entusiasmada. Pensava que deixar Barcelona per anar a una ciutat encara més gran no era una bona idea perquè necessitava vacances de veritat. Però s'ha trobat una ciutat amb molts espais verds, moltes botigues, botigues amb molts miralls... Aquí l'Aldo ha pensat en Borges i ha somrigut, però no n'ha dit res. I la Heike, entusiasmada ha seguit parlant de les avingudes i els miralls... i conclou que el millor de tot és la gent, per la seva amabilitat, per la seva simpatia, a les botigues i pel carrer. Ha trobat l'afabilitat que troba a faltar a Barcelona, ha pensat l'Aldo.
Després la Heike li ha explicat com eren les sabates que s'hauria hagut de comprar, precioses, d'un disseny atrevit. Només 100€, però segur que a Barcelona no les trobes per menys de 300. Aquelles sabates haurien estat una elecció perfecta pel casament on l'han convidada aquest juliol. El convit és en un casa senyorial al Heiliger See a Potsdam. Serà una festa impressionant, luxosa... La cerimònia es va fer fa unes setmanes en la més estricta intimitat i amb caràcter d'urgència, als EUA. I ara volen deixar les ombres del secret i celebrar-ho amb tots els amics, "a lo grande" i "stilvoll".
I la Heike, li diu a l'Aldo ara, com li diu també a la companya de pis, que aquelles sabates haurien estat ideals per a una festa tan especial. La Heike i l'Aldo parlen de les vacances, la feina, la ciutat, les ciutats, els somnis, els malsons, els vicis i aficions superats o per superar, dels somnis i projectes. La Heike està il·lusionada amb un postgrau de recursos humans que pinta molt bé. L'Aldo rep un sms de la Júlia que finalment no es deixarà veure pel bar perquè està molt cansada. L'Aldo ho comunica i dóna a entendre que ell aprofitaria per anar tirant. La Heike, diu que ja li va bé. Quan el cambrer s'endú el platet amb els diners del sopar, la Heike, a manera de resum, diu que li ha agradat molt tornar-lo a veure i que li sobta que avui no s'hagi parlat de llibres. I l'Aldo somriu, adonant-se que és cert, però sense saber ben bé per què ha anat així. L'Aldo li diu que de cap manera permetrà que torni a passar, que en la propera trobada la literatura i el cinema monopolitzaran altra vegada la conversa i no deixaran respirar els altres aspirants a tema de conversa, que no s'ho mereixen.
A l'andana del metro l'Aldo s'adona que no porta el llapis amb que subratlla el llibre de Nabokov les paraules que vol buscar al diccionari. I torna a desar el llibre. Està content, perquè ha vist la Heike batant contenta, amb projectes petits i grans. També diu que vol organitzar trobades dels amics del brunch algun dissabte, a veure si volem venir. I la literatura, que no deixa de ser una passió compartida, també li va bé fer una mica de guaret. I pensa en el darrer llibre d'un amic que té la virtut d'haver evolucionat respecte d'altres propostes anteriors, perquè és més literatura i parla menys de literatura, la poesia és subterrània i de vegades supura la ferida, no és un riu de plata, perquè és un aqüífer no registrat, que descobreix el lector, sorprès i agraït. L'Aldo somriu, quan s'adona que ha arribat a la seva parada, al final de línia i recorda aquell noi, dissabte a la matinada, a qui va intentar despertar, a quarts de quatre de la matinada, al final de línia, que va seguir dormint. Quantes voltes deuria donar?
dimecres, d’abril 16, 2008
Tot torna
Tot torna, fins i tot aquesta taca, però sense bombo, ni platillo. Perquè no hi ha res a anunciar o denunciar. Aquesta riera porta aigua quan la porta i quan no, no. I quan deixi de portar-ne ningú s'haurà de discutir, ni serà emergència nacional. Per sort. Segueixo prement el botó per publicar de tant en quan: cito, insinuo i felicito, reflexiono, confonc i il·lumino. De franc i sense demanar permís, ni perdó. Existeixo. Llegeixo i de vegades em vaga de trencar el silenci. Intermitentment. Fins demà o passat. O fins el mes que ve. O fins mai... ah, no! Tot torna. L'Aldo també.
Sister Ray
Curiosament tot torna. Tornen els bigotis (per bé que només en l'estètica més alternativa) i algun dia tornaran les "hombreras" de finals dels vuitanta! Mazoni recentment recuperava la música de guitarres i la improvisació amb la posada en escena d'una versió a l'Apolo de "Sister Ray". Gràcies al YouTube, podem recuperar imatges de videoclips amb una estètica que queda un pèl lluny. Però que carai, tot torna!
The web
"La literatura s'assembla a una teranyina agafada, bé que molt tènuament, potser, però enganxada per tots quatre cantons a la vida"
Virginia Woolf
dimarts, d’abril 15, 2008
No construïm
"I think of writing as a sculptural medium. You are not building things. You are removing things, chipping away at language to reveal a living form."
Will Self
dilluns, d’abril 14, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
