Equilibris

Busco l'equilibri, però vaig a pams. Res no queda consolidat per sempre, però començo per aquí i no perdo de vista aquest puntal. Miro a la dreta i medito si l'encertaria. Trepitjo amb cura, però decidit. Acarono el còdol i sento que reposa. Perfecte. Busco i camino.

Carrera

"El riesgo más grave del mercado literario, en su conexión con el sistema de medios de formación de la opinión pública, es encontrarse un buen día con que uno tiene un curriculum y un álbum de fotos en lugar de una vida (Manuel Sacristán, en estos lances, prefería hablar de ridiculum vitae); y que ha escrito lo que podía vender en lugar de lo que tenía que decir. Se es poeta cuando se tiene una palabra por decir (seguramente una sola, aunque por lo general ande repartida en muchas canciones, en muchos cuentos, en muchas ciudades). Si se llega a decir esa palabra la vida está cumplida en cierta forma esencial, aunque sea breve o se malogre en otros aspectos importantes. Hoy, en cualquier capital española, es fácil encontrar poetas aprendices muy jóvenes, de dieciocho o veinte años, ya con algún premio local ganado, plaquettes y algún libro publicado, coordinadores de una revista o colaboradores esporádicos de la prensa local. Para ellos, la tentación de dedicarse a construir una carrera literaria en lugar de a escribir es muy grande: pero se trata de caminos divergentes, aunque el estruendo mediático muchas veces nos dificulte percibirlo."

Ho deia Jorge Riechmann, entrevistat per Noemí Montetes a Barcelona Review. Hi he ensopegat, mentre buscava una altra cosa, i m'ha fet pensar en aquesta gent que va publicant llibrets per aquí i per allà gràcies a les seves habilitats (molt lloables), però que encara no s'han adonat o no es volen adonar que ni ens diuen res de nou, ni ho fan amb cap gràcia, ni ens calia escolatar-ho o llegir-ho, ni ells els calia dir-ho, ni escriure-ho, ni el país, ni la literatura nacional ho necessitava, només ho reclamava el seu curriculum.

Després d'una pausa

Durant uns dies he estat allunyat de l'ordinador perquè els paletes han envaït el pis i hem hagut de passar un temps acollits a casa d'uns parents. I la casa d'acollida era un casa sense internet. Quines coses, no? A la feina no tinc temps ni espai mental per postejar. He tingut temps per fer altres coses: retrobar la Susanne, el Brendan i la Mireia, escoltar una conferència de Terry Eagleton, presentant el seu darrer llibre sobre la qüestió primordial, disfrutar amb la pel·li escrita per Diablo Cody, passejar per un Mataró desconegut i corregir més exàmens que en tota la meva vida sencera.

I pensant en aquesta faceta, la laboral, recordo una alumna de 12 anys, que fa uns dies em preguntava al passadís: "Profe, ¿tú hablas catalán por la calle?". Jo li vaig dir que sí, que esclar. I la criatura va deixar anar un "¡Haaala!" de sorpresa. Sap que els professors que viuen al barri, acostumen a parlar en castellà, a casa i pel carrer, malgrat fer les classes en català i demanar-los que callin i s'asseguin en català. És a dir que li sorprenia que jo, també parlés la llengua de Verdaguer i Toni Sala fora de la feina, fora del recinte en què per alguna convenció arbitrària i estranya els mestres parlen català. Per a la majoria d'alumnes d'aquesta i d'altres escoles, el seu món és el seu barri, prop del Besós. Han sortit molt poc d'allà. Les finestres que eixamplen aquest món són canals de televisió que l'expliquen en la llengua dels seus pares. I a l'estiu també ho són les vacances al poble dels seus pares a Andalusia, a Extremadura, a Castella. TV3 per la majoria d'aquest nens és un canal tan inútil com ARD, el primer canal de la televisió pública alemanya, o France 5, una cosa que fa nosa. El català és allò que parlen els mestres a l'escola de vuit del matí a cinc de la tarda. I això em recorda el comentari de la pel·lícula Juno, segons el qual "quedar-se embarassada" és una cosa que passa "a les mestres i a les mares". En tot cas la pregunta innocent de la nena, al passadís, em va fer recordar que visc en una reserva india molt estranya, i que els professors de català en alguns barris són membres de ple dret del departament de llengües estrangeres.


Aquest matí em parlaven d'una dona, filla d'immigrants andalusos, que ha viscut a Suïssa tota la seva vida, que va venir a Barcelona amb 23 anys i amb poc temps ha après català. Aquestes coses no només van per barris, també van a persones.

Però els barris determinen, sobretot si t'adones que els nens que parlen (parcialment) català a casa, a l'escola se n'amaguen, se n'avergonyeixen, perquè el grup els pressiona, i es veu que està mal vist ser catalufo, com també està mal vist ser obedient i esforçar-se per treure bones notes, o ser un xivato.

París, Berlín

(al Francesc i l'Eduard)


La pastissera ha marxat,
el sastre ha marxat,
tothom marxa a Berlín.
Fins i tot jo hi vaig fugir,
en exili interior, un hivern.
Però quan hi arribin,
quan arribem
a Berlín
veurem que tots han marxat
a Berlín.

AdSense

No recordo si ho va dir un o ho va dir l'altre, per això deixeu-me dir que ho va dir Mae West (o Keira Knightley), que referint-se especialment a la novel·la i responent a una pregunta sobre la realitat i la ficció, va respondre que la literatura no s'ocupa de la realitat, s'ocupa del sentit.

Decidit

Havia de fer altres coses, però això em sembla més important. Hauria volgut aprofitar aquests pocs dies de visita a Barcelona per d'altres coses. La meva germana em maleirà per no haver anat a dinar amb ella. Però hi estic decidit. Un amic és un amic. Tinc un company que necessita ajuda. Ahir al sopar la demanava a crits, encara que no ho confessés. Ha de deixar la seva obsessió pels blocs, abans d'acabar malament. Doncs, ja està, agafo la moto i me'n vaig a Granollers. Espero no perdrem, perquè fa temps que... Que surto per la Ronda de Dalt, Nus de la Trinitat? En tot cas, un cop allà, segur que pels voltants de la trobada de blogaires hi ha algú repartint propaganda de productes i serveis relacionats. Mousepads, software, gadgets, formacions polítiques, etc. Segur que n'hi haurà algun amb prospectes d'una clínica de rehabilitació, no?

the art to blot

Ev'n copious Dryden, wanted, or forgot,
The last and greatest art, the art to blot.

Alexander Pope 1688-1744: Imitations of Horace (1737)

Library scene (II)

"Finally he said, 'Cee, it was a mistake.'
'A mistake?'
Voices reached him across the hallway through the open door of the drawing room. He heard Leon's voice, then Marshall's. It may have been fear of interruption that caused her to step back and open the door wider for him. He followed her across the hall into the library which was in darkness, and waited by the door while she searched for the switch of a desk lamp. When it came on he pushed the door closed behind him. He guessed that in a few minutes he would be walking across the park towards the bungalow.
'It wasn't the version I intended to send.'
'No.'
'I put the wrong one in the envelope.'
'Yes.'
He could gauge nothing by these terse replies and he was still unable to see her expression clearly. She moved beyond the light, down past the shelves. He stepped further into the room, not quite following her, but unwilling to let her out of close range. She could have sent him packing from the front door and now there was a chance of giving an explanation before he left.
She said, 'Briony read it.'
'Oh God. I'm sorry.'
He had been about to conjure for her a private moment of exuberance, a passing impatience with convention, a memory of reading the Orioli edition of Lady Chatterley's Lover, which he had bought under the counter in Soho. But this new element ─the innocent child─ put his lapse beyond mitigation. It would have been frivolous to go on. He could only repeat himself, this time in a whisper.
'I’m sorry ... '
She was moving further away, towards the corner, into deeper shadow. Even though he thought she was recoiling from him, he took another couple of steps in her direction.
'It was a stupid thing. You were never meant to read it. No one was.'
Still she shrank away. One elbow was resting on the shelves, and she seemed to slide along them, as though about to disappear between the books. He heard a soft, wet sound, the kind that is made when one is about to speak and the tongue unglues from the roof of the mouth. But she said nothing. It was only then that it occurred to him that she might not be shrinking from him, but drawing him with her deeper into the gloom. From the moment he had pressed the bell he had nothing to lose. So he walked towards her slowly as she slipped back, until she was in the comer where she stopped and watched him approach. He too stopped, less than four feet away. He was close enough now, and there was just enough light, to see she was tearful and trying to speak. For the moment it was not possible and she shook her head to indicate that he should wait. She turned aside and made a steeple of her hands to enclose her nose and mouth and pressed her fingers into the corners of her eyes."

Ian McEwan, Atonement, London, Vintage, 2002, pp.132-33 [2001].

Poesia metafísica de Donne i Quevedo

Ahir vaig completar una il·luminació en dos temps, gràcies a l'alquímia del somriure i del camel del poeta de Juneda. Vaig veure clar que si el poeta de Las Vegas hagués mai d'escriure o dir un pròleg per a l'obra in progress del jove senienc, diria una cosa així com "Jo he llegit i adorat John Donne, sí. Però encara hi ha un poeta més gran que el John Donne, i aquest és el
Joan ToDo". I el prescriptor entrant dins el somni per la porta del darrera hauria dit, que sí, que el senienc és precursor de Donne, com Quevedo ho és de Kafka". Una nit a l'òpera, al carrer Ferlandina.

Cròniques marcianes

Ara que als cinemes podem viatjar amb el Darjeeling Ltd, el tren somniat per Wes Anderson, Roman Coppola i Jason Schwartzmann, recordo la cançó més bonica de Life Aquatic: la versió de "Life on Mars" de Seu Jorge.

Si no m'erro

Havent oblidat puntualment, però fatal, la precaució,
fa massa que vaig amb genolleres i casc integral.
El segon terç del segon període, però,
s'ha llevat amb peu segur, la neu qualla i no gela.
El vector, si no m'erro, apunta enlaire, decidit;
no amaga desig de sabotatge, ni és miratge malèvol
de precampanya. Sembla que a poc a poc, la passa
guanya fermesa, els monzons no s'enduen ja el castor
i el ranger sap llegir els mapes, sap on té les claus.
En Bruno i en Tilmann somriuen i diuen que sí, que sí.

Library scene (I)

He snatched the book from me and replaced it hastily on its shelf muttering that if one brick was removed the whole library was able to collapse. 'Who brought you?' he demanded.
'Or did you just come? I was brought. Most people were brought.' Jordan looked at him alertly, cheerfully, without answering.

'I was brought by a woman named Roosevelt,' he continued. 'Mrs Claud Roosevelt. Do you know her? I met her somewhere last night. I've been drunk for about a week now, and I thought it might sober me up to sit in a library.'

'Has it?'

'A little bit, I think. I can't tell yet. I've only been here an hour. Did I tell you about the books? They're real. They're -'

'You told us.'

We shook hands with him gravely and went back outdoors.

There was dancing now on the canvas in the garden (…)

[F.Scott Fitzgerald, The Great Gatsby, Penguin, p.52, chapter III]