D’una torre a una altra, d’un post a un altre

Jo també era a la “Torre de les Hores” el dissabte al vespre i també certifico que hi va passar alguna cosa fora del comú, com bé es detalla a la Segona Perifèria. Els que segueixen Josep Pedrals de fa temps diuen que feia dècades que no el veien així d’inspirat i polifacètic. Les muses es van fer presents per les raons que siguin i vam gaudir de més de noranta minuts prodigiosos, en què en Pedrals va tocar tots els pals del flamenc. En alguns moments fins i tot va acostar-se a terrenys pantanosos, d’aquells que alguns no el creuen capaç (?) de trepitjar. “No sóc tan tarambana com diuen”, que va dir. Així com als concerts de jazz, cada nit és única, en la poesia oral, un mateix rapsode pot fer-te riure un dia, un altre semblar-te interessant i un tercer fins i tot emocionar-te. Així, obert a aquestes sensacions i sorpreses, me’n vaig aquest dimarts i segurament cada dimarts de juliol cap al Prat, al cicle de poesia de la “Torre Muntades”.

El post de fa uns dies amb un conte de Bernhard era un homenatge a un autor que fa anys que no llegeixo, motivat per una conversa recent amb MR. També era un anti-post, a la manera dels anti-poemes de l’Altaió junior, que fa poc ens va llegir les instruccions amb banda sonora del lector de programes spectrum en fase de “LOAD”. Després que EA, JT i MA n’hagin reclamat una traducció, traeixo l’esperit original del post (solipsista, hermètic). He fet un petit esforç i sense anar a buscar la traducció de Josep Murgades que dorm a les bibloteques públiques i universitàries, he fet una primera versió de traducció que regalo als passavolants més o menys ocasionals d’aquesta URL i que dedico als que n’han fet petició, perquè sempre fa il•lusió que demanin, comentin, participin.


“El periodista especialitzat en la crònica judicial és qui més de prop viu la misèria i l’absurditat humanes i, normalment, pot fer aquesta feina només durant un curt període de temps, i amb tota seguretat no pot dedicar-s’hi tota la vida, sense tornar-se boig. Cada dia a la sala de vistes, davant d’ell, que es guanya el pa escrivint sobre coses que són fets o només conjectures, però invariablement crims vergonyosos, davant d’ell compareixen allò versemblant, allò inversemblant, fins i tot allò increïble, allò més increïble, i naturalment aviat no hi ha res que pugui sorprendre’l. Voldria fer constar però només un cas, que a mi sempre m’ha semblat el més remarcable de tota la meva carrera com a periodista especialitzat en la crònica judicial. Ferrari, figura hegemònica del tribunal superior de la regió de Salzburg, en el que jo he escrit cròniques durant molts anys sobre tot allò possible, després de qualificar en les seves paraules finals un exportador de carn de vedella de Murau de xantatgista cruel, com jo recordo perfectament, i després d’haver-lo condemnat a dotze anys de presó i a pagar vuit milions de xílings, després de la proclamació del veredicte, es va aixecar una altra vegada, i va dir que volia establir un exemple. Després d’aquest anunci ben inusual, amb moviments ràpids, va ficar-se la mà sota la toga i es va treure de la butxaca una pistola, va aguantar l’arma davant seu i, horroritzant tots els presents a l’audiència, va disparar-se un tret a la templa esquerra. Va morir a l’acte.”