Llibertat

Ahir em van portar al teatre sense dir-me què anava a veure. La idea de la persona que em feia la sorpresa era que en arribar al teatre explicaria què era i perquè m'hi havia portat. No estava previst, però per iniciativa pròpia, vaig negar-me a sentir o llegir res sobre el que anava a veure. Em vaig obligar a caminar capcot pel vestíbul. Un cop començada l'obra no sabia el títol, ni quants actors hi havia, ni quins eren els personatges, ni si seria un espectacle de teatre o de dansa. En pocs minuts vaig fer-me una composició de lloc i vaig decidir que no sortirien més personatges. Cap tres quarts d'obra ja li vaig posar un títol.
Com que era un espectacle de dansa, vaig poder posar nom als personatges i tot. EL meu títol, "Betúlia o la llei del desig" em va semblar molt més suggerent que el que els productors havien decidit.

No crec que sigui una cosa que s'hagi de fer sempre. Però em sembla necessari de poder anar al cine o al teatre i poder posar el títol tu mateix.

Exercici per a l'estiu: anar a un multi-sales i dir una entrada per la sala b. Entrar quan hom calculi que els títols de crèdit ja han passat i millor quan ja hagin passat uns bons deu minuts. La pel·lícula haurà guanyat ja un pèl en interès i podrem posar-li un o més títols. Això si ens agrada posar títols...