dilluns, de juliol 31, 2006
Com segueix la sèrie?
Ara deu fer dues setmanes, en Màrius Serra va anar fins Argelaguer (La Garrotxa), per explicar algunes coses sobre la secta de l'Oulipo i al final ens va fer jugar una mica. Ens va fer recrear el diàleg entre Materazzi i Zidane, al mundial d'Alemanya, però amb algunes traves o restriccions oulipianes, com el monosíl·labisme, el monovocalisme, monoconsonantisme o similars. El meu equip va optar pel monosíl·labisme i per dir "ets un fill de puta!", va buscar fòrmules com "ets fill d'un cony que no és de franc!", etc.
La nit passada, que va ser d'insomni, per culpa de la calor, vaig recordar una particularitat de l'exercici proposat pel druïda de verbàlia: els dos noms dels futbolistes de l'incident de la final franco-italiana comencen per la mateixa lletra i podria buscar parelles de noms de persones conegudes relacionades per alguna raó i que comparteixin lletra en nom i cognom. Aprofitant la funció de comentari potser algú pot ajudar-me a continuar la sèrie...
Feliu Formosa
Bertolt Brecht
Marco Materazzi
Zinedine Zidane
Boris Becker
André Agassi
Steven Spielberg
Susan Sontag
El fet que relacioni els dos personatges pot ser rebuscat i fins i tot políticament incorrecte, si es vol.
dijous, de juliol 27, 2006
Farmaciola
Hi ha gent que no para de rebre encàrrecs impossibles i no sap o no vol dir que no. N’hi ha un que no ha refusat el repte d’escriure un text on relacioni Josep Pla i Diego Medrano. Segur que se’n sortirà. Mentrestant jo faig gimnàs per si mai em proposessin coses d’aquestes.
Parlant de El clítoris de Camille, diu Diego Medrano en una entrevista: “Y como canta Hölderlin: “Allá donde está el dolor también está la causa que lo cura”. Es un libro catártico, curativo, como el farmacológico Hemoal con las hemorroides, un libro que busca la purga y la sanación. Oye, a lo mejor se puede vender en las farmacias, ¿no crees?”
M’ha recordat allò que deia Biel Mesquida ara tot just fa un any des de l’escenari de la Terrassa de Torre Muntades del Prat. Deia que els seus llibres, administrats en dosis adequades, tenen poders sanadors. Ara fa uns dies hi insistia, responent als periodistes : “crec de bon de veres en les veus de la literatura, en la literatura com a font de savieses, de gust, de coneixement i de vida, en la literatura com a salut.”
dimecres, de juliol 26, 2006
De gènere rocambolesc
Rocambole és un aventurer que comença a la banda prohibida de la llei, però que acaba fent el bé com els seus descendents literaris Arsène Lupin o The Saint.
En Pedrals és un home que es passa la vida servint extraordinàriament la deesa poesia fent de rapsode pels escenaris dels països catalans i un vespre de sobte ell (o Quim Porta) arruga el front i diu: “Però si jo només he publicat novel•les!”
Els gèneres poden explotar en qualsevol moment. I cal que així sigui.
Aquest estiu el podeu veure de gira amb en Guillamino, amb l’espectacle Endoll.
Manuscrits
M’ha cridat l’atenció la mala bava que gasten a l'editorial berlinesa kookbooks. És l'editorial que ha editat el darrer llibre de poemes de Hendrik Jackson. L’editora, Daniela Seel, va rebre el segon premi de la Fundació Kurt Wolf de mans de Michael Krüger el passat març a la Fira del Llibre de Leipzig.
L’editorial és ben petita i publica poesia i algunes proses. Com que l’editorial està de moda a Alemanya i sovint els éssers humans tenim la vanitat de voler fer imprimir coses que ens semblen importants, l’editorial rep sacs d'originals i a kookbooks han pensat que la millor manera de frenar l’allau és advertint amb aquesta contundència els aspirants:
“sobre els manuscrits”
1. ens ofeguem de tants manuscrits com rebem sense haver-los demanat.
2. enviar un manuscrit sense que us el demanin, és tirar pedres al vostre terrat.
3. decepcioneu les vostres il•lusions.
4. desconfieu de les editorials.
5. busqueu una solució millor.
über manuskripte
1. wir ersticken an unverlangt eingesandten manuskripten.
2. ein unverlangt eingesandtes manuskript arbeitet gegen sich selbst.
3. enttäuscht eure illusionen.
4. misstraut verlagen.
5. findet eine bessere lösung.
L’editorial és ben petita i publica poesia i algunes proses. Com que l’editorial està de moda a Alemanya i sovint els éssers humans tenim la vanitat de voler fer imprimir coses que ens semblen importants, l’editorial rep sacs d'originals i a kookbooks han pensat que la millor manera de frenar l’allau és advertint amb aquesta contundència els aspirants:
“sobre els manuscrits”
1. ens ofeguem de tants manuscrits com rebem sense haver-los demanat.
2. enviar un manuscrit sense que us el demanin, és tirar pedres al vostre terrat.
3. decepcioneu les vostres il•lusions.
4. desconfieu de les editorials.
5. busqueu una solució millor.
über manuskripte
1. wir ersticken an unverlangt eingesandten manuskripten.
2. ein unverlangt eingesandtes manuskript arbeitet gegen sich selbst.
3. enttäuscht eure illusionen.
4. misstraut verlagen.
5. findet eine bessere lösung.
divendres, de juliol 21, 2006
PopCorn
Un poeta berlinès, que no va poder venir, em va dir que li faria gràcia que digués un poema que ell, des del Pallars, va dedicar a la piscina d'Arbúcies, predint un tallet que només perdura en els píxels d'un cd i que aleshores encara no existia i jo no intuïa.
Morgens
Kleine Mädchen laufen lustig
über lahmgelegte Straßen, fallen
hin, verletzen sich und ballen
ihre Fäuste; salzig, krustig
schmeckt die Wunde, wird zu Schorf.
Bäcker backen Brote und das Dorf
liegt im Ofenduft, auf manchem Dach
raucht es. Mir ist warm. Ich liege wach.
Hendrik Jackson
De matí
Pels carrers mig abaltits
corren nenes juganeres,
cauen, es fereixen, clouen
fort els punys; i la ferida
pren un gust de sal i crosta
i se'ls torna cicatriu.
A la fleca hi couen pa,
pren el poble olor de forn,
hi ha teulades que fumegen,
noto escalf. I jec despert.
Morgens
Kleine Mädchen laufen lustig
über lahmgelegte Straßen, fallen
hin, verletzen sich und ballen
ihre Fäuste; salzig, krustig
schmeckt die Wunde, wird zu Schorf.
Bäcker backen Brote und das Dorf
liegt im Ofenduft, auf manchem Dach
raucht es. Mir ist warm. Ich liege wach.
Hendrik Jackson
De matí
Pels carrers mig abaltits
corren nenes juganeres,
cauen, es fereixen, clouen
fort els punys; i la ferida
pren un gust de sal i crosta
i se'ls torna cicatriu.
A la fleca hi couen pa,
pren el poble olor de forn,
hi ha teulades que fumegen,
noto escalf. I jec despert.
dijous, de juliol 20, 2006
Llibertat
Ahir em van portar al teatre sense dir-me què anava a veure. La idea de la persona que em feia la sorpresa era que en arribar al teatre explicaria què era i perquè m'hi havia portat. No estava previst, però per iniciativa pròpia, vaig negar-me a sentir o llegir res sobre el que anava a veure. Em vaig obligar a caminar capcot pel vestíbul. Un cop començada l'obra no sabia el títol, ni quants actors hi havia, ni quins eren els personatges, ni si seria un espectacle de teatre o de dansa. En pocs minuts vaig fer-me una composició de lloc i vaig decidir que no sortirien més personatges. Cap tres quarts d'obra ja li vaig posar un títol.
Com que era un espectacle de dansa, vaig poder posar nom als personatges i tot. EL meu títol, "Betúlia o la llei del desig" em va semblar molt més suggerent que el que els productors havien decidit.
No crec que sigui una cosa que s'hagi de fer sempre. Però em sembla necessari de poder anar al cine o al teatre i poder posar el títol tu mateix.
Exercici per a l'estiu: anar a un multi-sales i dir una entrada per la sala b. Entrar quan hom calculi que els títols de crèdit ja han passat i millor quan ja hagin passat uns bons deu minuts. La pel·lícula haurà guanyat ja un pèl en interès i podrem posar-li un o més títols. Això si ens agrada posar títols...
Com que era un espectacle de dansa, vaig poder posar nom als personatges i tot. EL meu títol, "Betúlia o la llei del desig" em va semblar molt més suggerent que el que els productors havien decidit.
No crec que sigui una cosa que s'hagi de fer sempre. Però em sembla necessari de poder anar al cine o al teatre i poder posar el títol tu mateix.
Exercici per a l'estiu: anar a un multi-sales i dir una entrada per la sala b. Entrar quan hom calculi que els títols de crèdit ja han passat i millor quan ja hagin passat uns bons deu minuts. La pel·lícula haurà guanyat ja un pèl en interès i podrem posar-li un o més títols. Això si ens agrada posar títols...
dilluns, de juliol 17, 2006
Densitat
Els amics que havien passat sis mesos al Japó i tornaven a casa, es trobaven amb gent que els preguntava, com ha anat, què em pots explicar del que has viscut? I deien que els resultava impossible resumir-ho o destacar-ne res.
Entre el darrer post i aquest la densitat d'aquesta platja fa molt difícil fer-ne cap resum.
Malgrat no haver agafat cap avió i seguir treballant de dilluns a divendres, l'estiu ja és aquí i ja fa temps que el disfruto.
Entre el darrer post i aquest la densitat d'aquesta platja fa molt difícil fer-ne cap resum.
Malgrat no haver agafat cap avió i seguir treballant de dilluns a divendres, l'estiu ja és aquí i ja fa temps que el disfruto.
dimarts, de juliol 04, 2006
D’una torre a una altra, d’un post a un altre
Jo també era a la “Torre de les Hores” el dissabte al vespre i també certifico que hi va passar alguna cosa fora del comú, com bé es detalla a la Segona Perifèria. Els que segueixen Josep Pedrals de fa temps diuen que feia dècades que no el veien així d’inspirat i polifacètic. Les muses es van fer presents per les raons que siguin i vam gaudir de més de noranta minuts prodigiosos, en què en Pedrals va tocar tots els pals del flamenc. En alguns moments fins i tot va acostar-se a terrenys pantanosos, d’aquells que alguns no el creuen capaç (?) de trepitjar. “No sóc tan tarambana com diuen”, que va dir. Així com als concerts de jazz, cada nit és única, en la poesia oral, un mateix rapsode pot fer-te riure un dia, un altre semblar-te interessant i un tercer fins i tot emocionar-te. Així, obert a aquestes sensacions i sorpreses, me’n vaig aquest dimarts i segurament cada dimarts de juliol cap al Prat, al cicle de poesia de la “Torre Muntades”.
El post de fa uns dies amb un conte de Bernhard era un homenatge a un autor que fa anys que no llegeixo, motivat per una conversa recent amb MR. També era un anti-post, a la manera dels anti-poemes de l’Altaió junior, que fa poc ens va llegir les instruccions amb banda sonora del lector de programes spectrum en fase de “LOAD”. Després que EA, JT i MA n’hagin reclamat una traducció, traeixo l’esperit original del post (solipsista, hermètic). He fet un petit esforç i sense anar a buscar la traducció de Josep Murgades que dorm a les bibloteques públiques i universitàries, he fet una primera versió de traducció que regalo als passavolants més o menys ocasionals d’aquesta URL i que dedico als que n’han fet petició, perquè sempre fa il•lusió que demanin, comentin, participin.
“El periodista especialitzat en la crònica judicial és qui més de prop viu la misèria i l’absurditat humanes i, normalment, pot fer aquesta feina només durant un curt període de temps, i amb tota seguretat no pot dedicar-s’hi tota la vida, sense tornar-se boig. Cada dia a la sala de vistes, davant d’ell, que es guanya el pa escrivint sobre coses que són fets o només conjectures, però invariablement crims vergonyosos, davant d’ell compareixen allò versemblant, allò inversemblant, fins i tot allò increïble, allò més increïble, i naturalment aviat no hi ha res que pugui sorprendre’l. Voldria fer constar però només un cas, que a mi sempre m’ha semblat el més remarcable de tota la meva carrera com a periodista especialitzat en la crònica judicial. Ferrari, figura hegemònica del tribunal superior de la regió de Salzburg, en el que jo he escrit cròniques durant molts anys sobre tot allò possible, després de qualificar en les seves paraules finals un exportador de carn de vedella de Murau de xantatgista cruel, com jo recordo perfectament, i després d’haver-lo condemnat a dotze anys de presó i a pagar vuit milions de xílings, després de la proclamació del veredicte, es va aixecar una altra vegada, i va dir que volia establir un exemple. Després d’aquest anunci ben inusual, amb moviments ràpids, va ficar-se la mà sota la toga i es va treure de la butxaca una pistola, va aguantar l’arma davant seu i, horroritzant tots els presents a l’audiència, va disparar-se un tret a la templa esquerra. Va morir a l’acte.”
El post de fa uns dies amb un conte de Bernhard era un homenatge a un autor que fa anys que no llegeixo, motivat per una conversa recent amb MR. També era un anti-post, a la manera dels anti-poemes de l’Altaió junior, que fa poc ens va llegir les instruccions amb banda sonora del lector de programes spectrum en fase de “LOAD”. Després que EA, JT i MA n’hagin reclamat una traducció, traeixo l’esperit original del post (solipsista, hermètic). He fet un petit esforç i sense anar a buscar la traducció de Josep Murgades que dorm a les bibloteques públiques i universitàries, he fet una primera versió de traducció que regalo als passavolants més o menys ocasionals d’aquesta URL i que dedico als que n’han fet petició, perquè sempre fa il•lusió que demanin, comentin, participin.
“El periodista especialitzat en la crònica judicial és qui més de prop viu la misèria i l’absurditat humanes i, normalment, pot fer aquesta feina només durant un curt període de temps, i amb tota seguretat no pot dedicar-s’hi tota la vida, sense tornar-se boig. Cada dia a la sala de vistes, davant d’ell, que es guanya el pa escrivint sobre coses que són fets o només conjectures, però invariablement crims vergonyosos, davant d’ell compareixen allò versemblant, allò inversemblant, fins i tot allò increïble, allò més increïble, i naturalment aviat no hi ha res que pugui sorprendre’l. Voldria fer constar però només un cas, que a mi sempre m’ha semblat el més remarcable de tota la meva carrera com a periodista especialitzat en la crònica judicial. Ferrari, figura hegemònica del tribunal superior de la regió de Salzburg, en el que jo he escrit cròniques durant molts anys sobre tot allò possible, després de qualificar en les seves paraules finals un exportador de carn de vedella de Murau de xantatgista cruel, com jo recordo perfectament, i després d’haver-lo condemnat a dotze anys de presó i a pagar vuit milions de xílings, després de la proclamació del veredicte, es va aixecar una altra vegada, i va dir que volia establir un exemple. Després d’aquest anunci ben inusual, amb moviments ràpids, va ficar-se la mà sota la toga i es va treure de la butxaca una pistola, va aguantar l’arma davant seu i, horroritzant tots els presents a l’audiència, va disparar-se un tret a la templa esquerra. Va morir a l’acte.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)