Promoció

“The Nobel Prize for literature, awarded for 1949, presented in 1950, made Faulkner famous, even in America. Tourists came from far and wide to gawk at his house in Oxford, to his irritation. Reluctantly he emerged from the shadows and began to be like a public figure. From the State Department came invitations to abroad as a cultural ambassador, which he dubiously accepted. Nervous before the microphone, even more nervous fielding "literary" questions, he prepared for sessions by drinking heavily. But once he had developed a patter to cope with journalists, he grew more comfortable with the role. He was ill informed about foreing affairs —he did not read newspapers— but that suited the State Department well enough.”

J.M.Coetzee, “The Making of William Faulkner”, The New York Review of Books, April, 2005.

Coetzee, comentant una nova biografia de Faulkner, explica que l’autor de El brogit i la fúria va acceptar amb molt dubtes l’encàrrec de fer d’ambaixador cultural i després quan li va tocar encarar-se als periodistes, se li feia una muntanya. Però per què s’hi va trobar en aquella situació? Per no saber dir que no o perquè li anaven bé els diners? O feia el sacrifici per poder fer la promoció de la seva obra?

Ara em venen al cap dues coses:

- una pel·lícula amb Paul Newman sobre un escriptor americà que va Suècia a rebre el Nobel
- un dels escriptors de casa nostra que es negava a signar llibres, va dir que se sentia "obligat pel seu editor a fer d'home-pancarta". Ai, pobres escriptors!

Cromos

Ahir jo em preguntava què era aquest blog i avui he anat a fer un tomb pel wide world. He ensopegat amb una sorpresa: Carles Miró s'acomiada al seu blog després de tres anys i mig d'escriure. És una llàstima.

En un dels seus primers posts definia així el blog:

"Es tracta simplement d'anar escrivint coses, no sé pas amb quina periodicitat, d'aquelles que si no s'escriuen te n'oblides i que fa mandra d'anar enviant en forma d'emails —que altra feina té la gent que llegir segons què. Si ho penjo aquí, s'ho podrà mirar qui vulgui, sense haver de sofrir correus intempestius. La idea és intercanviar cromos d'una manera civilitzada."

Doncs jo segueixo amb els meus cromos.

Avui al programa de ràdio hem pogut conversar una estona amb Jordi Sarsanedas per telèfon. Ha estat molt agradable. Del seu darrer llibre ell en destacaria "Petita suite en veu baixa", perquè representa una excepció dins la seva obra el fet de sotmetre's a una mètrica tan estricta:

[...]

Escolta la pluja
nit endins com tecleja
un encanteri.

[...]

I tu no et dolguis :
tot per sempre perdura
sota la cendra.

[...]

però també "Homes d'ofici", perquè sí:



Figures d'un temps
que no deixem de viure, necessari
a cada tombant del dia
perquè tinguin sentit, davant dels nostre ulls,
entre les nostres mans, els gestos i les coses,
les paraules i el pa.
Pastar la farina i el fang,
col·locar carreus,
ordenar pedra seca,
aquell ordre que no és caprici,
ordir i tramar,
les fineses de l'escarpa i la llima,
el batec de la llançadora,
el rodolí insistent del ribot,
l'estesa dels encenalls,
el foc d'encenalls sota l'olleta de la cola.
Els secrets ajustats, concertats, sancionats,
vogits, esmerilats, brunyits,
els mil menuts secrets,
to know how
en la senzillesa de la feina
que m'entesto a judicar feliç.
Hi penso amb veneració?
M’afiguro la gratitud
perquè m’allunyi de l’enveja rancuniosa.

Especulacions

Al gimnàs he coincidit amb un professor de català de secundària. El conec de fa temps i de vegades la fem petar. Hem parlat de la „Marató de Carner“ a la Llibreria Catalònia, de fa dues setmanes. Jo hi vaig recitar „Arbre primer“ i „Visita“ a l‘hora del cafè, per a quatre gats. Ell diu que no veu que Arbres sigui una lectura apropiada per a ser „obligatòria“ a secundària, que la majoria d'alumnes no estan madurs per a gaudir aquestes lectures. Hi ha excepcions, objecto. Sí però amb els anys les excepcions d‘aquesta regla són més i més escasses.

Abans de tocar el tòpic sobre els despatxos on es dibuixen les línies mestres dels currículums escolars, tan allunyats de les aules..., he canviat de tema, però sense canviar-lo massa, de fet. Li he preguntat què li semblava una idea que em balla pel cap últimament. Trobo que seria molt necessari un treball, intensíssim, de gramàtica comparada per als alumnes de 14 a 18 anys (amb un increment gradual, any rere any). Idealment suposaria una coordinació dels seminaris de llengua catalana i castellana. Em refereixo a tractar punts conflictius i d'interferència entre les dues llengües pel que fa a sintaxi (la preposició „a“ en el complement directe, per exemple), ortografia (b/v, g/j) i lèxic (frases fetes, locucions). També seria interessant que el concurs de Sant Jordi inclogués un concurs de traducció literària català-castellà i castellà-català. Hi participaria algú?

Ell n‘és partidari de fer exercicis de traducció i de quadres comparatius per aclarir els punts que detecta com a conflictius. I no és l‘únic que si dedica. Però m'adverteix que no em faci il·lusions pel que fa a la possible coordinació. Molts fugen d‘estudi. La divisa de la majoria de docents, funcionaris o no, ve a dir-me, és anar fent, viu i deixar viure. És a dir, res de canvis. A més molts professors de llengua castellana, fan com si el català no existís. Suposo que no sempre ho fan per malícia. També hi deu tenir a veure la mandra... I no crec que l'aislacionisme sigui exclusiu de cap dels dos seminaris. Segur que hi ha de tot a tot arreu.

Actualment els Seminaris es posen d’acord per no tractar alhora els mateixos punts. I és clar que cal evitar les repeticions innecessàries; però el que ara passa, prou sovint, és que quan els alumnes “toquen un tema”, ja no es recorden de “com era” en català. I es fan uns embolics! I també una cara d'agraïment quan els ajudes a desfer algun dels misteris!

Jo m’apassiono amb aquests temes, no ho puc evitar.

El meu interlocutor, per la seva banda, tenia la conclusió molt clara: tu fes el que creguis que has de fer. Però aprèn a encaixar les derrotes i a suportar la indiferència. No esperis que ningú t’agraeixi res i no t’hi capfiquis.

Escriure i reescriure

Ahir vaig reescriure i republicar el post "Rodalies". Em va semblar molt, molt necessari fer-ho. Em sento com si portés la "L" de l'autoescola, perquè estic recuperant l'hàbit d'escriure. Quan el text no em convenç, reescric fins rebre el vist-i-plau. I de vegades costa molt.

A més navego una mica a la deriva:

Què és "the blot"? Qui l'escriu? Per què?

Rodalies

El cactus sembla una de les coses més inútils del món. Però tot sovint algun esdeveniment, de vegades un petit detall, ens fa canviar d'opinió.

Diumenge a la tarda, mentre el Barça jugava un partit que acabaria per empatar a tres, jo viatjava, en el sentit estricte, en Trambaix, i en el menys estricte, gràcies a les notes de viatge de Ramon Farrés a D‘un lloc a l‘altre. Jo anava cap a Sant Just Desvern, que en principi no està massa lluny del barceloní carrer Elisabets, si no m‘equivoco. Però vaig fer marrada. No perquè volgués, que m'hi van arrossegar!

Vaig passar per Bellvitge, Perugia, Egipte, l‘aeroport del Prat, Viena, Altafulla, els tres prostíbuls del centre de Tarragona, Roma i sense oblidar l‘escala a Amsterdam. Per sort, abans d‘arribar al Pont d‘Esplugues, la parada on jo sempre baixo, el tramvia hi fa un revolt i aleshores acostumo a aixecar la vista del llibre.

Ràpid les bosses! Aixeca't, lluita contra l'entumiment. Ai com es noten les poques hores dormides! O potser he de dir que em trobava sota els efectes del jet lag del llibre del Farrés. Vaig agafar les dues bosses. Sense pensar massa com, ni què. Però sabia que eren meves. En fer el gest de pitjar el botó per obrir la porta del tramvia, vaig recordar tot d‘una què duia a la bossa de plàstic. Perquè se'm va clavar a la cama. El regal de la Laia, un cactus molt ben dotat. Vaig abandonar el meu estat semiconscient i vaig tenir claríssim on era, on havia estat, què havia passat i, importantíssim, quins autobusos podien passar per la meva parada en un diumenge a aquella hora i quins no.

Deu minuts després plovia sobre l‘Ajuntament d‘Esplugues i les terrasses dels bars. Aixoplugats sota la parada de l'autobús, els pacients usuaris del transport públic gaudíem de la sensació de frescor que ens portava la pluja enyorada. El 63 encara no havia passat i pel que vaig saber després, el Barça seguia encara buscant el gol del 2 a 2... Eto‘o vivia una jornada de malson. Jo en canvi acabava el cap de setmana amb bon sabor de boca.

Com si fos possible

Un dia feiner bastant corrent. Classes d'anglès i alemany: una cançó de The Lion King, el past simple, la declinació de l'article (dativ, akkusativ...). Els nens i nenes, com sempre, a les cinc de la tarda, sense dir-te res et diuen que ells no volen seure a la cadira, que ja porten tot el dia! Miren per la finestra cap al parc: els gronxadors, la gespa i un camp de futbol quilomètric. Jo, malgrat ser d'un caràcter molt més reposat, els entenc prou bé. Tenen deu anys.

Les trucades, les felicitacions i els regals, però, han fet que el dia fos una mica menys "de cada dia". El 29 és un signe inequívoc que anuncia la crisi dels trenta. Però jo avui he estat de molt bon humor.

Un dels regals que he rebut avui és el darrer llibre de Sarsanedas, Silenci, respostes, variacions (Proa, 2005). La portada té una il·lustració fantàstica de Narcís Comadira, Gitana ginesta. Un fris per a Jordi Sarsanedas, que, amb els colors i el títol, fa l'ullet a un altre poema de l'autor publicat el 2001.

Gitana ginesta

Un esquinçall, un blau tibant, un crit.
Turons amunt, aquest or de pobresa,
pròdig de tan senzill,
allarga la mà, vincla la cintura,
com si, qui sap -on?, quan?-,
fos possible la llibertat i el ball,
el ball ni somiat, inspirador del somni.

Potser sí, el somni
sota la fresca dels càntirs i dels claustres
o bé a la cambra
quan s’aquieten les mans damunt la gira
i l’aigua manté viu, només, un cuc de llum
al si encantat de l’almorratxa.

Gitana ginesta, braç i cintura,
l’or generós a tomballons;
xiruca rostos amunt.

(Jordi Sarsanedas, L'enlluernament, al cap del carrer, Proa, 2001).

M'agrada aquest dubte del “potser sí”, aquesta sordina que posa al piano que vol cantar la joia de viure. Allarga la mà, vincla la cintura, com si [...] fos possible la llibertat i el ball...

Buzztracker

Un post molt breu per fer arribar més lluny una pàgina web que monitoritza i mostra gràficament on passen "les notícies" de la secció d'internacional. És el buzztracker.

L'he trobada en un post del blog de Vicent Partal, Mails per a Hipàtia.





Un altre blogger agafa el fil i segueix la reflexió sobre la globalització:

On no passa mai res

Amb mots planers

Planerament invoco el teu fantasma
amb mots planers dels versos que ens deixares





Són versos de Jordi Sarsanedas dedicats a Salvat-Papasseit. Aquesta nit he estat llegint Sarsanedas, després de veure'l a BTV. La "caixa tonta" també té minuts de generositat. Fa gairebé tres hores Sarsanedas era el convidat del “Saló de Lectura”. Hi ha explicat com va costar de portar a escena La primera història d’Esther i ha parlat del "goig d’haver empès alguns nens i nenes a aprendre un poema de memòria”. Sentint-lo dir els poemes m’han vingut aquests adjectius al cap: senzill, càlid, clar, digne. Només aparentment, ens sembla poca cosa.


AMB MANS DE BONS AMICS ESCRIC AIXÒ

Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.
Junts hem alçat la gran ciutat de fusta
per al foc més clar d'aquest amor
on llegeixen la història.
I parlo de demà com d'un passat
tot sec, tot esmollat, tot cendres.
Amb mans de bons amics escric això,
amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes
i la ciutat que em pobla.
I manllevo el captaire i manllevo la porta.
Et deixo (això, si vols,
si et fa servei)
restes de joventut mal esmerçada
i un gust per al vent clar i el vi vermell.

Jordi Sarsanedas

The blot

"Orlando, who had just dipped her pen in the ink, and was about to indite some reflection upon the eternity of all things, was much annoyed to be impeded by a blot, which spread and meandred round her pen. It was some infirmity of the quill, she supposed; it was split or dirty. She dipped it again. The blot increased. She tried to go on with what she was saying; no words came. Next she began to decorate the blot with wings and whiskers, till it became a round-headed monster, something between a bat and a wombat" (Orlando, Penguin, 1993 [1928], p. 163-64)





quill = ploma
blot = taca

En aquest punt de la novel·la, fa tres-cents anys que Orlando reescriu el seu poema inacabat. I avui que s'hi tornava a posar, torna a ensopegar amb una nova forma de bloqueig creatiu.
En llegir "The blot increased." vaig saber, tot d'una, que tres-cents dies després de donar-hi voltes havia arribat el moment d'inaugurar el meu blog.

La novel·la de Virginia Woolf és fabulosa. Orlando és sobretot un torrent verbal incontenible.