“The Nobel Prize for literature, awarded for 1949, presented in 1950, made Faulkner famous, even in America. Tourists came from far and wide to gawk at his house in Oxford, to his irritation. Reluctantly he emerged from the shadows and began to be like a public figure. From the State Department came invitations to abroad as a cultural ambassador, which he dubiously accepted. Nervous before the microphone, even more nervous fielding "literary" questions, he prepared for sessions by drinking heavily. But once he had developed a patter to cope with journalists, he grew more comfortable with the role. He was ill informed about foreing affairs —he did not read newspapers— but that suited the State Department well enough.”
J.M.Coetzee, “The Making of William Faulkner”, The New York Review of Books, April, 2005.
Coetzee, comentant una nova biografia de Faulkner, explica que l’autor de El brogit i la fúria va acceptar amb molt dubtes l’encàrrec de fer d’ambaixador cultural i després quan li va tocar encarar-se als periodistes, se li feia una muntanya. Però per què s’hi va trobar en aquella situació? Per no saber dir que no o perquè li anaven bé els diners? O feia el sacrifici per poder fer la promoció de la seva obra?
Ara em venen al cap dues coses:
- una pel·lícula amb Paul Newman sobre un escriptor americà que va Suècia a rebre el Nobel
- un dels escriptors de casa nostra que es negava a signar llibres, va dir que se sentia "obligat pel seu editor a fer d'home-pancarta". Ai, pobres escriptors!
