Cromos

Ahir jo em preguntava què era aquest blog i avui he anat a fer un tomb pel wide world. He ensopegat amb una sorpresa: Carles Miró s'acomiada al seu blog després de tres anys i mig d'escriure. És una llàstima.

En un dels seus primers posts definia així el blog:

"Es tracta simplement d'anar escrivint coses, no sé pas amb quina periodicitat, d'aquelles que si no s'escriuen te n'oblides i que fa mandra d'anar enviant en forma d'emails —que altra feina té la gent que llegir segons què. Si ho penjo aquí, s'ho podrà mirar qui vulgui, sense haver de sofrir correus intempestius. La idea és intercanviar cromos d'una manera civilitzada."

Doncs jo segueixo amb els meus cromos.

Avui al programa de ràdio hem pogut conversar una estona amb Jordi Sarsanedas per telèfon. Ha estat molt agradable. Del seu darrer llibre ell en destacaria "Petita suite en veu baixa", perquè representa una excepció dins la seva obra el fet de sotmetre's a una mètrica tan estricta:

[...]

Escolta la pluja
nit endins com tecleja
un encanteri.

[...]

I tu no et dolguis :
tot per sempre perdura
sota la cendra.

[...]

però també "Homes d'ofici", perquè sí:



Figures d'un temps
que no deixem de viure, necessari
a cada tombant del dia
perquè tinguin sentit, davant dels nostre ulls,
entre les nostres mans, els gestos i les coses,
les paraules i el pa.
Pastar la farina i el fang,
col·locar carreus,
ordenar pedra seca,
aquell ordre que no és caprici,
ordir i tramar,
les fineses de l'escarpa i la llima,
el batec de la llançadora,
el rodolí insistent del ribot,
l'estesa dels encenalls,
el foc d'encenalls sota l'olleta de la cola.
Els secrets ajustats, concertats, sancionats,
vogits, esmerilats, brunyits,
els mil menuts secrets,
to know how
en la senzillesa de la feina
que m'entesto a judicar feliç.
Hi penso amb veneració?
M’afiguro la gratitud
perquè m’allunyi de l’enveja rancuniosa.