El cactus sembla una de les coses més inútils del món. Però tot sovint algun esdeveniment, de vegades un petit detall, ens fa canviar d'opinió.
Diumenge a la tarda, mentre el Barça jugava un partit que acabaria per empatar a tres, jo viatjava, en el sentit estricte, en Trambaix, i en el menys estricte, gràcies a les notes de viatge de Ramon Farrés a D‘un lloc a l‘altre. Jo anava cap a Sant Just Desvern, que en principi no està massa lluny del barceloní carrer Elisabets, si no m‘equivoco. Però vaig fer marrada. No perquè volgués, que m'hi van arrossegar!
Vaig passar per Bellvitge, Perugia, Egipte, l‘aeroport del Prat, Viena, Altafulla, els tres prostíbuls del centre de Tarragona, Roma i sense oblidar l‘escala a Amsterdam. Per sort, abans d‘arribar al Pont d‘Esplugues, la parada on jo sempre baixo, el tramvia hi fa un revolt i aleshores acostumo a aixecar la vista del llibre.
Ràpid les bosses! Aixeca't, lluita contra l'entumiment. Ai com es noten les poques hores dormides! O potser he de dir que em trobava sota els efectes del jet lag del llibre del Farrés. Vaig agafar les dues bosses. Sense pensar massa com, ni què. Però sabia que eren meves. En fer el gest de pitjar el botó per obrir la porta del tramvia, vaig recordar tot d‘una què duia a la bossa de plàstic. Perquè se'm va clavar a la cama. El regal de la Laia, un cactus molt ben dotat. Vaig abandonar el meu estat semiconscient i vaig tenir claríssim on era, on havia estat, què havia passat i, importantíssim, quins autobusos podien passar per la meva parada en un diumenge a aquella hora i quins no.
Deu minuts després plovia sobre l‘Ajuntament d‘Esplugues i les terrasses dels bars. Aixoplugats sota la parada de l'autobús, els pacients usuaris del transport públic gaudíem de la sensació de frescor que ens portava la pluja enyorada. El 63 encara no havia passat i pel que vaig saber després, el Barça seguia encara buscant el gol del 2 a 2... Eto‘o vivia una jornada de malson. Jo en canvi acabava el cap de setmana amb bon sabor de boca.
