Al gimnàs he coincidit amb un professor de català de secundària. El conec de fa temps i de vegades la fem petar. Hem parlat de la „Marató de Carner“ a la Llibreria Catalònia, de fa dues setmanes. Jo hi vaig recitar „Arbre primer“ i „Visita“ a l‘hora del cafè, per a quatre gats. Ell diu que no veu que Arbres sigui una lectura apropiada per a ser „obligatòria“ a secundària, que la majoria d'alumnes no estan madurs per a gaudir aquestes lectures. Hi ha excepcions, objecto. Sí però amb els anys les excepcions d‘aquesta regla són més i més escasses.
Abans de tocar el tòpic sobre els despatxos on es dibuixen les línies mestres dels currículums escolars, tan allunyats de les aules..., he canviat de tema, però sense canviar-lo massa, de fet. Li he preguntat què li semblava una idea que em balla pel cap últimament. Trobo que seria molt necessari un treball, intensíssim, de gramàtica comparada per als alumnes de 14 a 18 anys (amb un increment gradual, any rere any). Idealment suposaria una coordinació dels seminaris de llengua catalana i castellana. Em refereixo a tractar punts conflictius i d'interferència entre les dues llengües pel que fa a sintaxi (la preposició „a“ en el complement directe, per exemple), ortografia (b/v, g/j) i lèxic (frases fetes, locucions). També seria interessant que el concurs de Sant Jordi inclogués un concurs de traducció literària català-castellà i castellà-català. Hi participaria algú?
Ell n‘és partidari de fer exercicis de traducció i de quadres comparatius per aclarir els punts que detecta com a conflictius. I no és l‘únic que si dedica. Però m'adverteix que no em faci il·lusions pel que fa a la possible coordinació. Molts fugen d‘estudi. La divisa de la majoria de docents, funcionaris o no, ve a dir-me, és anar fent, viu i deixar viure. És a dir, res de canvis. A més molts professors de llengua castellana, fan com si el català no existís. Suposo que no sempre ho fan per malícia. També hi deu tenir a veure la mandra... I no crec que l'aislacionisme sigui exclusiu de cap dels dos seminaris. Segur que hi ha de tot a tot arreu.
Actualment els Seminaris es posen d’acord per no tractar alhora els mateixos punts. I és clar que cal evitar les repeticions innecessàries; però el que ara passa, prou sovint, és que quan els alumnes “toquen un tema”, ja no es recorden de “com era” en català. I es fan uns embolics! I també una cara d'agraïment quan els ajudes a desfer algun dels misteris!
Jo m’apassiono amb aquests temes, no ho puc evitar.
El meu interlocutor, per la seva banda, tenia la conclusió molt clara: tu fes el que creguis que has de fer. Però aprèn a encaixar les derrotes i a suportar la indiferència. No esperis que ningú t’agraeixi res i no t’hi capfiquis.
