L'estona que Emili Manzano ha conversat amb Enric Cassasas i Julià Guillamon per a celebrar la reedició de tres llibres de Juli Vallmitjana ha tingut algun moment anàrquic. Malgrat això puc afirmar que han estat els minuts televisius més propers a l'operació que anomenem "anàlisi", que la tele m'ha ofert en els darrers divuit mesos.
Qui ha dit que la televisió ha de ser insubstancial?
dijous, de juny 30, 2005
dimecres, de juny 29, 2005
Repenso, reescric
Rellegeixo alguns posts perquè per mail he rebut comentaris d'un amic.
Torno al post del 7 de juny on jo citava un savi valencià que desconfia "dels que expressen les idees amb pressa". I de seguida m'identifico com un membre claríssim dels que van amb presses. I m'apresso a escriure aquesta nota. Perquè no vaig acabar el que volia dir en aquell post.
Deia que en la literatura, sobretot la dita del jo (el dietarisme com a forma emblemàtica), és un joc de màscares i sinceritat. I recordava que alguns diuen que de sinceritat res de res. I jo responia que sí, que la literatura sempre és un cocktail dels dos elements.
El que no vaig acabar de dir és que aquesta barreja constitueix per a mi l'autèntic interès de la literatura: aquest joc, aquesta barreja indestriable de màscara, mistificació, sinceritat, hipèrbole, despullament i disfressa. Quan entro en aquest joc, quan l'alquímia fa el xup-xup i tot vibra, quan darrera la màscara s'intueixen un tremolor, un somriure, uns ulls tristos o irònics...
Aquest és per a mi el plaer de la literatura.
Tot és retòrica, però res és només retòrica, no? Emmascarem no només per pudor, sinó perquè aquest és el codi, però no renunciem a ser compresos, oi?
Torno al post del 7 de juny on jo citava un savi valencià que desconfia "dels que expressen les idees amb pressa". I de seguida m'identifico com un membre claríssim dels que van amb presses. I m'apresso a escriure aquesta nota. Perquè no vaig acabar el que volia dir en aquell post.
Deia que en la literatura, sobretot la dita del jo (el dietarisme com a forma emblemàtica), és un joc de màscares i sinceritat. I recordava que alguns diuen que de sinceritat res de res. I jo responia que sí, que la literatura sempre és un cocktail dels dos elements.
El que no vaig acabar de dir és que aquesta barreja constitueix per a mi l'autèntic interès de la literatura: aquest joc, aquesta barreja indestriable de màscara, mistificació, sinceritat, hipèrbole, despullament i disfressa. Quan entro en aquest joc, quan l'alquímia fa el xup-xup i tot vibra, quan darrera la màscara s'intueixen un tremolor, un somriure, uns ulls tristos o irònics...
Aquest és per a mi el plaer de la literatura.
Tot és retòrica, però res és només retòrica, no? Emmascarem no només per pudor, sinó perquè aquest és el codi, però no renunciem a ser compresos, oi?
Poetry Slam
Modestament m’agradaria fer d’altaveu.
He rebut un mail dels de la kinzena de vilafranka i després he vist que El llibreter ho anuncia. I jo faig de repetidor.
Tots els dimarts de juliol a les 9 del vespre.
POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
EL PRAT DE LLOBREGAT – JULIOL DE 2005
Dimarts 5 de juliol / 21h:
DOLORS MIQUEL
ENRIC CASASSES
Dimarts 12 de juliol / 21h:
FRANCESC GELONCH
NÚRIA MARTÍNEZ
PAU BOU
MERITXELL CUCURELLA-JORBA
Dimarts 19 de juliol / 21h:
BIEL MESQUIDA
Dimarts 26 de juliol / 21h:
CARLES REBASSA + JONY RODÓN
JOSEP MEIZOSO
El llibreter afegeix un plànol del Prat en el seu extraordinari blog.
He rebut un mail dels de la kinzena de vilafranka i després he vist que El llibreter ho anuncia. I jo faig de repetidor.
Tots els dimarts de juliol a les 9 del vespre.
POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
EL PRAT DE LLOBREGAT – JULIOL DE 2005
Dimarts 5 de juliol / 21h:
DOLORS MIQUEL
ENRIC CASASSES
Dimarts 12 de juliol / 21h:
FRANCESC GELONCH
NÚRIA MARTÍNEZ
PAU BOU
MERITXELL CUCURELLA-JORBA
Dimarts 19 de juliol / 21h:
BIEL MESQUIDA
Dimarts 26 de juliol / 21h:
CARLES REBASSA + JONY RODÓN
JOSEP MEIZOSO
El llibreter afegeix un plànol del Prat en el seu extraordinari blog.
dimarts, de juny 28, 2005
viatge (raval by night)
Un dissabte a la nit a les tres en punt al local de la Rambla del Raval. Els llums de colors i els flaixos es van apagar per a donar pas a una il·luminació molt més potent. Era el senyal perquè la gent acabés els cubates i els que ballaven sabessin que aquells eren els últims compassos de gimnàstica.
Contra pronòstic jo encara tenia corda per a estona, però també em semblava raonable d‘anar desfilant cap a la parada del bus nocturn. La Montse i la Mariona van fer més mala cara perquè encara volien continuar fins tard. La Mariona va sortir del local amb una ampolla de cervesa amagada sota la jaqueta de pell verdosa. Jo em vaig esperar que sortís la Laia.
Vam trobar la Mariona ballant al mig de la Rambla del Raval amb quatre o cinc persones al costat d‘una rotllana de gent asseguda. Percussions i guitarres espanyoles animaven la festa. Com que acabaven totes les cançons cridant „¡Viva Chile!“ ben aviat vaig deduir d‘on venien. La Mariona, que és de Valls, va ensenyar a ballar sevillanes a una noia chilena que li va ensenyar a ballar una dansa típica del Cono Sur.
Si faig aquesta anotació aquí és per constatar dos fets. Del primer en tinc testimonis, del segon, no. El primer és ben simple: a l‘hora en què un ha de buscar una discoteca o un bareto after-hours i els segurates et fan fora de les entrades dels bars, aquella hora, al bell mig del carrer tenim muntada una festa considerable. I a tres quarts de cinc encara durava. Cap agent de l‘ordre la va interrompre. Els venedors ambulants posaven a la disposició dels interessats i interessades llaunes cervesa ben freda. I això a l‘estiu s‘agraeix d‘allò més.
Del segon fet, no en tinc cap testimoni, perquè em vaig quedar sol per uns minuts.
La rotllana és va més gran i el de la guitarra la va passar a un company per a poder-se aixecar. Era el més corpulent i el que tenia els trets facials més indígenes de tot el grup. Fins ara els cants semblaven més improvisats, eren melodies reconeixibles en llengua castellana i cadascú ballava seguint el seu ritme. Ara, en canvi, la percussió es va tornar més insistent, el grup es va dividir en dos per a crear un diàleg coral, van cantar en una llengua precolombina; a més el ball ara era una coreografia i el líder del ball portava la veu cantant i un tambor penjant.
Pot sonar una mica ridícul, però vull deixar-ne constància. Confesso la meva completa ignorància sobre la procedència i autenticitat del que vaig presenciar. O potser vaig gaudir-ne justament per la meva ignorància? El cas és que durant els minuts que va durar aquell ball em vaig sentir transportat en l‘espai i en el temps. A la meva manera, vaig viatjar.
Contra pronòstic jo encara tenia corda per a estona, però també em semblava raonable d‘anar desfilant cap a la parada del bus nocturn. La Montse i la Mariona van fer més mala cara perquè encara volien continuar fins tard. La Mariona va sortir del local amb una ampolla de cervesa amagada sota la jaqueta de pell verdosa. Jo em vaig esperar que sortís la Laia.
Vam trobar la Mariona ballant al mig de la Rambla del Raval amb quatre o cinc persones al costat d‘una rotllana de gent asseguda. Percussions i guitarres espanyoles animaven la festa. Com que acabaven totes les cançons cridant „¡Viva Chile!“ ben aviat vaig deduir d‘on venien. La Mariona, que és de Valls, va ensenyar a ballar sevillanes a una noia chilena que li va ensenyar a ballar una dansa típica del Cono Sur.
Si faig aquesta anotació aquí és per constatar dos fets. Del primer en tinc testimonis, del segon, no. El primer és ben simple: a l‘hora en què un ha de buscar una discoteca o un bareto after-hours i els segurates et fan fora de les entrades dels bars, aquella hora, al bell mig del carrer tenim muntada una festa considerable. I a tres quarts de cinc encara durava. Cap agent de l‘ordre la va interrompre. Els venedors ambulants posaven a la disposició dels interessats i interessades llaunes cervesa ben freda. I això a l‘estiu s‘agraeix d‘allò més.
Del segon fet, no en tinc cap testimoni, perquè em vaig quedar sol per uns minuts.
La rotllana és va més gran i el de la guitarra la va passar a un company per a poder-se aixecar. Era el més corpulent i el que tenia els trets facials més indígenes de tot el grup. Fins ara els cants semblaven més improvisats, eren melodies reconeixibles en llengua castellana i cadascú ballava seguint el seu ritme. Ara, en canvi, la percussió es va tornar més insistent, el grup es va dividir en dos per a crear un diàleg coral, van cantar en una llengua precolombina; a més el ball ara era una coreografia i el líder del ball portava la veu cantant i un tambor penjant.
Pot sonar una mica ridícul, però vull deixar-ne constància. Confesso la meva completa ignorància sobre la procedència i autenticitat del que vaig presenciar. O potser vaig gaudir-ne justament per la meva ignorància? El cas és que durant els minuts que va durar aquell ball em vaig sentir transportat en l‘espai i en el temps. A la meva manera, vaig viatjar.
dilluns, de juny 20, 2005
call me pale...
Ya no hay pena
Y las mujeres al pasar se me enredan
En mi segunda mitad
Es tan moderna
Esta ciudad
Que hay que celebralo todo
Ya no hay pena
Con lo bien que se me da
(Refree, La Matrona, Acuarela, 2005)
Associem cançons i llibres a una època o a una persona. D‘algunes paraules en llengües estrangeres, no moltes, podem dir-ne en quin context les vam aprendre, de quin llibre, per exemple. D‘algunes pel·lícules, en recordem la persona amb qui les vam anar a veure. Ara em ve el cap, per exemple, Tierra de Medem, al Verdi, amb la B.
El CD que he comprat avui també té la seva història. I a mi em sembla que mai no m‘havia passat res semblant. Un matí vaig tornar escoltar „Siglo XXI“a RNE3 després de molt de temps de no fer-ho. Vaig enganxar una cançó a la meitat, que em va agradar. Era „La reina de les neus“. Abans de posar el següent tema, se sentia una breu gravació en què el líder del grup explicava un parell de coses sobre el disc. No vaig entendre el nom del grup, però vaig reconèixer la veu. Era la del presentador d‘un programa de música de la matinada de COM Ràdio, Raül Fernàndez. No sé si encara fan el programa. Es deia o es diu „Formes breus“.
Ahir vaig tornar a sentir música d‘aquest grup per casualitat des d‘un televisor que no era a l‘habitació on jo era i no vaig arribar a temps per a veure el nom del grup sobreimpressionat a la pantalla. Però ja estava decidit: buscar Raül Fernandez o Rodriguez o el que fos i que Google em donés la resposta. „Refree“, es diuen.
I avui a la tarda he anat a comprar-lo. M‘ha costat una mica i he hagut de suportar estoicament les cares dels empleats del „Balada“ del carrer Pelai quan els he preguntat per „Refree“i entomar la decepció de veure el separador de plàstic dedicat al grup, però buit, dels „Discos Castelló“.
La impaciència m‘ha empès a entrar al Triangle. Deu minuts després he sortit de l‘FNAC amb el meu tresor.
A casa degustant „Glorietas“ i mirant fullejant el llibret del CD, m‘he trobat amb una sorpresa. En molts dels talls del CD hi toquen el Xavi Molero i el Ricky Falkner, que tocaven amb un grup que m‘agradava moltíssim i amb qui vam compartir local d‘assaig, ens „aquells temps“ de la facultat que jo tocava el baix amb la „Cage aux folles“.
El grup del Ferran, el Mole i el Ricky es deia „Pale“ (segurament en honor a „The Smiths“) fins que es van assabentar que hi havia uns holandesos que es deien així. El nou nom, „Egon Soda“, a mi no em va convèncer mai del tot. Tampoc no vaig entendre mai que no arribessin a tenir cert ressò discogràfic. O potser hauria de dir que no ho volia accaptar?
En tot cas ara puc escoltar el nou CD de Refree i recupero els Pale barcelonins i aquells concerts inesborrables. Com aquell últim que jo recordo en què el Rai Fransoy acompanyava a la guitarra i el Xavi Puig projectava diapositives al llençol blanc.
Y las mujeres al pasar se me enredan
En mi segunda mitad
Es tan moderna
Esta ciudad
Que hay que celebralo todo
Ya no hay pena
Con lo bien que se me da
(Refree, La Matrona, Acuarela, 2005)
Associem cançons i llibres a una època o a una persona. D‘algunes paraules en llengües estrangeres, no moltes, podem dir-ne en quin context les vam aprendre, de quin llibre, per exemple. D‘algunes pel·lícules, en recordem la persona amb qui les vam anar a veure. Ara em ve el cap, per exemple, Tierra de Medem, al Verdi, amb la B.
El CD que he comprat avui també té la seva història. I a mi em sembla que mai no m‘havia passat res semblant. Un matí vaig tornar escoltar „Siglo XXI“a RNE3 després de molt de temps de no fer-ho. Vaig enganxar una cançó a la meitat, que em va agradar. Era „La reina de les neus“. Abans de posar el següent tema, se sentia una breu gravació en què el líder del grup explicava un parell de coses sobre el disc. No vaig entendre el nom del grup, però vaig reconèixer la veu. Era la del presentador d‘un programa de música de la matinada de COM Ràdio, Raül Fernàndez. No sé si encara fan el programa. Es deia o es diu „Formes breus“.
Ahir vaig tornar a sentir música d‘aquest grup per casualitat des d‘un televisor que no era a l‘habitació on jo era i no vaig arribar a temps per a veure el nom del grup sobreimpressionat a la pantalla. Però ja estava decidit: buscar Raül Fernandez o Rodriguez o el que fos i que Google em donés la resposta. „Refree“, es diuen.
I avui a la tarda he anat a comprar-lo. M‘ha costat una mica i he hagut de suportar estoicament les cares dels empleats del „Balada“ del carrer Pelai quan els he preguntat per „Refree“i entomar la decepció de veure el separador de plàstic dedicat al grup, però buit, dels „Discos Castelló“.
La impaciència m‘ha empès a entrar al Triangle. Deu minuts després he sortit de l‘FNAC amb el meu tresor.
A casa degustant „Glorietas“ i mirant fullejant el llibret del CD, m‘he trobat amb una sorpresa. En molts dels talls del CD hi toquen el Xavi Molero i el Ricky Falkner, que tocaven amb un grup que m‘agradava moltíssim i amb qui vam compartir local d‘assaig, ens „aquells temps“ de la facultat que jo tocava el baix amb la „Cage aux folles“.
El grup del Ferran, el Mole i el Ricky es deia „Pale“ (segurament en honor a „The Smiths“) fins que es van assabentar que hi havia uns holandesos que es deien així. El nou nom, „Egon Soda“, a mi no em va convèncer mai del tot. Tampoc no vaig entendre mai que no arribessin a tenir cert ressò discogràfic. O potser hauria de dir que no ho volia accaptar?
En tot cas ara puc escoltar el nou CD de Refree i recupero els Pale barcelonins i aquells concerts inesborrables. Com aquell últim que jo recordo en què el Rai Fransoy acompanyava a la guitarra i el Xavi Puig projectava diapositives al llençol blanc.
dimecres, de juny 15, 2005
Post-meme
Em va fer gràcia que em convidessin a escriure un "meme". I ara em fa molta il·lusió que algú que no conec em faci un comentari sobre la meva tria. Algú que signa Vier, que també té blog, em diu que el sorprèn el meu "eclecticisme". I té tota la raó. En Vier no concreta amb exemples. Crec que es refereix a la música i als llibres. Deixeu-me agafar tres autors. Pere Calders, Salinger i Thomas Bernhard tenen ben poc en comú i el fet de trobar-los tots junts en una llista ens pot sorprendre. És una decisió incoherent? El mateix Vier apunta que there is a time for everything que cantaven els californians de Byrds.
Amb aquests tres autors vaig passar tres febrades ben fortes que puc associar amb moments de la meva vida bastant definits. Són tres visions del món i tres tons o colors. El primer, és amable però inquisitiu i amb moments més reflexius, amb una prosa bastant natural, que a vegades es torna retòrica (algú podria retreure-li, jo li agraeixo). El segon està amarat d'un to melanconiós i peronatges són ingenus, outsiders més o menys rebels, romàntics. El tercer dóna veu a un neuròtic que parla de la neurosi d'un altre/a, per parlar de la nostra neurosi.
Els contes de Pere Calders van ser la primera literatura d'adults, si se'n pot dir així, que vaig llegir. Jo feia primer de BUP i em va acompanyar en algunes reflexions meves. És clar que als 14-15 anys les "reflexions" més habituals són les que tenen a veure amb l'altre sexe. També les vaig tenir, però no només aquestes. A mi Calders em va fascinar primer de tot pels contes en què una situació extraordinària narrada com si fos trivial. Però també perquè, de vegades, la seva llengua era retòrica en un sentit que per a mi tenia un efecte còmic fascinant. En aquella època les paraules que no coneixia ("inexorable", "idiosincràsia", etc.), no em molestaven sinó que em fascinaven.
El Salinger de The catcher in the rye és el contrari, perquè justament està escrit d'una manera que ens pensem en la manera com parla un adolescent de l'edat de Holden Caufield.
Els altres relats i nouvelles de Salinger em van fascinar per l'el·lipsi i pel fet que una mena de conduccions subterrànies comunicaven els diversos contes.
Bernhard és retòrica elevada la quadrat. Repetició, hipotaxi.
Aquest autor, junt amb Th.Mann (Doktor Faustus, impressionant!), formaven part de les meves motivacions per aprendre alemany. Però un cop n'he sabut prou per a llegir-los sense diccionari, ja no m'hi he dedicat. Bernhard perquè ja vaig tancar la meva etapa. Necessito encara uns anys de guaret. Llegeixo en alemany sobretot novetats, perquè vull descobrir alguna cosa per a traduir i perquè sovint hi trobo la llengua viva en què parlaven els meus amics i companys de feina dels meus quatre ays a Tübingen. Hi ha poques coses més dures i més boniques que traduir.
...
No intento donar coherència a la meva tria. Però considero que no està fora de lloc considerar un atenunant que en alguns dels casos són moments diferents de la meva vida.
Per a mi els tres autors han estat importants encara que ara mateix no els llegeixi. Per a mi la suma dels vectors és el que m'assegura l'equilibri. A més m'interessa molt la veu narrativa que es retrata a si mateixa tot narrant i aquest aspecte pot potenciar-se a través de l'heteronímia (tot i que aquesta no sigui imprescindible). Conceptualment i a la praxis el que va fer Pessoa amb els heterònims em sembla brutal i fascinant.
Per una altra banda em fascina el fet que si la meva àvia i jo i una tercera persona agafada a l'atzar pel carrer, tinguem visions del món, expectatives i prioritats tan oposades i alhora ens entenguem o ho fem veure.
...
No intento donar coherència a la meva tria. No hi tinc cap obligació, ni l'autor del comentari m'ho demana.
...
Amb la música sovint trio la successió de cançons del blanc al negre, o del blau al taronja... a través d'una gradació.
Jo a vegades també em plantejo si les meves tries tenen sentit o descobreixo que un llibre m'agrada per raons poc objectivables. Hi ha de tot. Hi ha crítics molt bons que rarament et deixen amb el dubte. N'hi ha d'altres que publiquen des de fa anys i que mai, ni una sola vegada, m'han convençut: sempre tinc la sensació que només ho fan veure que saben de què parlen i que tenen un criteri. Els que a mi em convencen són els que encara que sigui d'una forma breu, aconsegueixen exposar els seus criteris.
Jo aquí no pretenia res semblant. Fa anys que no llegeixo cap dels tres autors citats. Formen part del meu itinerari.
Per què t'emociona un quadre o et cau bé algú que acabes de conèixer?
P.S. Gràcies pel comentari Vier i per les recomanacions: de Stefan Zweig he llegit Joseph Fouché, Marie Antoinette, Schachnovelle i està esperant en una pila Die Welt von Gestern.Erinnerungen eines Europäers. Kenzaburo Oé haurà d'esperar perquè encara no és a la pila. Però potser acabo donant-li prioritat. Sóc imprevisible.
Amb aquests tres autors vaig passar tres febrades ben fortes que puc associar amb moments de la meva vida bastant definits. Són tres visions del món i tres tons o colors. El primer, és amable però inquisitiu i amb moments més reflexius, amb una prosa bastant natural, que a vegades es torna retòrica (algú podria retreure-li, jo li agraeixo). El segon està amarat d'un to melanconiós i peronatges són ingenus, outsiders més o menys rebels, romàntics. El tercer dóna veu a un neuròtic que parla de la neurosi d'un altre/a, per parlar de la nostra neurosi.
Els contes de Pere Calders van ser la primera literatura d'adults, si se'n pot dir així, que vaig llegir. Jo feia primer de BUP i em va acompanyar en algunes reflexions meves. És clar que als 14-15 anys les "reflexions" més habituals són les que tenen a veure amb l'altre sexe. També les vaig tenir, però no només aquestes. A mi Calders em va fascinar primer de tot pels contes en què una situació extraordinària narrada com si fos trivial. Però també perquè, de vegades, la seva llengua era retòrica en un sentit que per a mi tenia un efecte còmic fascinant. En aquella època les paraules que no coneixia ("inexorable", "idiosincràsia", etc.), no em molestaven sinó que em fascinaven.
El Salinger de The catcher in the rye és el contrari, perquè justament està escrit d'una manera que ens pensem en la manera com parla un adolescent de l'edat de Holden Caufield.
Els altres relats i nouvelles de Salinger em van fascinar per l'el·lipsi i pel fet que una mena de conduccions subterrànies comunicaven els diversos contes.
Bernhard és retòrica elevada la quadrat. Repetició, hipotaxi.
Aquest autor, junt amb Th.Mann (Doktor Faustus, impressionant!), formaven part de les meves motivacions per aprendre alemany. Però un cop n'he sabut prou per a llegir-los sense diccionari, ja no m'hi he dedicat. Bernhard perquè ja vaig tancar la meva etapa. Necessito encara uns anys de guaret. Llegeixo en alemany sobretot novetats, perquè vull descobrir alguna cosa per a traduir i perquè sovint hi trobo la llengua viva en què parlaven els meus amics i companys de feina dels meus quatre ays a Tübingen. Hi ha poques coses més dures i més boniques que traduir.
...
No intento donar coherència a la meva tria. Però considero que no està fora de lloc considerar un atenunant que en alguns dels casos són moments diferents de la meva vida.
Per a mi els tres autors han estat importants encara que ara mateix no els llegeixi. Per a mi la suma dels vectors és el que m'assegura l'equilibri. A més m'interessa molt la veu narrativa que es retrata a si mateixa tot narrant i aquest aspecte pot potenciar-se a través de l'heteronímia (tot i que aquesta no sigui imprescindible). Conceptualment i a la praxis el que va fer Pessoa amb els heterònims em sembla brutal i fascinant.
Per una altra banda em fascina el fet que si la meva àvia i jo i una tercera persona agafada a l'atzar pel carrer, tinguem visions del món, expectatives i prioritats tan oposades i alhora ens entenguem o ho fem veure.
...
No intento donar coherència a la meva tria. No hi tinc cap obligació, ni l'autor del comentari m'ho demana.
...
Amb la música sovint trio la successió de cançons del blanc al negre, o del blau al taronja... a través d'una gradació.
Jo a vegades també em plantejo si les meves tries tenen sentit o descobreixo que un llibre m'agrada per raons poc objectivables. Hi ha de tot. Hi ha crítics molt bons que rarament et deixen amb el dubte. N'hi ha d'altres que publiquen des de fa anys i que mai, ni una sola vegada, m'han convençut: sempre tinc la sensació que només ho fan veure que saben de què parlen i que tenen un criteri. Els que a mi em convencen són els que encara que sigui d'una forma breu, aconsegueixen exposar els seus criteris.
Jo aquí no pretenia res semblant. Fa anys que no llegeixo cap dels tres autors citats. Formen part del meu itinerari.
Per què t'emociona un quadre o et cau bé algú que acabes de conèixer?
P.S. Gràcies pel comentari Vier i per les recomanacions: de Stefan Zweig he llegit Joseph Fouché, Marie Antoinette, Schachnovelle i està esperant en una pila Die Welt von Gestern.Erinnerungen eines Europäers. Kenzaburo Oé haurà d'esperar perquè encara no és a la pila. Però potser acabo donant-li prioritat. Sóc imprevisible.
dilluns, de juny 13, 2005
Meme
Des de Flux m'han convidat a escriure el "meme". Aquí el teniu:
A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Morcheeba, Big calm
Lali Puna, Faking the books
Banda sonora de “Hable con ella”
Danilo Pérez, Panamonk
Ovidi Montllor, A Alcoi
Pavement, Wowee Zowee
John Coltrane, Giant steps
The Strokes, Is this it
Carles Benavent, Agüita que corre
Noir Désir, des Visages des Figures
Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Hi ha discos de Dire Straits que no m'agraden i per l'estil. Però només hi ha un vinil que no només em provoca vergonya si no que... que m'estiraria els cabells i tot: The final countdown d'Europe. Quina desorientació més absoluta podia dominar-me als dotze o tretze anys!?
Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
Un parell de hits que m'ha passat algú que pertany a una generació que no ha comprat més de 3 CDs en sa vida.
L’últim cd que he comprat:
“X&Y” de Coldplay
L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
"Al otro lado del río", de Jorge Drexler.
Cançons i temes que escolto molt i no me'n cansaria mai:
“Lover, you should've come over” de Jeff Buckley
“A felicidade” intepretat per Vinicius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho
“Hallelluja” de L. Cohen, cantada per Jeff Buckley
“Frontera” de Jorge Drexler
“Alle vier Minuten” i “Weisses Papier” dels berlinesos Element of crime.
“Folk Song” de Chick Corea, interpretat per Roy Haynes, Danilo Pérez i John Patitucci
“Hide and seek” de Joshua Redman
“Round here” de Counting Crows
“High and dry” Radiohead
“Ask” The Smiths
Llibres que llegeixo durant l’any:
Últimament, entre 40 i 50.
Llibreria o biblioteca:
Llibreries i biblioteques. Tres llibreries barcelonines i una d'Esplugues.Visito la biblioteca de la UPF de Rambla i la complemento amb algunes de la Diputació de Barcelona.
Últim(s) llibre(s) comprat(s):
La lentitud del mar i Incitacions d'Enric Sòria; Collected Poems de Philip Larkin.
Últim llibre llegit:
Rot d'Uwe Timm (Múnic, DTV, 2003). Em sembla que encara no està traduït ni tan sols a l'anglès, malgrat ser un autor prestigiós a Alemanya i tenir unes quantes novel·les traduïdes. Prometo parlar-ne al blog properament.
Llibres que llegeixo en aquests dies:
Tinc començats Fulls de dietari de Carles Soldevila, Flieh, mein Freund de Ralf Rothmann, Tupolev 134 d'Antje Ravic Strubel, i Incitacions d'Enric Sòria.
(L'editor Vallcorba prepara una traducció castellana d'una altra novel·la posterior de Rothmann, no recordo quina.)
Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
Sospito que interpreto a la meva manera l'enunciat, però vaja, diuen que als dietaris (i als blogs més!) gaudim d'unes llibertats especials i jo me n'aprofito.
Lamento no poder ajustar-me al límit de cinc... són deu.
Invasió subtil de Pere Calders; El vigilant en el camp de sègol de Salinger; Las personas del verbo de Gil de Biedma; els contes complets de Cortázar a Alianza i el Ficciones de Borges; Les relacions perilloses, de Laclos; Sí de Thomas Bernhard; Suomenlinna de Jaume Subirana. Lenz de Georg Büchner que em va convèncer per quedar-me quatre anys a Alemanya i Youth de J.M.Coetzee que em va fer tornar.
Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":
M'agradaria que fossin la Laia S.A., el Jordi C., l'Arnau, la Silvana i la Sílvia. Però només un dels "nominats" té un blog, de moment. A veure si s'animen, els altres.
A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Morcheeba, Big calm
Lali Puna, Faking the books
Banda sonora de “Hable con ella”
Danilo Pérez, Panamonk
Ovidi Montllor, A Alcoi
Pavement, Wowee Zowee
John Coltrane, Giant steps
The Strokes, Is this it
Carles Benavent, Agüita que corre
Noir Désir, des Visages des Figures
Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Hi ha discos de Dire Straits que no m'agraden i per l'estil. Però només hi ha un vinil que no només em provoca vergonya si no que... que m'estiraria els cabells i tot: The final countdown d'Europe. Quina desorientació més absoluta podia dominar-me als dotze o tretze anys!?
Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
Un parell de hits que m'ha passat algú que pertany a una generació que no ha comprat més de 3 CDs en sa vida.
L’últim cd que he comprat:
“X&Y” de Coldplay
L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
"Al otro lado del río", de Jorge Drexler.
Cançons i temes que escolto molt i no me'n cansaria mai:
“Lover, you should've come over” de Jeff Buckley
“A felicidade” intepretat per Vinicius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho
“Hallelluja” de L. Cohen, cantada per Jeff Buckley
“Frontera” de Jorge Drexler
“Alle vier Minuten” i “Weisses Papier” dels berlinesos Element of crime.
“Folk Song” de Chick Corea, interpretat per Roy Haynes, Danilo Pérez i John Patitucci
“Hide and seek” de Joshua Redman
“Round here” de Counting Crows
“High and dry” Radiohead
“Ask” The Smiths
Llibres que llegeixo durant l’any:
Últimament, entre 40 i 50.
Llibreria o biblioteca:
Llibreries i biblioteques. Tres llibreries barcelonines i una d'Esplugues.Visito la biblioteca de la UPF de Rambla i la complemento amb algunes de la Diputació de Barcelona.
Últim(s) llibre(s) comprat(s):
La lentitud del mar i Incitacions d'Enric Sòria; Collected Poems de Philip Larkin.
Últim llibre llegit:
Rot d'Uwe Timm (Múnic, DTV, 2003). Em sembla que encara no està traduït ni tan sols a l'anglès, malgrat ser un autor prestigiós a Alemanya i tenir unes quantes novel·les traduïdes. Prometo parlar-ne al blog properament.
Llibres que llegeixo en aquests dies:
Tinc començats Fulls de dietari de Carles Soldevila, Flieh, mein Freund de Ralf Rothmann, Tupolev 134 d'Antje Ravic Strubel, i Incitacions d'Enric Sòria.
(L'editor Vallcorba prepara una traducció castellana d'una altra novel·la posterior de Rothmann, no recordo quina.)
Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
Sospito que interpreto a la meva manera l'enunciat, però vaja, diuen que als dietaris (i als blogs més!) gaudim d'unes llibertats especials i jo me n'aprofito.
Lamento no poder ajustar-me al límit de cinc... són deu.
Invasió subtil de Pere Calders; El vigilant en el camp de sègol de Salinger; Las personas del verbo de Gil de Biedma; els contes complets de Cortázar a Alianza i el Ficciones de Borges; Les relacions perilloses, de Laclos; Sí de Thomas Bernhard; Suomenlinna de Jaume Subirana. Lenz de Georg Büchner que em va convèncer per quedar-me quatre anys a Alemanya i Youth de J.M.Coetzee que em va fer tornar.
Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":
M'agradaria que fossin la Laia S.A., el Jordi C., l'Arnau, la Silvana i la Sílvia. Però només un dels "nominats" té un blog, de moment. A veure si s'animen, els altres.
dissabte, de juny 11, 2005
Goril·les
Fa unes hores, a les sis de la matinada, una discoteca de l'Eixample, tancava les seves portes. I això significa que unes 150 persones surten alhora del local. Alguns taxistes havien estat atents i esperaven la clientela. Però hi ha uns grupets de gent que esperen algú que no ha sortit o discuteixen si han de continuar en un after-hours. Com és costum, els del servei de seguretat demanen a la gent, que no es quedi davant del local xerrant per no moltestar als veïns.
Fins aquí tot correcte, penso. I en general tothom ho accepta.
Vint minuts després, sóc en una botiga de xurros del carrer Còrcega a uns cent metres del local, sóc amb la Sílvia, el Joan, el Max i el Joan Maria, menjant-me unes patates fregides. L'establiment és ple i no costa gaire reconèixer gent que fa mitja hora era al Mond Club. A fora hi ha el grup de segurates fent tertúlia, explicant batalletes i xivarri. De fet fan el que fa una estona feien "els altres": són davant d'un local fent-la petar i rient. Però sovint quan ens treiem l'uniforme veiem les coses d'una altra manera.
La inconseqüència és potser el més extès del nostres defectes. Jo de vegades la censuro. D'altres la trobo simplement entranyable.
Fins aquí tot correcte, penso. I en general tothom ho accepta.
Vint minuts després, sóc en una botiga de xurros del carrer Còrcega a uns cent metres del local, sóc amb la Sílvia, el Joan, el Max i el Joan Maria, menjant-me unes patates fregides. L'establiment és ple i no costa gaire reconèixer gent que fa mitja hora era al Mond Club. A fora hi ha el grup de segurates fent tertúlia, explicant batalletes i xivarri. De fet fan el que fa una estona feien "els altres": són davant d'un local fent-la petar i rient. Però sovint quan ens treiem l'uniforme veiem les coses d'una altra manera.
La inconseqüència és potser el més extès del nostres defectes. Jo de vegades la censuro. D'altres la trobo simplement entranyable.
dijous, de juny 09, 2005
Ignorance
Strange to know nothing, never to be sure
Of what is true or right or real,
But forced to qualify or so I feel,
Or Well, it does seem so:
Someone must know.
Strange to be ignorant of the way things work:
Their skill at finding what they need,
Their sense of shape, and punctual spread of seed,
And willingness to change;
Yes, it is strange,
Even to wear such knowledge – for our flesh
Surrounds us with its own decisions –
-And yet spend all our life on imprecisions,
That when we start to die
Have no idea why.
Philip Larkin
Of what is true or right or real,
But forced to qualify or so I feel,
Or Well, it does seem so:
Someone must know.
Strange to be ignorant of the way things work:
Their skill at finding what they need,
Their sense of shape, and punctual spread of seed,
And willingness to change;
Yes, it is strange,
Even to wear such knowledge – for our flesh
Surrounds us with its own decisions –
-And yet spend all our life on imprecisions,
That when we start to die
Have no idea why.
Philip Larkin
dimarts, de juny 07, 2005
Dos homentges absurds
Canvio la descripció del blog i per això despenjo el doble homenatge que havia penjat durnat els darrers dies. Un homenatge a l'home que aquest dies ha disputat l'atenció mediàtica ni més ni menys que a Fernando Alonso, Rafa Nadal i Sandro Rossell. Era difícil però se n'ha sortit, gràcies al seu cop d'efecte. Carles Miró és el personatge de la setmana! Avui "Notes al marge" deixa d'existir i les gruppies ploren i s'estiren els cabells davant de l'hotel de la Rambla on s'allotja Miró.
"És un Arc de Triomf, on no s'hi ha celebrat mai cap victòria;
potser és això, el seny català."
“but love is not a victory march /
It's a cold and it's a broken Hallelujah”,
"És un Arc de Triomf, on no s'hi ha celebrat mai cap victòria;
potser és això, el seny català."
Carles Miró, La germana gran, Empúries, 2001.
“but love is not a victory march /
It's a cold and it's a broken Hallelujah”,
Leonard Cohen, Various positions, 1984.
Això no és un blog
Ha dit Vicent Alonso que dels dietaris ja tot ha estat dit i que dels blogs ell no en pot dir res. Per a saber que és un dietari només cal llegir Pla, Gide... Els blogs són una cosa molt nova i no vol dir-ne res; perquè desconfia dels que expressen les idees amb pressa.
Llegeix fragments del seu Trajecte circular. Aclareix que no és un dietari. És una selecció i reescriptura de les notes de dietari de 2001. „[N]o tinc cap interès a presentar les notes d‘aquest llibre com a efectes d‘una espontaneïtat tan falsa com literàriament improductiva. Ni tan sols tinc l‘interés de fingir-ho“.
La sinceritat amb un mateix i amb els altres, la veritat, la màscara. Són problemes de la literatura i de formes paraliteràries com aquesta. Sempre hi ha qui diu que això són bajanades, que de sinceritat no n'hi ha ni mica. Però em temo que sempre hi ha una barreja indestriable dels dos brous en aquesta sopa.
Llegeix fragments del seu Trajecte circular. Aclareix que no és un dietari. És una selecció i reescriptura de les notes de dietari de 2001. „[N]o tinc cap interès a presentar les notes d‘aquest llibre com a efectes d‘una espontaneïtat tan falsa com literàriament improductiva. Ni tan sols tinc l‘interés de fingir-ho“.
La sinceritat amb un mateix i amb els altres, la veritat, la màscara. Són problemes de la literatura i de formes paraliteràries com aquesta. Sempre hi ha qui diu que això són bajanades, que de sinceritat no n'hi ha ni mica. Però em temo que sempre hi ha una barreja indestriable dels dos brous en aquesta sopa.
dilluns, de juny 06, 2005
Les afinitats electives
Abans quan miraves els crèdits d'un CD (de Joshua Redman, per exemple) i veies el nom del contrabaixista que col·labora en un parell de temes, et deies, "aquest Christian McBride el tindré present". I després te n'oblidaves fins que hi tornaves a topar i llavors potser t'ho apuntaves,potser no. Avui dia amb l'accés a internet i el google, en pocs minuts pots trobar discografies, articles, fins i tot partitures del tal McBride. I així es pot començar a jugar. I en el món del jazz hi ha músics molt promiscus, que amb carreres molt dilatades han anat tocant amb músics tan diversos. Pot ser apassionant.
Però, és clar, no tot és internet, no oblido d'on ve tot plegat: el primer CD de Joshua Redman que vaig escoltar va ser a casa de l'Agustí i el CD me'l vaig comprar al carrer Tallers. I, en definitiva, si m'agrada el jazz és pels concerts que he vist al Jamboree i la Boite. Però pels directes!
He pensat en aquest fenomen de les xarxes que uneixen punts llunyans però plens d'afinitats, aquest vespre, perquè a través de Flux he arribat al blog de Ramon Bassas i a través d'ell al del Cinto Amat. Aquí m'hi quedat una estona per a llegir el seu post sobre Ricoeur i Angelopoulos.
Tenim una blogosfera molt densa. Malgrat això, trobarem a faltar el seu somriure... el provocat per “Notes al marge”, vull dir.
dijous, de juny 02, 2005
Panik auf der Buchmesse
Una amiga de Stuttgart m‘ha fet arribar un regal per correu. Es tracta de la novel·la de Bodo Kirchhoff, Schundroman, que en anglès vindria a titular-se Pulp (fiction) novel. I de fet té bastant a veure amb la pel·lícula de Tarantino, perquè és homentatge i paròdia d'un gènere. En llegir-ne l‘argument a la contraportada no he pogut reprimir la rialla, perquè coincideix amb una setmana mediàticament monopolitzada (a casa nostra, bei uns) per la Buchmesse i amb un to ben pujat.
La novel·la de Kirchhoff és una caricatura del món literari alemany amb argument de telefilm de sèrie B. A un assassí professional que va a la Fira de Frankfurt „per feina“, se li complica la vida innecessàriament en matar l‘home equivocat. La víctima resulta ser el Papa de la crítica alemanya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
