dimarts, de juny 28, 2005

viatge (raval by night)

Un dissabte a la nit a les tres en punt al local de la Rambla del Raval. Els llums de colors i els flaixos es van apagar per a donar pas a una il·luminació molt més potent. Era el senyal perquè la gent acabés els cubates i els que ballaven sabessin que aquells eren els últims compassos de gimnàstica.
Contra pronòstic jo encara tenia corda per a estona, però també em semblava raonable d‘anar desfilant cap a la parada del bus nocturn. La Montse i la Mariona van fer més mala cara perquè encara volien continuar fins tard. La Mariona va sortir del local amb una ampolla de cervesa amagada sota la jaqueta de pell verdosa. Jo em vaig esperar que sortís la Laia.
Vam trobar la Mariona ballant al mig de la Rambla del Raval amb quatre o cinc persones al costat d‘una rotllana de gent asseguda. Percussions i guitarres espanyoles animaven la festa. Com que acabaven totes les cançons cridant „¡Viva Chile!“ ben aviat vaig deduir d‘on venien. La Mariona, que és de Valls, va ensenyar a ballar sevillanes a una noia chilena que li va ensenyar a ballar una dansa típica del Cono Sur.

Si faig aquesta anotació aquí és per constatar dos fets. Del primer en tinc testimonis, del segon, no. El primer és ben simple: a l‘hora en què un ha de buscar una discoteca o un bareto after-hours i els segurates et fan fora de les entrades dels bars, aquella hora, al bell mig del carrer tenim muntada una festa considerable. I a tres quarts de cinc encara durava. Cap agent de l‘ordre la va interrompre. Els venedors ambulants posaven a la disposició dels interessats i interessades llaunes cervesa ben freda. I això a l‘estiu s‘agraeix d‘allò més.

Del segon fet, no en tinc cap testimoni, perquè em vaig quedar sol per uns minuts.

La rotllana és va més gran i el de la guitarra la va passar a un company per a poder-se aixecar. Era el més corpulent i el que tenia els trets facials més indígenes de tot el grup. Fins ara els cants semblaven més improvisats, eren melodies reconeixibles en llengua castellana i cadascú ballava seguint el seu ritme. Ara, en canvi, la percussió es va tornar més insistent, el grup es va dividir en dos per a crear un diàleg coral, van cantar en una llengua precolombina; a més el ball ara era una coreografia i el líder del ball portava la veu cantant i un tambor penjant.

Pot sonar una mica ridícul, però vull deixar-ne constància. Confesso la meva completa ignorància sobre la procedència i autenticitat del que vaig presenciar. O potser vaig gaudir-ne justament per la meva ignorància? El cas és que durant els minuts que va durar aquell ball em vaig sentir transportat en l‘espai i en el temps. A la meva manera, vaig viatjar.