Y las mujeres al pasar se me enredan
En mi segunda mitad
Es tan moderna
Esta ciudad
Que hay que celebralo todo
Ya no hay pena
Con lo bien que se me da
(Refree, La Matrona, Acuarela, 2005)
Associem cançons i llibres a una època o a una persona. D‘algunes paraules en llengües estrangeres, no moltes, podem dir-ne en quin context les vam aprendre, de quin llibre, per exemple. D‘algunes pel·lícules, en recordem la persona amb qui les vam anar a veure. Ara em ve el cap, per exemple, Tierra de Medem, al Verdi, amb la B.
El CD que he comprat avui també té la seva història. I a mi em sembla que mai no m‘havia passat res semblant. Un matí vaig tornar escoltar „Siglo XXI“a RNE3 després de molt de temps de no fer-ho. Vaig enganxar una cançó a la meitat, que em va agradar. Era „La reina de les neus“. Abans de posar el següent tema, se sentia una breu gravació en què el líder del grup explicava un parell de coses sobre el disc. No vaig entendre el nom del grup, però vaig reconèixer la veu. Era la del presentador d‘un programa de música de la matinada de COM Ràdio, Raül Fernàndez. No sé si encara fan el programa. Es deia o es diu „Formes breus“.
Ahir vaig tornar a sentir música d‘aquest grup per casualitat des d‘un televisor que no era a l‘habitació on jo era i no vaig arribar a temps per a veure el nom del grup sobreimpressionat a la pantalla. Però ja estava decidit: buscar Raül Fernandez o Rodriguez o el que fos i que Google em donés la resposta. „Refree“, es diuen.
I avui a la tarda he anat a comprar-lo. M‘ha costat una mica i he hagut de suportar estoicament les cares dels empleats del „Balada“ del carrer Pelai quan els he preguntat per „Refree“i entomar la decepció de veure el separador de plàstic dedicat al grup, però buit, dels „Discos Castelló“.
La impaciència m‘ha empès a entrar al Triangle. Deu minuts després he sortit de l‘FNAC amb el meu tresor.
A casa degustant „Glorietas“ i mirant fullejant el llibret del CD, m‘he trobat amb una sorpresa. En molts dels talls del CD hi toquen el Xavi Molero i el Ricky Falkner, que tocaven amb un grup que m‘agradava moltíssim i amb qui vam compartir local d‘assaig, ens „aquells temps“ de la facultat que jo tocava el baix amb la „Cage aux folles“.
El grup del Ferran, el Mole i el Ricky es deia „Pale“ (segurament en honor a „The Smiths“) fins que es van assabentar que hi havia uns holandesos que es deien així. El nou nom, „Egon Soda“, a mi no em va convèncer mai del tot. Tampoc no vaig entendre mai que no arribessin a tenir cert ressò discogràfic. O potser hauria de dir que no ho volia accaptar?
En tot cas ara puc escoltar el nou CD de Refree i recupero els Pale barcelonins i aquells concerts inesborrables. Com aquell últim que jo recordo en què el Rai Fransoy acompanyava a la guitarra i el Xavi Puig projectava diapositives al llençol blanc.
