Abans quan miraves els crèdits d'un CD (de Joshua Redman, per exemple) i veies el nom del contrabaixista que col·labora en un parell de temes, et deies, "aquest Christian McBride el tindré present". I després te n'oblidaves fins que hi tornaves a topar i llavors potser t'ho apuntaves,potser no. Avui dia amb l'accés a internet i el google, en pocs minuts pots trobar discografies, articles, fins i tot partitures del tal McBride. I així es pot començar a jugar. I en el món del jazz hi ha músics molt promiscus, que amb carreres molt dilatades han anat tocant amb músics tan diversos. Pot ser apassionant.
Però, és clar, no tot és internet, no oblido d'on ve tot plegat: el primer CD de Joshua Redman que vaig escoltar va ser a casa de l'Agustí i el CD me'l vaig comprar al carrer Tallers. I, en definitiva, si m'agrada el jazz és pels concerts que he vist al Jamboree i la Boite. Però pels directes!
He pensat en aquest fenomen de les xarxes que uneixen punts llunyans però plens d'afinitats, aquest vespre, perquè a través de Flux he arribat al blog de Ramon Bassas i a través d'ell al del Cinto Amat. Aquí m'hi quedat una estona per a llegir el seu post sobre Ricoeur i Angelopoulos.
Tenim una blogosfera molt densa. Malgrat això, trobarem a faltar el seu somriure... el provocat per “Notes al marge”, vull dir.
