Repenso, reescric

Rellegeixo alguns posts perquè per mail he rebut comentaris d'un amic.

Torno al post del 7 de juny on jo citava un savi valencià que desconfia "dels que expressen les idees amb pressa". I de seguida m'identifico com un membre claríssim dels que van amb presses. I m'apresso a escriure aquesta nota. Perquè no vaig acabar el que volia dir en aquell post.

Deia que en la literatura, sobretot la dita del jo (el dietarisme com a forma emblemàtica), és un joc de màscares i sinceritat. I recordava que alguns diuen que de sinceritat res de res. I jo responia que sí, que la literatura sempre és un cocktail dels dos elements.

El que no vaig acabar de dir és que aquesta barreja constitueix per a mi l'autèntic interès de la literatura: aquest joc, aquesta barreja indestriable de màscara, mistificació, sinceritat, hipèrbole, despullament i disfressa. Quan entro en aquest joc, quan l'alquímia fa el xup-xup i tot vibra, quan darrera la màscara s'intueixen un tremolor, un somriure, uns ulls tristos o irònics...

Aquest és per a mi el plaer de la literatura.

Tot és retòrica, però res és només retòrica, no? Emmascarem no només per pudor, sinó perquè aquest és el codi, però no renunciem a ser compresos, oi?