dimecres, de juny 15, 2005

Post-meme

Em va fer gràcia que em convidessin a escriure un "meme". I ara em fa molta il·lusió que algú que no conec em faci un comentari sobre la meva tria. Algú que signa Vier, que també té blog, em diu que el sorprèn el meu "eclecticisme". I té tota la raó. En Vier no concreta amb exemples. Crec que es refereix a la música i als llibres. Deixeu-me agafar tres autors. Pere Calders, Salinger i Thomas Bernhard tenen ben poc en comú i el fet de trobar-los tots junts en una llista ens pot sorprendre. És una decisió incoherent? El mateix Vier apunta que there is a time for everything que cantaven els californians de Byrds.

Amb aquests tres autors vaig passar tres febrades ben fortes que puc associar amb moments de la meva vida bastant definits. Són tres visions del món i tres tons o colors. El primer, és amable però inquisitiu i amb moments més reflexius, amb una prosa bastant natural, que a vegades es torna retòrica (algú podria retreure-li, jo li agraeixo). El segon està amarat d'un to melanconiós i peronatges són ingenus, outsiders més o menys rebels, romàntics. El tercer dóna veu a un neuròtic que parla de la neurosi d'un altre/a, per parlar de la nostra neurosi.

Els contes de Pere Calders van ser la primera literatura d'adults, si se'n pot dir així, que vaig llegir. Jo feia primer de BUP i em va acompanyar en algunes reflexions meves. És clar que als 14-15 anys les "reflexions" més habituals són les que tenen a veure amb l'altre sexe. També les vaig tenir, però no només aquestes. A mi Calders em va fascinar primer de tot pels contes en què una situació extraordinària narrada com si fos trivial. Però també perquè, de vegades, la seva llengua era retòrica en un sentit que per a mi tenia un efecte còmic fascinant. En aquella època les paraules que no coneixia ("inexorable", "idiosincràsia", etc.), no em molestaven sinó que em fascinaven.

El Salinger de The catcher in the rye és el contrari, perquè justament està escrit d'una manera que ens pensem en la manera com parla un adolescent de l'edat de Holden Caufield.

Els altres relats i nouvelles de Salinger em van fascinar per l'el·lipsi i pel fet que una mena de conduccions subterrànies comunicaven els diversos contes.

Bernhard és retòrica elevada la quadrat. Repetició, hipotaxi.

Aquest autor, junt amb Th.Mann (Doktor Faustus, impressionant!), formaven part de les meves motivacions per aprendre alemany. Però un cop n'he sabut prou per a llegir-los sense diccionari, ja no m'hi he dedicat. Bernhard perquè ja vaig tancar la meva etapa. Necessito encara uns anys de guaret. Llegeixo en alemany sobretot novetats, perquè vull descobrir alguna cosa per a traduir i perquè sovint hi trobo la llengua viva en què parlaven els meus amics i companys de feina dels meus quatre ays a Tübingen. Hi ha poques coses més dures i més boniques que traduir.

...

No intento donar coherència a la meva tria. Però considero que no està fora de lloc considerar un atenunant que en alguns dels casos són moments diferents de la meva vida.

Per a mi els tres autors han estat importants encara que ara mateix no els llegeixi. Per a mi la suma dels vectors és el que m'assegura l'equilibri. A més m'interessa molt la veu narrativa que es retrata a si mateixa tot narrant i aquest aspecte pot potenciar-se a través de l'heteronímia (tot i que aquesta no sigui imprescindible). Conceptualment i a la praxis el que va fer Pessoa amb els heterònims em sembla brutal i fascinant.

Per una altra banda em fascina el fet que si la meva àvia i jo i una tercera persona agafada a l'atzar pel carrer, tinguem visions del món, expectatives i prioritats tan oposades i alhora ens entenguem o ho fem veure.

...

No intento donar coherència a la meva tria. No hi tinc cap obligació, ni l'autor del comentari m'ho demana.

...

Amb la música sovint trio la successió de cançons del blanc al negre, o del blau al taronja... a través d'una gradació.

Jo a vegades també em plantejo si les meves tries tenen sentit o descobreixo que un llibre m'agrada per raons poc objectivables. Hi ha de tot. Hi ha crítics molt bons que rarament et deixen amb el dubte. N'hi ha d'altres que publiquen des de fa anys i que mai, ni una sola vegada, m'han convençut: sempre tinc la sensació que només ho fan veure que saben de què parlen i que tenen un criteri. Els que a mi em convencen són els que encara que sigui d'una forma breu, aconsegueixen exposar els seus criteris.

Jo aquí no pretenia res semblant. Fa anys que no llegeixo cap dels tres autors citats. Formen part del meu itinerari.

Per què t'emociona un quadre o et cau bé algú que acabes de conèixer?

P.S. Gràcies pel comentari Vier i per les recomanacions: de Stefan Zweig he llegit Joseph Fouché, Marie Antoinette, Schachnovelle i està esperant en una pila Die Welt von Gestern.Erinnerungen eines Europäers. Kenzaburo Oé haurà d'esperar perquè encara no és a la pila. Però potser acabo donant-li prioritat. Sóc imprevisible.