Closer

Per a mi aquesta música és balsàmica.

Apropa-t'hi.


And when I see you then I know it will be next to me
And when I need you then I know you will be there with me
I'll never leave you... just need to get...

Just need to get closer, closer,
Lean on me now,
Lean on me now,
closer, closer...

Estar «al tanto»

"Luego en casa me di cuenta de que hubiera podido responderle una serie de cosas y que si no lo hice fue porque nunca había reflexionado en ellas. Es necesario tener siempre su reserva de respuestas, su arsenal de opiniones. Y esto sólo se puede conseguir si mantenemos vivos en nuestra conciencia, por la discusión y el diálogo interno, los problemas generales y sobre todo la actualidad. Falta de lucidez, falta de «sentido de lo contemporáneo» son imperfecciones de mi inteligencia y por ello soy un mal conversador. Vivo siempre con algunos tiempos de retraso -en sentido musical- y por eso mi nota desafina o lo que es peor no se escucha. [...] Estar «al tanto» de las cosas nunca me ha preocupado."

J.R.Ribeyro, La tentación del fracaso, 28 de febrero de 1955.

En prenc nota

“Ya se sabe: quien mucho abarca, poco aprieta; y quien mucho alude, poco dice”
Rodrigo Fresán, a la seva ressenya de La memoria del tiburón, de Steven Hall, a ABCD, 13 de desembre 2008.

Mikel Laboa

M'agraden tota mena de músiques i estils molt diversos. Tan diferents que només jo hi veig la connexió... una de les meves dèries ocultes és el folklore europeu... i en Mikel Laboa l'he sentit alguna vegada a la ràdio i m'ha tocat alguna fibra secreta. I ara quan em sorpren la notícia de la seva mort, penso que fa molt de temps de l'última ocasió que vam coincidir.

I am ready

...You name the drama and I'll play the part...

Hivern, tardor

El fred d'aquest dies em fan pensar en l'abric que embolcalla l'home de "Ya no hay pena", que camina per Barcelona i rep cleques a tort i a dret. Sort que avui hem tingut una petita treva. La combinació d'ahir, de fred i pluja, la vaig trobar molt mal intencionada. No sé qui ho va organitzar, però si pogués redactaria una reclamació formal.

Crítica impura de la poètica novel·lística

La novel·la és un calaix de sastre des del seu naixement, per tant fer-ne una definició voldrà dir no dir res (si és massa general) o excloure moltes obres importants (si és una definició molt restrictiva), per això Maugham és potser una mica massa injust amb Forster, però vaja, la sensació que descriu la conec.

"I read The Craft of Fiction by Mr Percy Lubbock, from which I learned that the only way to write novels was like Henry James; after that I read Aspects of the Novel by Mr. E.M. Forster from which I learned that the only way to write novels was like Mr E.M. Forster..."

Somerset Maugham, Cakes and Ale

Only connect...

"I opened Walt Whitman for a quotation, & he started speaking to me. That the unseen is justified by the other... That the spiritual world might be robust - ! ... No more fighting, please, between the soul & the body, until they have beaten their common enemy, the machine."

E.M.Forster, Diary, 16 june 1908

Obtuseness

"Only connect the prose and the passion, and both will be exalted and human love will be seen at its hihghest. Live in fragments no longer. (...) Nor was the message difficult to give. (...) But she failed. For there was one quality in Henry for which she was never prepared: his obtuseness. He simply did not notice things and ther was no more to be said."

(E.M.Forster, Howards End, p.188)

Overrated

"Tibby sighed and felt it rather hard that because of his open mind, he should be empanelled to serve as a juror. He had never been interested in human beings, for which one must blame him, but he had had rather too much of them at Wickham Place. Just as some people cease to attend when books are mentioned. so Tibby's attention wandered when "personal relations" came under discussion. Ought Margaret to know what Helen knew the Basts to know? Similar questions had vexed him from infancy, and at Oxford he had learned to say that the importance of human beings has been vastly overrated by specialists"

(E.M.Forster, Howards End, p.250)

Neglected roads

"Margaret greeted her lord with peculiar tenderness on the morrow. Mature as he was, she might be able to help him to the building of the rainbow bridge that should connect the prose in us with the passion. Without it we are meaningless fragments, half monks, half beasts, unconnected arches taht have never joined into a man. (...) Happy the man who sees from either aspect the gory of those outspread wings. The roads of his soul lie clear, and he and his friends shall fin easy going.
It was hard going in the roads of Mr Wilcox's soul. From boyhood he had neglected them."

(E.M.Forster, Howards End, p.187)

Madness or sensibleness

"That's foolish. In the first place, I disagree about the outer life. Well, we've often argued that. The real point ist that there is the widest gulf between my love-making and yours. Yurs was romance; mine will be prose. I'm not running it down- a very good kind of prose, but well considered, well thought out. For instance, I know all Mr Wilcox's faults. He's afraid of emotion. He cares too much about success, too little about the the past. His sympathy lacks poetry, and so isn't sympathy really. I'd even say" ─ [Margaret] looked at the shinning lagoons─ that, spiritually, he is not as honest as I am. Doesn't satisfy you?"
"No, it doesn't," said Helen, "It makes me feel worse and worse. You must be mad."

(E.M.Forster, Howards End, p.177)

refree - el reloj

"cientos de cosas se van, las pocas que quedan están sin cerrar
porque tú cuentas historias sin ningún final
tú que pones los labios y miras hacia atrás
tú que guardas tu risa para los demás"

catching the train

"Perhaps then one reason why we have no great poet, novelist or critic writing today is that we refuse to allow words their liberty. We pin them down to one meaning, their useful meaning. A meaning which makes us catch the train, the meaning which makes us pass the examination."

Virginia Woolf, 1937

Atonement

Something that she did not understand took hold of the girl and pulled her through. Though the vision was over, and she had returned to the insipidity of the world, she remembered what she had learnt. Atonement and confession- they could wait. It was in hard prosaic tones that she said: "I withdraw everything".

(E.M. Forster, A Passage to India, 1924)

Què estàs llegint?

En la sàtira d’Alan Bennet la sobtada fal·lera lectora de la reina provoca molts mals de cap perquè la reina es mostra absent, desinteressada per les seves obligacions, poc motivada, comença a ser inpuntual, incomoda a ministres i caps d’estat preguntant “Què estàs llegint?”, pretén dir la seva i posa més pegues que mai a la feina dels seus assessors: que si la correcció política és ridícula, que si llegir informes mastegats no és el mateix que tractar directament amb les fonts, etc. Però la reina també troba en la lectura per trencar el protocol i la gàbia de plata: ensopega amb una via per començar a imaginar com veuen i viuen el món els que no tenen sang blava i descobreix una forma d’alliberar-se del pes que representa sentir-se diferent sense haver-ho triat.

“Books did not defer. All readers were equal, and this took her back to the beginning of her life. As a girl, one of her greatest thrills had been on VE night, when she and her sister had slipped out of the gates and mingled with the crowds. There was something of that, she felt, to reading. It was anonymous; it was shared; it was common. And she who had led a life apart now found that she craved it. Here in these pages and between these covers she could go unrecognised.” (Alan Bennett, The Uncommon Reader, Faber&Faber, 2007, p.31)

Un post partit en dos

Gràcies a una correntina m'assabento que al diari Pàgina/12 avui hi ha una entrevista prou sucosa a l’escriptor Jordi Carrión sobre el seu darrer llibre de viatges, La piel de la boca.

I després de llegir-la, ja que hi sóc, remeno una mica el diari argentí i veig la notícia dels canvis en el govern de CFK (amb salt del tigre inclòs) i a la secció de "Cultura y Espectáculos" hi ha una entrevista a Claude Chabrol que parla sobre la seva darrera pel·lícula i sobre l'alta burgesia. I en llegir-la m'he recordat d'una escena brutal de la facultat, parlant de l'estètica del XVIII francès el professor respon a un alumne agosarat: "Qui em torni a dir burgès, li foto un cop de puny!". Us en recordeu? O ho vaig somniar?

–En Una mujer partida en dos usted vuelve sobre su ambiente predilecto, el de la burguesía de provincia.

–Es que, a esta altura de las cosas, ésa es la única clase social que queda. Hace tiempo que estoy convencido de que no hay más que dos clases de personas: los burgueses y los que quieren llegar a serlo. Por eso es que ya no existe la lucha de clases: los que están afuera quieren entrar, eso es todo. Así que cuando me señalan que soy crítico de la burguesía, yo pienso más bien que lo que hago es un simple llamado al deber. El hecho de ser la única clase genera deberes...

–¿Podría hablarse de subclases de la burguesía?

–Eso sí. En Una mujer partida en dos aparecen varias, tal vez todas las que hay. A ver: está la hiperburguesía que representan los propietarios farmacéuticos; la burguesía media, encarnada por la mamá de la chica; la burguesía mediática (la gente de la televisión); la burguesía de negocios (los de la industria editorial) y lo que en Francia llamamos burguesía bobo (los burgueses bohemios), representada por el escritor.

–¿Ya no puede aspirarse a una definición única de la burguesía?

–Sí que es posible. Básicamente la sigue definiendo el culto de las apariencias, el vivir en estado de representación. Yo intento mostrar esto en las escenas que transcurren en restaurantes. Si se fija, va a ver que en esas escenas los personajes no comen. Lo importante es cómo y dónde se sientan, la manera en que se ubican en relación con el resto de los comensales.

La alegria incompleta

“Radovan Karadzic· no me rompió el cráneo, ni me torturó durante un mes seguido. Quien lo hizo continúa trabajando en una oficina de correos, o en la compañía de gas en algún lugar cerca de Sarajevo. Los asesinos, los violadores, los torturadores trabajan, en su mayoría, en instituciones pagadas con el dinero de los bosnios. Ningún tribunal internacional los acusará nunca de nada". Senad Kamenica fue detenido el 7 de mayo de 1992 en Sarajevo y durante más de tres meses estuvopreso en diversos campos de concentración que las tropas serbobosnias tenían en los alrededores de la capital."La detención sólo me ha provocado indiferencia. No me malinterprete. Es una buena noticia. La comunidad internacional necesitaba algo así y los bosnios sabemos que personifica todo lo malo que nos sucedió. Pero yo no vi aparecer a Karadzic en mi celda ni fue él quien asesinó a los 43 familiares de mi colega, ni quien personalmente violó a miles de mujeres bosnias". "Mi vecino apenas llega a final de mes con su pensión. Cada día tiene que pasar por la oficina de correos. En esa oficina trabaja quien lo torturó y cada día le dedica una mueca cínica.¿Usted cree que a mi vecino le importa que hayan detenido a Karadzic?".

¿La justicia internacional se queda pequeña?

Estoy seguro de que las madres de Srebrenica están felices. También lo está mi vecino. Pero mañana nos levantaremos y el dolor continuará siendo el mismo. Mientras el culpable anónimo, el que disparó, violó o torturó, siga libre es imposible superar nada.”

Aquest és l’inici d’una entrevista a Senad Kamenica (periodista bosni i ex-presoner de guerra) publicada per Natàlia Rodíguez a LA VANGUARDIA (23/07/08). Només l’he trobada a l’edició en paper que vaig comprar ahir per poder llegir alguna informació que aprofundís una mica en la notícia de la setmana. Davant de les celebracions als carrers em preguntava quines eren les reaccions dels que s’han quedat a casa. Al migdia també em va interessar la crònica del Telenotícies a TV3: un bar freqüentat per Karadzic en els darrers anys, amb parroquians ultres i negacionistes, amants de l’alcohol i la música tradicional; així com imatges del darrer domicili conegut de Karadzic amb veïns negant-se a parlar davant les càmeres i dient bàsicament que era un veí estrany i amb qui no tenien cap relació. A les pàgines de LA VANGUARDIA d’ahir, es parla també de serbis que no consideren la detenció de Karadzic una notícia excesivament rellevant i que no se senten part dels serbis de més enllà del Drina (com si Milosevic i Karadzic no haguessin tingut res a veure). A l’entrevista al periodista Kamenica ens adonem que l’alegria no és completa perquè el dia a dia confirma que hi ha ferides que no es tancaran en molt de temps. Així són les dictadures i les guerres civils. La vida, vaja.

.

SOUNDBITE

Fa uns dies, l'equip de Minoria Absoluta (RAC1) entrevistava Felip Puig. Al nou secretari general adjunt, se'l notava content per un congrés tranquil·let que havia de confirmar el seu status de número 2. No puc oferir cap anàlisi polític. A mi em va cridar l'atenció que en un programa d'humor on alguns polítics no se senten tan còmodes i d'altres no voldrien per res del món sortir-hi, el Sr. Puig portava la situació amb un savoir faire i un saber mesurar les paraules per insinuar sense dir, però fent conya en un estil molt d'acord amb el programa... Vaig pensar: O l'han convidat moltes vegades al programa, o s'entrena! I una altra cosa em va fer gràcia: després de fer una afirmació sucosa, va afegir: "Quin tall de veu us he donat". Aquesta referència metalingüística té la gràcia d'usar terminologia del gremi. Perquè tall de veu ho diu el periodista quan parla amb el tècnic de so, normalment.

SOUNDBITE

noun. A very brief broadcast statement, as by a politician during a news report

Example:

Politician - Whatever the question, the answer's no.
Journalist - Good soundbite !


Avui he ensopegat amb la traducció anglesa de tall de veu i amb un recull de cites de Tony Blair:


"This is not a time for soundbites. We've left them at home. I feel the hand of history upon our shoulders. . . I´m here to try."
arriving in Belfast for the final stage of the Northern Irish negotiations, 8 April 1998

"I can only go one way. I´ve not got a reverse gear."
Labour Party Conference speech, 30 September 2003

"I´ve listened, and I´ve learned. . . I, we, the Government are going to focus now relentlessly on the priorities the people have set for us."
speech outside Downing Street, 6 May 2005, after Labour's historic third consecutive General Election victory

"I am a pretty straight sort of guy."
from an interview for On the Record about the government´s exemption of Formula One racing from the tobacco advertising ban, 17 November 1997

Resoldre contradiccions

“[…] we travel back an hour or two in time, a few miles in space, to meet a very different character. A character who, rather awkwardly for me, doesn't herself believe in the concept of character. That is to say (a favourite phrase of her own), Robyn Penrose, Temporary Lecturer in English Literature at the University of Rummidge, holds that 'character' is a bourgeois myth, an illusion created to reinforce the ideology of capitalism.”

David Lodge, Nice Work, Part I, Chapter 2, p.39

Oratòria

“After eight years even our cats and dogs know that elections matter.” (Al Gore, 16 Juny 2008, Detroit, Michigan)

Què va dir Michelle Obama a la TV?

"She didn't, in fact, say anything of interest or controversy during her live performance, which means that she and her handlers should right now be enjoying the glow of perfect success.

Obama had approached the appearance, to quote Barbara Walters' on-air reading of the morning's New York Times, "with an eye toward softening her reputation." To this end, she did not do her hair in the Jackie Kennedy flip that André Leon Talley—the Vogue editor who Page Six alleges to be her style guru—pegs as central to her "image strategy." Nor did she go for the leonine sweep featured in a forthcoming US Weekly cover story ("The untold romance between a down-to-earth mom and the man who calls her 'my rock' "). She went with a coif that, though chic, was studiously nonthreatening and positively cubicle-ready. If you stuck with The View during commercial breaks and caught the Tums ad starring some Hanna-Barbera characters, you will realize that she borrowed the look from Jane Jetson."

(fragment d'un article a Slate)

Goodbye to All That (by Robert Graves)

That my father is a poet has, at least, saved me from any false reverence for poets. I am even delighted when I meet people who know of him and not me. I sing some of his songs while washing up after meals, or shelling peas, or on similar occasions. He never once tried to teach me how to write, or showed any understanding of my serious poetry; being always more ready to ask advice about his own. Nor did he ever try to stop me writing. His light-hearted early work is the best. His Invention of Wine, for instance, which begins:

Ere Bacchus could talk
Or dacently walk
Down Olympus he jumped
From the arms of his nurse,
And though ten years in all
Were consumed by the fall,
He might have fallen farther
And fared a dale worse…

À bout de souffle

Alè

1 Aire que s'escapa dels pulmons en l'expiració.

2 perdre l'alè Restar gairebé sense poder respirar com a resultat d'un esforç violent, d'una forta emoció, etc.

3 prendre alè Reposar abans de reprendre un treball, etc.



Anglès: breath; perdre l'alè to get out of breath; prendre alè to catch one's breath, get one's breath back




Francès: haleine F, souffle; perdre l'alè s'essouffler PRON, perdre haleine; prendre alè reprendre haleine




Alemany: Atem; perdre l'alè ausser Atem kommen; prendre alè Atem holen

Worries

Aquest dies veure les notícies és horrorós. Males notícies a dojo. Les pitjors informacions les agrupen en un mini-espai amb patrocini de energètic. Diuen que ha de ploure, que seguirà plovent, que potser plourà justament el dia que jo i tots els participants de la "festa del vedell" no volem que plogui, però que en tot cas no plourà prou per resoldre la sequera i la guerra de l'aigua. Mai no n'havia estat tan pendent d'aquesta pseudo-ciència addictiva. Segueixo l'evolució de les pluges per raons locals i per raons globals, per solidaritat i per egoisme. I unes raons volen blanc i les altres negre. Per sort, els periodistes han pensat en els patidors que escolten, veuen i llegeixen notícies. De tant en tant, et regalen un d'aquests titulars absurds, com aquest de La Razón: "La antorcha olímpica cruza la cumbre del Everest sin incidentes". La imatge d'uns activistes, encadenats a la creu del cim, amb les seves pancartes i banderes tibetanes, a 8.848 metres d'altitud, és francament una troballa literària.

Cap veritat eterna

L'un va dir que:

"La tipografia és l'única de les arts humanes que té la discreció per principi."

I potser per dur la contrària l'altre va fer:

El meu Sant Jordi

Entre d'altres coses, ahir vaig trencar la meva tradició de no comprar llibres per Sant Jordi. Vaig comprar roses, orquídies, llibres per regalar, llibres per mi. Però no vaig deixar de pensar en els que es compren durant l'any i s'apilen en els munts de propòsits.

Des del Gellert

Fa unes setmanes vaig veure al 33 un reportatge sobre la vida de Pepe Sales , (1954-1994). Incloent la visita a Budapest i la seva dedicació a la cristologia més crua. Ahir vaig veure les pintures del carrer València. Sonava Let it bleed de Rolling Stones. Avui recupero una de les seves cançons d'amor i de droga:

BUSCO TAQUES (Budapest, 1990)
Busco taques,
busco Tacaks
a la pell del porc
Busco taques,
busco Tacaks,
busco explicacions

Busco taques,
busco Tacaks
a la pell del coll
Busco taques,
busco taques,
busco Gorbachovs

Des del Gellert,
des del Gellert
a Schezeny Bads
Cap al Gellert,
cap al Gellert
per Rakoskis ut

Fonts de liti,
fonts de liti
curen els malalts
Aigües grises,
aigües grises
baixen pel Donau

No t’aturis,
no t’aturis
que el genet va prest
Corre ves-hi,
corre ves-hi
monta’t Budapest

Cançons d’amor jo no en sé escriure
Cançons d’amor jo no en sé fer
Cançons d’amor què vols que et digui
Cançons d’amor per que no en sé

Busco taques,
busco Tacaks
a la pell del porc
Busco taques,
busco Tacaks, busco explicacions

La saviesa de Plini

Quan Plini el Vell (~24-79) va escriure "No hi ha cap llibre tan dolent que no sigui profitós en algun aspecte.", fer un llibre era més car i hi havia menys gent preparada per escriure'n, però ben segur que ja n'hi havia de dolents... Ara n'hi ha per tots els gustos i molts de dolents... publicats suposo sense mala intenció. I llegir un llibre dolent, de tant en tant, pot ser profitós. Però això sí, ha de ser de molt tant en tant.

Mi-te'l!

Aquest vespre, a les 20:30 h, al bar de la plaça del Sortidor del Poble Sec, Miquel Izquierdo recitarà poemes del seu recull Mi-te-les. Podrem passar una estona agradable en un bar d'aquells que tan de bo no s'acabin de perdre mai... perquè és un bar que conserva la decoració del segle passat i els dies de recital, sobretot, hi ha molt caliu. A més hi fan un cous-cous amb carn de xai i verdures que és una meravella. Aquesta és la segona temporada dels recitals organitzats per labreu edicions, que ha tingut vespres memorables. Aquest no me'l perdré.


L'editorial anuncia: "hi haurà una sardanista, un enamorament d’SJ i l’efusió de l’enlairat Oblomov que el poeta porta dins"

L'Oblomov ja sabem qui és. L'SJ, em diuen els que fa més temps que viuen aquí, és l'antic autobús que unia el centre de Barcelona amb Sant Just Desvern, passant per l'avinguda de Pedralbes i a prop d'una sèrie de col·legis "de pago".

Com anar a la plaça del Sortidor?

Sortint de la parada de metro “Poble Sec” de la línia verda, seguim l’Av. Paral·lel una mica en direcció al mar; a l’esquerra, agafem el carrer Blasco Garay i anem pujant fins arribar a la plaça del Sortidor.

Plànol general:


Més detall:

Ombres

"Wir wollten endlich aus unser Schattendasein heraus" Ray & Partner




La Heike ha tornat entusiasmada de Buenos Aires. Hi ha anat a fer turisme i per un curset de perfeccionament de tango. Encara conserva una certa resistència a deixar-se portar, sich hingeben (entregar-se), diu ella. I això de vegades fa el tango impossible. No ha pogut evitar un parell de discussions fortes amb el partner. Però la sang no ha arribat al riu.
La Heike ha tornat entusiasmada. Pensava que deixar Barcelona per anar a una ciutat encara més gran no era una bona idea perquè necessitava vacances de veritat. Però s'ha trobat una ciutat amb molts espais verds, moltes botigues, botigues amb molts miralls... Aquí l'Aldo ha pensat en Borges i ha somrigut, però no n'ha dit res. I la Heike, entusiasmada ha seguit parlant de les avingudes i els miralls... i conclou que el millor de tot és la gent, per la seva amabilitat, per la seva simpatia, a les botigues i pel carrer. Ha trobat l'afabilitat que troba a faltar a Barcelona, ha pensat l'Aldo.
Després la Heike li ha explicat com eren les sabates que s'hauria hagut de comprar, precioses, d'un disseny atrevit. Només 100€, però segur que a Barcelona no les trobes per menys de 300. Aquelles sabates haurien estat una elecció perfecta pel casament on l'han convidada aquest juliol. El convit és en un casa senyorial al Heiliger See a Potsdam. Serà una festa impressionant, luxosa... La cerimònia es va fer fa unes setmanes en la més estricta intimitat i amb caràcter d'urgència, als EUA. I ara volen deixar les ombres del secret i celebrar-ho amb tots els amics, "a lo grande" i "stilvoll".
I la Heike, li diu a l'Aldo ara, com li diu també a la companya de pis, que aquelles sabates haurien estat ideals per a una festa tan especial. La Heike i l'Aldo parlen de les vacances, la feina, la ciutat, les ciutats, els somnis, els malsons, els vicis i aficions superats o per superar, dels somnis i projectes. La Heike està il·lusionada amb un postgrau de recursos humans que pinta molt bé. L'Aldo rep un sms de la Júlia que finalment no es deixarà veure pel bar perquè està molt cansada. L'Aldo ho comunica i dóna a entendre que ell aprofitaria per anar tirant. La Heike, diu que ja li va bé. Quan el cambrer s'endú el platet amb els diners del sopar, la Heike, a manera de resum, diu que li ha agradat molt tornar-lo a veure i que li sobta que avui no s'hagi parlat de llibres. I l'Aldo somriu, adonant-se que és cert, però sense saber ben bé per què ha anat així. L'Aldo li diu que de cap manera permetrà que torni a passar, que en la propera trobada la literatura i el cinema monopolitzaran altra vegada la conversa i no deixaran respirar els altres aspirants a tema de conversa, que no s'ho mereixen.



A l'andana del metro l'Aldo s'adona que no porta el llapis amb que subratlla el llibre de Nabokov les paraules que vol buscar al diccionari. I torna a desar el llibre. Està content, perquè ha vist la Heike batant contenta, amb projectes petits i grans. També diu que vol organitzar trobades dels amics del brunch algun dissabte, a veure si volem venir. I la literatura, que no deixa de ser una passió compartida, també li va bé fer una mica de guaret. I pensa en el darrer llibre d'un amic que té la virtut d'haver evolucionat respecte d'altres propostes anteriors, perquè és més literatura i parla menys de literatura, la poesia és subterrània i de vegades supura la ferida, no és un riu de plata, perquè és un aqüífer no registrat, que descobreix el lector, sorprès i agraït. L'Aldo somriu, quan s'adona que ha arribat a la seva parada, al final de línia i recorda aquell noi, dissabte a la matinada, a qui va intentar despertar, a quarts de quatre de la matinada, al final de línia, que va seguir dormint. Quantes voltes deuria donar?

Tot torna

Tot torna, fins i tot aquesta taca, però sense bombo, ni platillo. Perquè no hi ha res a anunciar o denunciar. Aquesta riera porta aigua quan la porta i quan no, no. I quan deixi de portar-ne ningú s'haurà de discutir, ni serà emergència nacional. Per sort. Segueixo prement el botó per publicar de tant en quan: cito, insinuo i felicito, reflexiono, confonc i il·lumino. De franc i sense demanar permís, ni perdó. Existeixo. Llegeixo i de vegades em vaga de trencar el silenci. Intermitentment. Fins demà o passat. O fins el mes que ve. O fins mai... ah, no! Tot torna. L'Aldo també.

Sister Ray

Curiosament tot torna. Tornen els bigotis (per bé que només en l'estètica més alternativa) i algun dia tornaran les "hombreras" de finals dels vuitanta! Mazoni recentment recuperava la música de guitarres i la improvisació amb la posada en escena d'una versió a l'Apolo de "Sister Ray". Gràcies al YouTube, podem recuperar imatges de videoclips amb una estètica que queda un pèl lluny. Però que carai, tot torna!

The web

"La literatura s'assembla a una teranyina agafada, bé que molt tènuament, potser, però enganxada per tots quatre cantons a la vida"

Virginia Woolf

No construïm

"I think of writing as a sculptural medium. You are not building things. You are removing things, chipping away at language to reveal a living form."

Will Self

Observació

“el cine italiano se acabó cuando los guionistas dejaron de ir en autobús”

Rafael Azcona

Equilibris

Busco l'equilibri, però vaig a pams. Res no queda consolidat per sempre, però començo per aquí i no perdo de vista aquest puntal. Miro a la dreta i medito si l'encertaria. Trepitjo amb cura, però decidit. Acarono el còdol i sento que reposa. Perfecte. Busco i camino.

Carrera

"El riesgo más grave del mercado literario, en su conexión con el sistema de medios de formación de la opinión pública, es encontrarse un buen día con que uno tiene un curriculum y un álbum de fotos en lugar de una vida (Manuel Sacristán, en estos lances, prefería hablar de ridiculum vitae); y que ha escrito lo que podía vender en lugar de lo que tenía que decir. Se es poeta cuando se tiene una palabra por decir (seguramente una sola, aunque por lo general ande repartida en muchas canciones, en muchos cuentos, en muchas ciudades). Si se llega a decir esa palabra la vida está cumplida en cierta forma esencial, aunque sea breve o se malogre en otros aspectos importantes. Hoy, en cualquier capital española, es fácil encontrar poetas aprendices muy jóvenes, de dieciocho o veinte años, ya con algún premio local ganado, plaquettes y algún libro publicado, coordinadores de una revista o colaboradores esporádicos de la prensa local. Para ellos, la tentación de dedicarse a construir una carrera literaria en lugar de a escribir es muy grande: pero se trata de caminos divergentes, aunque el estruendo mediático muchas veces nos dificulte percibirlo."

Ho deia Jorge Riechmann, entrevistat per Noemí Montetes a Barcelona Review. Hi he ensopegat, mentre buscava una altra cosa, i m'ha fet pensar en aquesta gent que va publicant llibrets per aquí i per allà gràcies a les seves habilitats (molt lloables), però que encara no s'han adonat o no es volen adonar que ni ens diuen res de nou, ni ho fan amb cap gràcia, ni ens calia escolatar-ho o llegir-ho, ni ells els calia dir-ho, ni escriure-ho, ni el país, ni la literatura nacional ho necessitava, només ho reclamava el seu curriculum.

Després d'una pausa

Durant uns dies he estat allunyat de l'ordinador perquè els paletes han envaït el pis i hem hagut de passar un temps acollits a casa d'uns parents. I la casa d'acollida era un casa sense internet. Quines coses, no? A la feina no tinc temps ni espai mental per postejar. He tingut temps per fer altres coses: retrobar la Susanne, el Brendan i la Mireia, escoltar una conferència de Terry Eagleton, presentant el seu darrer llibre sobre la qüestió primordial, disfrutar amb la pel·li escrita per Diablo Cody, passejar per un Mataró desconegut i corregir més exàmens que en tota la meva vida sencera.

I pensant en aquesta faceta, la laboral, recordo una alumna de 12 anys, que fa uns dies em preguntava al passadís: "Profe, ¿tú hablas catalán por la calle?". Jo li vaig dir que sí, que esclar. I la criatura va deixar anar un "¡Haaala!" de sorpresa. Sap que els professors que viuen al barri, acostumen a parlar en castellà, a casa i pel carrer, malgrat fer les classes en català i demanar-los que callin i s'asseguin en català. És a dir que li sorprenia que jo, també parlés la llengua de Verdaguer i Toni Sala fora de la feina, fora del recinte en què per alguna convenció arbitrària i estranya els mestres parlen català. Per a la majoria d'alumnes d'aquesta i d'altres escoles, el seu món és el seu barri, prop del Besós. Han sortit molt poc d'allà. Les finestres que eixamplen aquest món són canals de televisió que l'expliquen en la llengua dels seus pares. I a l'estiu també ho són les vacances al poble dels seus pares a Andalusia, a Extremadura, a Castella. TV3 per la majoria d'aquest nens és un canal tan inútil com ARD, el primer canal de la televisió pública alemanya, o France 5, una cosa que fa nosa. El català és allò que parlen els mestres a l'escola de vuit del matí a cinc de la tarda. I això em recorda el comentari de la pel·lícula Juno, segons el qual "quedar-se embarassada" és una cosa que passa "a les mestres i a les mares". En tot cas la pregunta innocent de la nena, al passadís, em va fer recordar que visc en una reserva india molt estranya, i que els professors de català en alguns barris són membres de ple dret del departament de llengües estrangeres.


Aquest matí em parlaven d'una dona, filla d'immigrants andalusos, que ha viscut a Suïssa tota la seva vida, que va venir a Barcelona amb 23 anys i amb poc temps ha après català. Aquestes coses no només van per barris, també van a persones.

Però els barris determinen, sobretot si t'adones que els nens que parlen (parcialment) català a casa, a l'escola se n'amaguen, se n'avergonyeixen, perquè el grup els pressiona, i es veu que està mal vist ser catalufo, com també està mal vist ser obedient i esforçar-se per treure bones notes, o ser un xivato.

París, Berlín

(al Francesc i l'Eduard)


La pastissera ha marxat,
el sastre ha marxat,
tothom marxa a Berlín.
Fins i tot jo hi vaig fugir,
en exili interior, un hivern.
Però quan hi arribin,
quan arribem
a Berlín
veurem que tots han marxat
a Berlín.

AdSense

No recordo si ho va dir un o ho va dir l'altre, per això deixeu-me dir que ho va dir Mae West (o Keira Knightley), que referint-se especialment a la novel·la i responent a una pregunta sobre la realitat i la ficció, va respondre que la literatura no s'ocupa de la realitat, s'ocupa del sentit.

Decidit

Havia de fer altres coses, però això em sembla més important. Hauria volgut aprofitar aquests pocs dies de visita a Barcelona per d'altres coses. La meva germana em maleirà per no haver anat a dinar amb ella. Però hi estic decidit. Un amic és un amic. Tinc un company que necessita ajuda. Ahir al sopar la demanava a crits, encara que no ho confessés. Ha de deixar la seva obsessió pels blocs, abans d'acabar malament. Doncs, ja està, agafo la moto i me'n vaig a Granollers. Espero no perdrem, perquè fa temps que... Que surto per la Ronda de Dalt, Nus de la Trinitat? En tot cas, un cop allà, segur que pels voltants de la trobada de blogaires hi ha algú repartint propaganda de productes i serveis relacionats. Mousepads, software, gadgets, formacions polítiques, etc. Segur que n'hi haurà algun amb prospectes d'una clínica de rehabilitació, no?

the art to blot

Ev'n copious Dryden, wanted, or forgot,
The last and greatest art, the art to blot.

Alexander Pope 1688-1744: Imitations of Horace (1737)

Library scene (II)

"Finally he said, 'Cee, it was a mistake.'
'A mistake?'
Voices reached him across the hallway through the open door of the drawing room. He heard Leon's voice, then Marshall's. It may have been fear of interruption that caused her to step back and open the door wider for him. He followed her across the hall into the library which was in darkness, and waited by the door while she searched for the switch of a desk lamp. When it came on he pushed the door closed behind him. He guessed that in a few minutes he would be walking across the park towards the bungalow.
'It wasn't the version I intended to send.'
'No.'
'I put the wrong one in the envelope.'
'Yes.'
He could gauge nothing by these terse replies and he was still unable to see her expression clearly. She moved beyond the light, down past the shelves. He stepped further into the room, not quite following her, but unwilling to let her out of close range. She could have sent him packing from the front door and now there was a chance of giving an explanation before he left.
She said, 'Briony read it.'
'Oh God. I'm sorry.'
He had been about to conjure for her a private moment of exuberance, a passing impatience with convention, a memory of reading the Orioli edition of Lady Chatterley's Lover, which he had bought under the counter in Soho. But this new element ─the innocent child─ put his lapse beyond mitigation. It would have been frivolous to go on. He could only repeat himself, this time in a whisper.
'I’m sorry ... '
She was moving further away, towards the corner, into deeper shadow. Even though he thought she was recoiling from him, he took another couple of steps in her direction.
'It was a stupid thing. You were never meant to read it. No one was.'
Still she shrank away. One elbow was resting on the shelves, and she seemed to slide along them, as though about to disappear between the books. He heard a soft, wet sound, the kind that is made when one is about to speak and the tongue unglues from the roof of the mouth. But she said nothing. It was only then that it occurred to him that she might not be shrinking from him, but drawing him with her deeper into the gloom. From the moment he had pressed the bell he had nothing to lose. So he walked towards her slowly as she slipped back, until she was in the comer where she stopped and watched him approach. He too stopped, less than four feet away. He was close enough now, and there was just enough light, to see she was tearful and trying to speak. For the moment it was not possible and she shook her head to indicate that he should wait. She turned aside and made a steeple of her hands to enclose her nose and mouth and pressed her fingers into the corners of her eyes."

Ian McEwan, Atonement, London, Vintage, 2002, pp.132-33 [2001].

Poesia metafísica de Donne i Quevedo

Ahir vaig completar una il·luminació en dos temps, gràcies a l'alquímia del somriure i del camel del poeta de Juneda. Vaig veure clar que si el poeta de Las Vegas hagués mai d'escriure o dir un pròleg per a l'obra in progress del jove senienc, diria una cosa així com "Jo he llegit i adorat John Donne, sí. Però encara hi ha un poeta més gran que el John Donne, i aquest és el
Joan ToDo". I el prescriptor entrant dins el somni per la porta del darrera hauria dit, que sí, que el senienc és precursor de Donne, com Quevedo ho és de Kafka". Una nit a l'òpera, al carrer Ferlandina.

Cròniques marcianes

Ara que als cinemes podem viatjar amb el Darjeeling Ltd, el tren somniat per Wes Anderson, Roman Coppola i Jason Schwartzmann, recordo la cançó més bonica de Life Aquatic: la versió de "Life on Mars" de Seu Jorge.

Si no m'erro

Havent oblidat puntualment, però fatal, la precaució,
fa massa que vaig amb genolleres i casc integral.
El segon terç del segon període, però,
s'ha llevat amb peu segur, la neu qualla i no gela.
El vector, si no m'erro, apunta enlaire, decidit;
no amaga desig de sabotatge, ni és miratge malèvol
de precampanya. Sembla que a poc a poc, la passa
guanya fermesa, els monzons no s'enduen ja el castor
i el ranger sap llegir els mapes, sap on té les claus.
En Bruno i en Tilmann somriuen i diuen que sí, que sí.

Library scene (I)

He snatched the book from me and replaced it hastily on its shelf muttering that if one brick was removed the whole library was able to collapse. 'Who brought you?' he demanded.
'Or did you just come? I was brought. Most people were brought.' Jordan looked at him alertly, cheerfully, without answering.

'I was brought by a woman named Roosevelt,' he continued. 'Mrs Claud Roosevelt. Do you know her? I met her somewhere last night. I've been drunk for about a week now, and I thought it might sober me up to sit in a library.'

'Has it?'

'A little bit, I think. I can't tell yet. I've only been here an hour. Did I tell you about the books? They're real. They're -'

'You told us.'

We shook hands with him gravely and went back outdoors.

There was dancing now on the canvas in the garden (…)

[F.Scott Fitzgerald, The Great Gatsby, Penguin, p.52, chapter III]