No entenc com he pogut trigar trenta anys a venir a Roma. Ahir vaig anar al cinema i en sortir de l'edifici vaig estar-me de peu sota la marquesina entre els romans que esperaven els amics per entrar a la sessiò de les 22:30. Per un moment vaig tenir l'agradable sensaciò de ser un més dels habitants d'aquest eixam. Em sembla bé fer el turista unes hores entre les runes, però, després perdent-me pels carrers sense rumb ja no vull ser més un turista.
Roma és una ciutat caòtica pel seu urbanisme i disseny del trànsit, i aquests dies entre la crisi de govern i els simulacres, la ciutat va tan plena de cotxes de policia de tots els colors (polizia, carabinieri, municipale + els que no porten distintius) que sembla un estat d'excepciò.
He obert el diari La Repubblica per les pàgines de polìtica nacional i hi tants partits i noms que em sembla impossible d'entendre qui és qui. L'ùnica cosa que sembla clara és que il Cavaliere ha caigut en desgràcia, perquè aquells que en parlaven bé fa uns anys, ara li prenen les mides pel taut i es lamenten que el Berlusca els decepciona.
Abans d'anar a dormir o a estones perdudes assegut a la Piazza del Poppolo o a Ostia Antica llegeixo entenent el que vull o puc: Il giardino dei Finzi-Contini de Bassani i Lavorare stanca de Pavese. Això són vacances.
dissabte, d’octubre 08, 2005
dimarts, de setembre 27, 2005
Desinversió
Aquest migdia tot dinant al bar dels plats combinats he agafat un diari que algú havia deixat sobre una taula. Era el diari El Mundo de dilluns. He llegit un article sobre el rellançament comercial de Bob Dylan i els negocis dels hereus del copyright de Jimi Hendrix (el guitarrista va morir als 27 anys i encara avui el seu pare fa negocis publicant dvds amb imatges inèdites). Després, tot fullejant, he vist la notícia que obre la secció de cultura y espectáculos: segons aquest diari La Caixa ha decidit vendre's les seves accions del Grup 62.
No és una sorpresa que la Caixa de quan jo vaig comprar el meu primer llibre i la Caixa d'avui dia ja no és la mateixa. Tampoc no ho és que el país ha canviat. Però aquesta notícia té una rotunditat tal que se'm fa difícil no apuntar-me al carro dels apocalíptics o al dels cínics.
Només de pensar en qui comprarà les accions i amb quina intenció...
Fa uns dies vaig sentir uns pescadors i uns majoristes de Tarragona que discutien si la solució a la crisi dels pescadors era subvencionar el combustible de les barques que tant ha pujat. Que si les administracions han de fer això o allò. El majorista va dir que ara es pesca menys i amb la mateixa quantitat que avui dia els cal per respondre al consum de tota la península, fa 10 anys amb prou feines podien satisfer la demanda de les comarques catalanes.
El mar ja no és tan ric, està clar, però el fet més crític és que la demanda de peix fresc a casa nostra ha baixat: la gent no s'ho pot permetre perquè la vida s'ha tornat més cara, la gent treballa i no pot anar a mercat, i tots plegats ens estem acostumant al peix congelat de la Sirena.
Ens estem acostumant al peix congelat i als diaris i la televisió gratuïts. L'estat del benestar entès com a estat de sofà i sabatilles de felpa. Estem desinvertint i consolidant paquets d'accions en valors més segurs. Estem fent massa cas del nostre assesor fiscal. Les societats de risc són a l'altra banda de l'oceà.
No és una sorpresa que la Caixa de quan jo vaig comprar el meu primer llibre i la Caixa d'avui dia ja no és la mateixa. Tampoc no ho és que el país ha canviat. Però aquesta notícia té una rotunditat tal que se'm fa difícil no apuntar-me al carro dels apocalíptics o al dels cínics.
Només de pensar en qui comprarà les accions i amb quina intenció...
Fa uns dies vaig sentir uns pescadors i uns majoristes de Tarragona que discutien si la solució a la crisi dels pescadors era subvencionar el combustible de les barques que tant ha pujat. Que si les administracions han de fer això o allò. El majorista va dir que ara es pesca menys i amb la mateixa quantitat que avui dia els cal per respondre al consum de tota la península, fa 10 anys amb prou feines podien satisfer la demanda de les comarques catalanes.
El mar ja no és tan ric, està clar, però el fet més crític és que la demanda de peix fresc a casa nostra ha baixat: la gent no s'ho pot permetre perquè la vida s'ha tornat més cara, la gent treballa i no pot anar a mercat, i tots plegats ens estem acostumant al peix congelat de la Sirena.
Ens estem acostumant al peix congelat i als diaris i la televisió gratuïts. L'estat del benestar entès com a estat de sofà i sabatilles de felpa. Estem desinvertint i consolidant paquets d'accions en valors més segurs. Estem fent massa cas del nostre assesor fiscal. Les societats de risc són a l'altra banda de l'oceà.
diumenge, de setembre 25, 2005
Reunion
M'ha sobtat descobrir que la paraula "reunion", que es fa servir per parlar d'una trobada familiar, es pronuncïi "ri-iu-nion". Portava uns deu o quinze anys pensant que es pronunciava simplement canviant una mica la pronunciació de la paraula castellana. Durant anys vivim enganyats fins que sentim un indígena pronuncia un mot que només coneixíem en lletres de motlle i sovint és tot un xoc. Com quan et parlen d'aquell grup "rem" i es veu que en diuen "ar-i-em".
Ho he après a la platja de Sant Sebastià, quan s'han acabat els focs artificials. Estava escoltant un sudafricà (el nòvio de la Marta B.) que parlava amb un nordamericà de Boston que viu a Nova York (un amic de la Marta C.). Realment he hagut de preguntar-ho, perquè pensava que ho havia sentit malament.
El Brendan ha anat aquest estiu a Durban per veure la família. I el Keith va ser justament en aquesta ciutat i al barri de Soweto (Johannesburg) per a rodar-hi un reportatge sobre la sida a Sudàfrica fa dos anys. Dels milers de persones que porten el virus a Durban poc més d'uns centenars seguien una medicació el 2003. Els que la seguien, ho feien perquè formaven part d'experiments.
També han parlat del ministre de sanitat sudafricà, personatge que ha seguit durant anys una política negacionista, intentant ignorar el problema que representa humanitàriament, social i econòmica aquest problema. He pensat que, de fet, els nostres diaris també ignoren bastant decididament tota l'Àfrica a les pàgines d'internacional.
Després hem passat a altres temes m'es banals... La vida quotidiana a Nova York i els seus tòpics. El Brendan deia, I would to visit someday New York. With all those basement bars, where you go down stairs... like that one from "Cheers". El Keith, fill de Nova Anglaterra, s'ha afanyat a aclarir que a Nova York la majoria de bars no són subterranis, sinó bàsicament a nivell de carrer. And "Cheers" is suposed to be in Boston, but it was actually shot in L.A. I ja que parla de sèries de televisió afegeix: Actually "Friends" is supposed to be happening in New York, but they do it in L.A. as well. And for the people of New York there is something strange in it, for instance you ask yourself, "How do they make it? How they can afford living in so nice flats if the are just having taht kind of jobs or even not working at all!". Sembla ser que al Keith la ficció no l'acaba de convèncer massa... per això es dedica als documentals. Un altre documental en el que ha treballat és una manifestació d'una ONG que va tenir lloc a Nova York durant la convenció republicana de les passades eleccions.
Per guanyar-se les garrofes, el Keith treballa al Sundance Channel. Hi ha dies que el senyor Redford passa per les oficines. "And it's kind of weird to see Robert Redford going out of a room next to your office".
Abandonem la platja de la Barceloneta per anar cap al Macba i pujo Rambla amunt amb un suec, una peruana, un austríac i el de Boston. Allà ens esperen els altres (la d'Alella, la de Calella de Palafrugell, la de Solsona i el de Durban), que han anat en taxi. Pel camí cada dues passes et trobes un paquistanès venent cerveses fredes i cada cinc minuts una banda de música al carrer. Tots som la Mercè.
Ho he après a la platja de Sant Sebastià, quan s'han acabat els focs artificials. Estava escoltant un sudafricà (el nòvio de la Marta B.) que parlava amb un nordamericà de Boston que viu a Nova York (un amic de la Marta C.). Realment he hagut de preguntar-ho, perquè pensava que ho havia sentit malament.
El Brendan ha anat aquest estiu a Durban per veure la família. I el Keith va ser justament en aquesta ciutat i al barri de Soweto (Johannesburg) per a rodar-hi un reportatge sobre la sida a Sudàfrica fa dos anys. Dels milers de persones que porten el virus a Durban poc més d'uns centenars seguien una medicació el 2003. Els que la seguien, ho feien perquè formaven part d'experiments.
També han parlat del ministre de sanitat sudafricà, personatge que ha seguit durant anys una política negacionista, intentant ignorar el problema que representa humanitàriament, social i econòmica aquest problema. He pensat que, de fet, els nostres diaris també ignoren bastant decididament tota l'Àfrica a les pàgines d'internacional.
Després hem passat a altres temes m'es banals... La vida quotidiana a Nova York i els seus tòpics. El Brendan deia, I would to visit someday New York. With all those basement bars, where you go down stairs... like that one from "Cheers". El Keith, fill de Nova Anglaterra, s'ha afanyat a aclarir que a Nova York la majoria de bars no són subterranis, sinó bàsicament a nivell de carrer. And "Cheers" is suposed to be in Boston, but it was actually shot in L.A. I ja que parla de sèries de televisió afegeix: Actually "Friends" is supposed to be happening in New York, but they do it in L.A. as well. And for the people of New York there is something strange in it, for instance you ask yourself, "How do they make it? How they can afford living in so nice flats if the are just having taht kind of jobs or even not working at all!". Sembla ser que al Keith la ficció no l'acaba de convèncer massa... per això es dedica als documentals. Un altre documental en el que ha treballat és una manifestació d'una ONG que va tenir lloc a Nova York durant la convenció republicana de les passades eleccions.
Per guanyar-se les garrofes, el Keith treballa al Sundance Channel. Hi ha dies que el senyor Redford passa per les oficines. "And it's kind of weird to see Robert Redford going out of a room next to your office".
Abandonem la platja de la Barceloneta per anar cap al Macba i pujo Rambla amunt amb un suec, una peruana, un austríac i el de Boston. Allà ens esperen els altres (la d'Alella, la de Calella de Palafrugell, la de Solsona i el de Durban), que han anat en taxi. Pel camí cada dues passes et trobes un paquistanès venent cerveses fredes i cada cinc minuts una banda de música al carrer. Tots som la Mercè.
dissabte, de setembre 24, 2005
Reentrée
Normalment els bloggers s'allunyen del teclat i fan una pausa estival, quan se'n van de vacances. Jo, en canvi, he estat allunyat del blog per culpa d'una mudança que encara no ha acabat i per culpa de la nova feina. He estat tot l'estiu davant d'un ordinador i em quedaven poques ganes de tornar a engegar-ne un altre.
Estic tornant, però a poc a poc, ara tot just acabo de recuperar el password d'aquest bloc de notes. L'havia perdut.
Estic tornant, però a poc a poc, ara tot just acabo de recuperar el password d'aquest bloc de notes. L'havia perdut.
divendres, de juliol 15, 2005
Els enciams del Prat
En Francesc Gelonch és una caixa de sorpreses. El vaig conèixer al final del recital d'en Rebassa i Pedrals dedicat a Alcover/Costa-i-Llobera. Vam xerrar una estona i vam anar a fer un beure amb uns seus amics. I des d'aleshores, sense cita prèvia anem coincidint a diversos tinglados, com aquest cicle de poesia del Prat, que de moment és una delícia i un plaer que no creia merèixer.
Dues setmanes després d'acceptar una nova feina al Prat del Llobregat vaig rebre un mail d'un aktivista de Vilafranka convidant-me a passar els dimarts als vespres a la Torre Muntades del Prat. No podia ser una casualitat. Em va servir per confirmar que havia estat una bona idea, canviar de feina. A més vaig veure que el Gelonch, "el bou de Juneda" (segon Hac Mor), també diria els seus poemes. Tenia ganes de sentir-lo, perquè només l'havia sentit en un acte sobre l'Estatut (amb l'Escoffet i l'Altaió junior) amb un poema i cara de circumstàncies. A més el cicle era una altra oportunitat per veure live el Casasses.
Aquest segon dimarts vaig poder veure en acció el de Juneda, que va suar la samarreta, ens va deixar anar unes tirallongues i uns cops de fuet en forma de haikús, que em van deixar enganxat a la cadira. La Cucarella va donar mostres del seu ofici i ironia. La Núria Martínez va llegir poemes del llibre que està escrivint, que potser en seran dos. El primer poema que va llegir la Núria era de tallar la respiració, d'encongir i glaçar el cor. El Pau Bou va dir poemes d'amor, una oda al ciclista Pantani i uns poemes de tema històric.
Després comentant la jugada amb el Gelonch, parlàvem, de la sorpresa que ell té a vegades amb els comentaris que la gent li fa dels poemes. Diu que algun que la majoria consideren el hit, d'altres no els agrada. A mi, em va passar, amb els poemes del Pau Bou, dramaturg del prat: a mi em van agradar moltíssim els poemes històrics pel to irònic i alhora apassionat que aconsegueix, trobo, fer un moment històric present, vívid. També potser perquè aquest dies llegeixo Fages de Climent, Les bruixes de Llers, i hi trobava alguna mena de parentesc.
El bou de Juneda em va sorprendre explicant una història que semblava inventada i perquè una bona amiga seva , que abans d'ahir era al Prat, és una noia amb qui havia coincidit treballant en una llibreria el nadal passat. I és precisament una noia de qui no em vaig poder acomiadar quan aquella feina se'm va acabar inesperadament.
L'altra curiositat del Gelonch és que hi ha un fet biogràfic que el lliga al Prat, a part de tenir-hi amics. El Prat del Llobregat és terra de carxofes, enciams... i així queda reconegut perquè els poetes reben com a premi de consolació o com a honorari professional (no ho sé ben bé) una hortalissa de la comarca. El primer dimarts va ser un meló, el segon uns enciams ben macos. Doncs bé els avis materns del poeta de Juneda, terra de boira i caliquenyos, van viure al Prat després de la Guerra Civil i eren traginers. Anaven del Prat al Mercat del Born. I una de les mercaderies que traginaven, eren evidentment les famoses carxofes del delta del Llobregat, aquelles que citava el de Felanitx.
"Aeroport, El nou. Sobre les pis-tes actuals del Prat es construiria una piràmide, que substituiria totes les instal·lacions de I'actual aeroport... A mitja alçada del rost més escaient, aquesta piràmide tindria una boca, una fenedura, que seria el començament de les pistes, per on les aeronaus entra-rien amb les màximes garanties de se-guretat. De fet, en passar el marc de la porta, la nau restaria immobilitzada, per un sistema de punts imantats. Fins i tot l' ''Endeavour'' hi podria aterrar. Del subsòl, en sortirien trens subterranis de gran velocitat que arribarien fins a les grans ciutats del continent europeu i asiàtic, tret de Roma, si encara existís el papat, on traslladarien les riqueses i mercaderies que els avions haurien adollat. Aquest servei arraconaria el de les naus marines, lent, obsolet i perillós per a la natura. Naturalment, aquesta piràmide atrauria una gran gernació, però no es deixaria construir a la vora. L'interior ja tindria prou cabuda per allotjar les multinacionals que ho sol·licitessin, pagant un lloguer que no ultrés ningú. Una intel·ligent xarxa d'ascensors i escales mecàniques ultralleugers i ultraràpids connectaria tots els indrets. Les instruccions òbviament serien totes i sempre en català. Per contra, el silenci fora complet, tant que hom podria sentir la correguda d'un escarabat furtiu, si mai hi entra-va... Quina delícia no fóra observar aquesta meravella des de la talaia de Montjuïc, alçant-se majestuosa enmig de les hortes de la plana. No cal dir que totes les cases del Prat serien esmicolades i polvoritzades i enlloc que deixarien seria poblat per les magnífiques escarxoferes del Prat mateix."
MIQUEL BAUÇÀ. El Canvi [Ed. Empuries; Barcelona, 1998]
Dues setmanes després d'acceptar una nova feina al Prat del Llobregat vaig rebre un mail d'un aktivista de Vilafranka convidant-me a passar els dimarts als vespres a la Torre Muntades del Prat. No podia ser una casualitat. Em va servir per confirmar que havia estat una bona idea, canviar de feina. A més vaig veure que el Gelonch, "el bou de Juneda" (segon Hac Mor), també diria els seus poemes. Tenia ganes de sentir-lo, perquè només l'havia sentit en un acte sobre l'Estatut (amb l'Escoffet i l'Altaió junior) amb un poema i cara de circumstàncies. A més el cicle era una altra oportunitat per veure live el Casasses.
Aquest segon dimarts vaig poder veure en acció el de Juneda, que va suar la samarreta, ens va deixar anar unes tirallongues i uns cops de fuet en forma de haikús, que em van deixar enganxat a la cadira. La Cucarella va donar mostres del seu ofici i ironia. La Núria Martínez va llegir poemes del llibre que està escrivint, que potser en seran dos. El primer poema que va llegir la Núria era de tallar la respiració, d'encongir i glaçar el cor. El Pau Bou va dir poemes d'amor, una oda al ciclista Pantani i uns poemes de tema històric.
Després comentant la jugada amb el Gelonch, parlàvem, de la sorpresa que ell té a vegades amb els comentaris que la gent li fa dels poemes. Diu que algun que la majoria consideren el hit, d'altres no els agrada. A mi, em va passar, amb els poemes del Pau Bou, dramaturg del prat: a mi em van agradar moltíssim els poemes històrics pel to irònic i alhora apassionat que aconsegueix, trobo, fer un moment històric present, vívid. També potser perquè aquest dies llegeixo Fages de Climent, Les bruixes de Llers, i hi trobava alguna mena de parentesc.
El bou de Juneda em va sorprendre explicant una història que semblava inventada i perquè una bona amiga seva , que abans d'ahir era al Prat, és una noia amb qui havia coincidit treballant en una llibreria el nadal passat. I és precisament una noia de qui no em vaig poder acomiadar quan aquella feina se'm va acabar inesperadament.
L'altra curiositat del Gelonch és que hi ha un fet biogràfic que el lliga al Prat, a part de tenir-hi amics. El Prat del Llobregat és terra de carxofes, enciams... i així queda reconegut perquè els poetes reben com a premi de consolació o com a honorari professional (no ho sé ben bé) una hortalissa de la comarca. El primer dimarts va ser un meló, el segon uns enciams ben macos. Doncs bé els avis materns del poeta de Juneda, terra de boira i caliquenyos, van viure al Prat després de la Guerra Civil i eren traginers. Anaven del Prat al Mercat del Born. I una de les mercaderies que traginaven, eren evidentment les famoses carxofes del delta del Llobregat, aquelles que citava el de Felanitx.
"Aeroport, El nou. Sobre les pis-tes actuals del Prat es construiria una piràmide, que substituiria totes les instal·lacions de I'actual aeroport... A mitja alçada del rost més escaient, aquesta piràmide tindria una boca, una fenedura, que seria el començament de les pistes, per on les aeronaus entra-rien amb les màximes garanties de se-guretat. De fet, en passar el marc de la porta, la nau restaria immobilitzada, per un sistema de punts imantats. Fins i tot l' ''Endeavour'' hi podria aterrar. Del subsòl, en sortirien trens subterranis de gran velocitat que arribarien fins a les grans ciutats del continent europeu i asiàtic, tret de Roma, si encara existís el papat, on traslladarien les riqueses i mercaderies que els avions haurien adollat. Aquest servei arraconaria el de les naus marines, lent, obsolet i perillós per a la natura. Naturalment, aquesta piràmide atrauria una gran gernació, però no es deixaria construir a la vora. L'interior ja tindria prou cabuda per allotjar les multinacionals que ho sol·licitessin, pagant un lloguer que no ultrés ningú. Una intel·ligent xarxa d'ascensors i escales mecàniques ultralleugers i ultraràpids connectaria tots els indrets. Les instruccions òbviament serien totes i sempre en català. Per contra, el silenci fora complet, tant que hom podria sentir la correguda d'un escarabat furtiu, si mai hi entra-va... Quina delícia no fóra observar aquesta meravella des de la talaia de Montjuïc, alçant-se majestuosa enmig de les hortes de la plana. No cal dir que totes les cases del Prat serien esmicolades i polvoritzades i enlloc que deixarien seria poblat per les magnífiques escarxoferes del Prat mateix."
MIQUEL BAUÇÀ. El Canvi [Ed. Empuries; Barcelona, 1998]
dimecres, de juliol 06, 2005
Al prat
Mentre cremava el foc a Castellbisbal i el G8 es reunia a Escòcia, a El Prat l'Enric Casasses i la Dolors Miquel feien petar la seva tronada de versos. Amb una traca final de versets fresquíssima i molt lleidatana.
Després, una colla ha anat a picar alguna cosa amb vinet de Sant Vicenç d'Hortons i no s'ha parlat de manifestos ni diagnòstics de res. S'han explicat anècdotes divertides o simpàtiques, històries del Brossa i els poetes brasilenys. Algú ha parlat de com la vena d'estudiós sovint s'encalla i un es queda en simple poeta. I al final hem sentit recitar una antologia molt abreujada de Fages de Climent.
La nota trista de la vetllada és que el romanç quilomètric del Casasses (Uh) es va editar fa una pila d'anys a Centelles i ara no es troba per enlloc. Editors desperteu!
Després, una colla ha anat a picar alguna cosa amb vinet de Sant Vicenç d'Hortons i no s'ha parlat de manifestos ni diagnòstics de res. S'han explicat anècdotes divertides o simpàtiques, històries del Brossa i els poetes brasilenys. Algú ha parlat de com la vena d'estudiós sovint s'encalla i un es queda en simple poeta. I al final hem sentit recitar una antologia molt abreujada de Fages de Climent.
La nota trista de la vetllada és que el romanç quilomètric del Casasses (Uh) es va editar fa una pila d'anys a Centelles i ara no es troba per enlloc. Editors desperteu!
dilluns, de juliol 04, 2005
història natural
Com que és 4 de juliol i segons Antena 3 i Telecinco som un estat federal més dels USA, un dels dos canals ens oferia avui Independence Day amb el rappero guai, Will Smith. Hi apareixen unes imatges d‘una ciutat amb edificis derruïts i en flames que m‘han recordat imatges de la Segona Guerra Mundial a Alemanya o Anglaterra... És curiós que allò que les productores de Hollywood entenen per destrucció de la civilització tingui a veure, gairebé sempre, amb l‘amenaça extraterrestre. Les imatges històriques que coneixem a Europa són de destrucció originada en una galàxia no massa llunyana. Els projectils els disparen els veïns del 2n 1ª, per dir-ho d’alguna manera.
dijous, de juny 30, 2005
Estat d'excepció
L'estona que Emili Manzano ha conversat amb Enric Cassasas i Julià Guillamon per a celebrar la reedició de tres llibres de Juli Vallmitjana ha tingut algun moment anàrquic. Malgrat això puc afirmar que han estat els minuts televisius més propers a l'operació que anomenem "anàlisi", que la tele m'ha ofert en els darrers divuit mesos.
Qui ha dit que la televisió ha de ser insubstancial?
Qui ha dit que la televisió ha de ser insubstancial?
dimecres, de juny 29, 2005
Repenso, reescric
Rellegeixo alguns posts perquè per mail he rebut comentaris d'un amic.
Torno al post del 7 de juny on jo citava un savi valencià que desconfia "dels que expressen les idees amb pressa". I de seguida m'identifico com un membre claríssim dels que van amb presses. I m'apresso a escriure aquesta nota. Perquè no vaig acabar el que volia dir en aquell post.
Deia que en la literatura, sobretot la dita del jo (el dietarisme com a forma emblemàtica), és un joc de màscares i sinceritat. I recordava que alguns diuen que de sinceritat res de res. I jo responia que sí, que la literatura sempre és un cocktail dels dos elements.
El que no vaig acabar de dir és que aquesta barreja constitueix per a mi l'autèntic interès de la literatura: aquest joc, aquesta barreja indestriable de màscara, mistificació, sinceritat, hipèrbole, despullament i disfressa. Quan entro en aquest joc, quan l'alquímia fa el xup-xup i tot vibra, quan darrera la màscara s'intueixen un tremolor, un somriure, uns ulls tristos o irònics...
Aquest és per a mi el plaer de la literatura.
Tot és retòrica, però res és només retòrica, no? Emmascarem no només per pudor, sinó perquè aquest és el codi, però no renunciem a ser compresos, oi?
Torno al post del 7 de juny on jo citava un savi valencià que desconfia "dels que expressen les idees amb pressa". I de seguida m'identifico com un membre claríssim dels que van amb presses. I m'apresso a escriure aquesta nota. Perquè no vaig acabar el que volia dir en aquell post.
Deia que en la literatura, sobretot la dita del jo (el dietarisme com a forma emblemàtica), és un joc de màscares i sinceritat. I recordava que alguns diuen que de sinceritat res de res. I jo responia que sí, que la literatura sempre és un cocktail dels dos elements.
El que no vaig acabar de dir és que aquesta barreja constitueix per a mi l'autèntic interès de la literatura: aquest joc, aquesta barreja indestriable de màscara, mistificació, sinceritat, hipèrbole, despullament i disfressa. Quan entro en aquest joc, quan l'alquímia fa el xup-xup i tot vibra, quan darrera la màscara s'intueixen un tremolor, un somriure, uns ulls tristos o irònics...
Aquest és per a mi el plaer de la literatura.
Tot és retòrica, però res és només retòrica, no? Emmascarem no només per pudor, sinó perquè aquest és el codi, però no renunciem a ser compresos, oi?
Poetry Slam
Modestament m’agradaria fer d’altaveu.
He rebut un mail dels de la kinzena de vilafranka i després he vist que El llibreter ho anuncia. I jo faig de repetidor.
Tots els dimarts de juliol a les 9 del vespre.
POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
EL PRAT DE LLOBREGAT – JULIOL DE 2005
Dimarts 5 de juliol / 21h:
DOLORS MIQUEL
ENRIC CASASSES
Dimarts 12 de juliol / 21h:
FRANCESC GELONCH
NÚRIA MARTÍNEZ
PAU BOU
MERITXELL CUCURELLA-JORBA
Dimarts 19 de juliol / 21h:
BIEL MESQUIDA
Dimarts 26 de juliol / 21h:
CARLES REBASSA + JONY RODÓN
JOSEP MEIZOSO
El llibreter afegeix un plànol del Prat en el seu extraordinari blog.
He rebut un mail dels de la kinzena de vilafranka i després he vist que El llibreter ho anuncia. I jo faig de repetidor.
Tots els dimarts de juliol a les 9 del vespre.
POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
EL PRAT DE LLOBREGAT – JULIOL DE 2005
Dimarts 5 de juliol / 21h:
DOLORS MIQUEL
ENRIC CASASSES
Dimarts 12 de juliol / 21h:
FRANCESC GELONCH
NÚRIA MARTÍNEZ
PAU BOU
MERITXELL CUCURELLA-JORBA
Dimarts 19 de juliol / 21h:
BIEL MESQUIDA
Dimarts 26 de juliol / 21h:
CARLES REBASSA + JONY RODÓN
JOSEP MEIZOSO
El llibreter afegeix un plànol del Prat en el seu extraordinari blog.
dimarts, de juny 28, 2005
viatge (raval by night)
Un dissabte a la nit a les tres en punt al local de la Rambla del Raval. Els llums de colors i els flaixos es van apagar per a donar pas a una il·luminació molt més potent. Era el senyal perquè la gent acabés els cubates i els que ballaven sabessin que aquells eren els últims compassos de gimnàstica.
Contra pronòstic jo encara tenia corda per a estona, però també em semblava raonable d‘anar desfilant cap a la parada del bus nocturn. La Montse i la Mariona van fer més mala cara perquè encara volien continuar fins tard. La Mariona va sortir del local amb una ampolla de cervesa amagada sota la jaqueta de pell verdosa. Jo em vaig esperar que sortís la Laia.
Vam trobar la Mariona ballant al mig de la Rambla del Raval amb quatre o cinc persones al costat d‘una rotllana de gent asseguda. Percussions i guitarres espanyoles animaven la festa. Com que acabaven totes les cançons cridant „¡Viva Chile!“ ben aviat vaig deduir d‘on venien. La Mariona, que és de Valls, va ensenyar a ballar sevillanes a una noia chilena que li va ensenyar a ballar una dansa típica del Cono Sur.
Si faig aquesta anotació aquí és per constatar dos fets. Del primer en tinc testimonis, del segon, no. El primer és ben simple: a l‘hora en què un ha de buscar una discoteca o un bareto after-hours i els segurates et fan fora de les entrades dels bars, aquella hora, al bell mig del carrer tenim muntada una festa considerable. I a tres quarts de cinc encara durava. Cap agent de l‘ordre la va interrompre. Els venedors ambulants posaven a la disposició dels interessats i interessades llaunes cervesa ben freda. I això a l‘estiu s‘agraeix d‘allò més.
Del segon fet, no en tinc cap testimoni, perquè em vaig quedar sol per uns minuts.
La rotllana és va més gran i el de la guitarra la va passar a un company per a poder-se aixecar. Era el més corpulent i el que tenia els trets facials més indígenes de tot el grup. Fins ara els cants semblaven més improvisats, eren melodies reconeixibles en llengua castellana i cadascú ballava seguint el seu ritme. Ara, en canvi, la percussió es va tornar més insistent, el grup es va dividir en dos per a crear un diàleg coral, van cantar en una llengua precolombina; a més el ball ara era una coreografia i el líder del ball portava la veu cantant i un tambor penjant.
Pot sonar una mica ridícul, però vull deixar-ne constància. Confesso la meva completa ignorància sobre la procedència i autenticitat del que vaig presenciar. O potser vaig gaudir-ne justament per la meva ignorància? El cas és que durant els minuts que va durar aquell ball em vaig sentir transportat en l‘espai i en el temps. A la meva manera, vaig viatjar.
Contra pronòstic jo encara tenia corda per a estona, però també em semblava raonable d‘anar desfilant cap a la parada del bus nocturn. La Montse i la Mariona van fer més mala cara perquè encara volien continuar fins tard. La Mariona va sortir del local amb una ampolla de cervesa amagada sota la jaqueta de pell verdosa. Jo em vaig esperar que sortís la Laia.
Vam trobar la Mariona ballant al mig de la Rambla del Raval amb quatre o cinc persones al costat d‘una rotllana de gent asseguda. Percussions i guitarres espanyoles animaven la festa. Com que acabaven totes les cançons cridant „¡Viva Chile!“ ben aviat vaig deduir d‘on venien. La Mariona, que és de Valls, va ensenyar a ballar sevillanes a una noia chilena que li va ensenyar a ballar una dansa típica del Cono Sur.
Si faig aquesta anotació aquí és per constatar dos fets. Del primer en tinc testimonis, del segon, no. El primer és ben simple: a l‘hora en què un ha de buscar una discoteca o un bareto after-hours i els segurates et fan fora de les entrades dels bars, aquella hora, al bell mig del carrer tenim muntada una festa considerable. I a tres quarts de cinc encara durava. Cap agent de l‘ordre la va interrompre. Els venedors ambulants posaven a la disposició dels interessats i interessades llaunes cervesa ben freda. I això a l‘estiu s‘agraeix d‘allò més.
Del segon fet, no en tinc cap testimoni, perquè em vaig quedar sol per uns minuts.
La rotllana és va més gran i el de la guitarra la va passar a un company per a poder-se aixecar. Era el més corpulent i el que tenia els trets facials més indígenes de tot el grup. Fins ara els cants semblaven més improvisats, eren melodies reconeixibles en llengua castellana i cadascú ballava seguint el seu ritme. Ara, en canvi, la percussió es va tornar més insistent, el grup es va dividir en dos per a crear un diàleg coral, van cantar en una llengua precolombina; a més el ball ara era una coreografia i el líder del ball portava la veu cantant i un tambor penjant.
Pot sonar una mica ridícul, però vull deixar-ne constància. Confesso la meva completa ignorància sobre la procedència i autenticitat del que vaig presenciar. O potser vaig gaudir-ne justament per la meva ignorància? El cas és que durant els minuts que va durar aquell ball em vaig sentir transportat en l‘espai i en el temps. A la meva manera, vaig viatjar.
dilluns, de juny 20, 2005
call me pale...
Ya no hay pena
Y las mujeres al pasar se me enredan
En mi segunda mitad
Es tan moderna
Esta ciudad
Que hay que celebralo todo
Ya no hay pena
Con lo bien que se me da
(Refree, La Matrona, Acuarela, 2005)
Associem cançons i llibres a una època o a una persona. D‘algunes paraules en llengües estrangeres, no moltes, podem dir-ne en quin context les vam aprendre, de quin llibre, per exemple. D‘algunes pel·lícules, en recordem la persona amb qui les vam anar a veure. Ara em ve el cap, per exemple, Tierra de Medem, al Verdi, amb la B.
El CD que he comprat avui també té la seva història. I a mi em sembla que mai no m‘havia passat res semblant. Un matí vaig tornar escoltar „Siglo XXI“a RNE3 després de molt de temps de no fer-ho. Vaig enganxar una cançó a la meitat, que em va agradar. Era „La reina de les neus“. Abans de posar el següent tema, se sentia una breu gravació en què el líder del grup explicava un parell de coses sobre el disc. No vaig entendre el nom del grup, però vaig reconèixer la veu. Era la del presentador d‘un programa de música de la matinada de COM Ràdio, Raül Fernàndez. No sé si encara fan el programa. Es deia o es diu „Formes breus“.
Ahir vaig tornar a sentir música d‘aquest grup per casualitat des d‘un televisor que no era a l‘habitació on jo era i no vaig arribar a temps per a veure el nom del grup sobreimpressionat a la pantalla. Però ja estava decidit: buscar Raül Fernandez o Rodriguez o el que fos i que Google em donés la resposta. „Refree“, es diuen.
I avui a la tarda he anat a comprar-lo. M‘ha costat una mica i he hagut de suportar estoicament les cares dels empleats del „Balada“ del carrer Pelai quan els he preguntat per „Refree“i entomar la decepció de veure el separador de plàstic dedicat al grup, però buit, dels „Discos Castelló“.
La impaciència m‘ha empès a entrar al Triangle. Deu minuts després he sortit de l‘FNAC amb el meu tresor.
A casa degustant „Glorietas“ i mirant fullejant el llibret del CD, m‘he trobat amb una sorpresa. En molts dels talls del CD hi toquen el Xavi Molero i el Ricky Falkner, que tocaven amb un grup que m‘agradava moltíssim i amb qui vam compartir local d‘assaig, ens „aquells temps“ de la facultat que jo tocava el baix amb la „Cage aux folles“.
El grup del Ferran, el Mole i el Ricky es deia „Pale“ (segurament en honor a „The Smiths“) fins que es van assabentar que hi havia uns holandesos que es deien així. El nou nom, „Egon Soda“, a mi no em va convèncer mai del tot. Tampoc no vaig entendre mai que no arribessin a tenir cert ressò discogràfic. O potser hauria de dir que no ho volia accaptar?
En tot cas ara puc escoltar el nou CD de Refree i recupero els Pale barcelonins i aquells concerts inesborrables. Com aquell últim que jo recordo en què el Rai Fransoy acompanyava a la guitarra i el Xavi Puig projectava diapositives al llençol blanc.
Y las mujeres al pasar se me enredan
En mi segunda mitad
Es tan moderna
Esta ciudad
Que hay que celebralo todo
Ya no hay pena
Con lo bien que se me da
(Refree, La Matrona, Acuarela, 2005)
Associem cançons i llibres a una època o a una persona. D‘algunes paraules en llengües estrangeres, no moltes, podem dir-ne en quin context les vam aprendre, de quin llibre, per exemple. D‘algunes pel·lícules, en recordem la persona amb qui les vam anar a veure. Ara em ve el cap, per exemple, Tierra de Medem, al Verdi, amb la B.
El CD que he comprat avui també té la seva història. I a mi em sembla que mai no m‘havia passat res semblant. Un matí vaig tornar escoltar „Siglo XXI“a RNE3 després de molt de temps de no fer-ho. Vaig enganxar una cançó a la meitat, que em va agradar. Era „La reina de les neus“. Abans de posar el següent tema, se sentia una breu gravació en què el líder del grup explicava un parell de coses sobre el disc. No vaig entendre el nom del grup, però vaig reconèixer la veu. Era la del presentador d‘un programa de música de la matinada de COM Ràdio, Raül Fernàndez. No sé si encara fan el programa. Es deia o es diu „Formes breus“.
Ahir vaig tornar a sentir música d‘aquest grup per casualitat des d‘un televisor que no era a l‘habitació on jo era i no vaig arribar a temps per a veure el nom del grup sobreimpressionat a la pantalla. Però ja estava decidit: buscar Raül Fernandez o Rodriguez o el que fos i que Google em donés la resposta. „Refree“, es diuen.
I avui a la tarda he anat a comprar-lo. M‘ha costat una mica i he hagut de suportar estoicament les cares dels empleats del „Balada“ del carrer Pelai quan els he preguntat per „Refree“i entomar la decepció de veure el separador de plàstic dedicat al grup, però buit, dels „Discos Castelló“.
La impaciència m‘ha empès a entrar al Triangle. Deu minuts després he sortit de l‘FNAC amb el meu tresor.
A casa degustant „Glorietas“ i mirant fullejant el llibret del CD, m‘he trobat amb una sorpresa. En molts dels talls del CD hi toquen el Xavi Molero i el Ricky Falkner, que tocaven amb un grup que m‘agradava moltíssim i amb qui vam compartir local d‘assaig, ens „aquells temps“ de la facultat que jo tocava el baix amb la „Cage aux folles“.
El grup del Ferran, el Mole i el Ricky es deia „Pale“ (segurament en honor a „The Smiths“) fins que es van assabentar que hi havia uns holandesos que es deien així. El nou nom, „Egon Soda“, a mi no em va convèncer mai del tot. Tampoc no vaig entendre mai que no arribessin a tenir cert ressò discogràfic. O potser hauria de dir que no ho volia accaptar?
En tot cas ara puc escoltar el nou CD de Refree i recupero els Pale barcelonins i aquells concerts inesborrables. Com aquell últim que jo recordo en què el Rai Fransoy acompanyava a la guitarra i el Xavi Puig projectava diapositives al llençol blanc.
dimecres, de juny 15, 2005
Post-meme
Em va fer gràcia que em convidessin a escriure un "meme". I ara em fa molta il·lusió que algú que no conec em faci un comentari sobre la meva tria. Algú que signa Vier, que també té blog, em diu que el sorprèn el meu "eclecticisme". I té tota la raó. En Vier no concreta amb exemples. Crec que es refereix a la música i als llibres. Deixeu-me agafar tres autors. Pere Calders, Salinger i Thomas Bernhard tenen ben poc en comú i el fet de trobar-los tots junts en una llista ens pot sorprendre. És una decisió incoherent? El mateix Vier apunta que there is a time for everything que cantaven els californians de Byrds.
Amb aquests tres autors vaig passar tres febrades ben fortes que puc associar amb moments de la meva vida bastant definits. Són tres visions del món i tres tons o colors. El primer, és amable però inquisitiu i amb moments més reflexius, amb una prosa bastant natural, que a vegades es torna retòrica (algú podria retreure-li, jo li agraeixo). El segon està amarat d'un to melanconiós i peronatges són ingenus, outsiders més o menys rebels, romàntics. El tercer dóna veu a un neuròtic que parla de la neurosi d'un altre/a, per parlar de la nostra neurosi.
Els contes de Pere Calders van ser la primera literatura d'adults, si se'n pot dir així, que vaig llegir. Jo feia primer de BUP i em va acompanyar en algunes reflexions meves. És clar que als 14-15 anys les "reflexions" més habituals són les que tenen a veure amb l'altre sexe. També les vaig tenir, però no només aquestes. A mi Calders em va fascinar primer de tot pels contes en què una situació extraordinària narrada com si fos trivial. Però també perquè, de vegades, la seva llengua era retòrica en un sentit que per a mi tenia un efecte còmic fascinant. En aquella època les paraules que no coneixia ("inexorable", "idiosincràsia", etc.), no em molestaven sinó que em fascinaven.
El Salinger de The catcher in the rye és el contrari, perquè justament està escrit d'una manera que ens pensem en la manera com parla un adolescent de l'edat de Holden Caufield.
Els altres relats i nouvelles de Salinger em van fascinar per l'el·lipsi i pel fet que una mena de conduccions subterrànies comunicaven els diversos contes.
Bernhard és retòrica elevada la quadrat. Repetició, hipotaxi.
Aquest autor, junt amb Th.Mann (Doktor Faustus, impressionant!), formaven part de les meves motivacions per aprendre alemany. Però un cop n'he sabut prou per a llegir-los sense diccionari, ja no m'hi he dedicat. Bernhard perquè ja vaig tancar la meva etapa. Necessito encara uns anys de guaret. Llegeixo en alemany sobretot novetats, perquè vull descobrir alguna cosa per a traduir i perquè sovint hi trobo la llengua viva en què parlaven els meus amics i companys de feina dels meus quatre ays a Tübingen. Hi ha poques coses més dures i més boniques que traduir.
...
No intento donar coherència a la meva tria. Però considero que no està fora de lloc considerar un atenunant que en alguns dels casos són moments diferents de la meva vida.
Per a mi els tres autors han estat importants encara que ara mateix no els llegeixi. Per a mi la suma dels vectors és el que m'assegura l'equilibri. A més m'interessa molt la veu narrativa que es retrata a si mateixa tot narrant i aquest aspecte pot potenciar-se a través de l'heteronímia (tot i que aquesta no sigui imprescindible). Conceptualment i a la praxis el que va fer Pessoa amb els heterònims em sembla brutal i fascinant.
Per una altra banda em fascina el fet que si la meva àvia i jo i una tercera persona agafada a l'atzar pel carrer, tinguem visions del món, expectatives i prioritats tan oposades i alhora ens entenguem o ho fem veure.
...
No intento donar coherència a la meva tria. No hi tinc cap obligació, ni l'autor del comentari m'ho demana.
...
Amb la música sovint trio la successió de cançons del blanc al negre, o del blau al taronja... a través d'una gradació.
Jo a vegades també em plantejo si les meves tries tenen sentit o descobreixo que un llibre m'agrada per raons poc objectivables. Hi ha de tot. Hi ha crítics molt bons que rarament et deixen amb el dubte. N'hi ha d'altres que publiquen des de fa anys i que mai, ni una sola vegada, m'han convençut: sempre tinc la sensació que només ho fan veure que saben de què parlen i que tenen un criteri. Els que a mi em convencen són els que encara que sigui d'una forma breu, aconsegueixen exposar els seus criteris.
Jo aquí no pretenia res semblant. Fa anys que no llegeixo cap dels tres autors citats. Formen part del meu itinerari.
Per què t'emociona un quadre o et cau bé algú que acabes de conèixer?
P.S. Gràcies pel comentari Vier i per les recomanacions: de Stefan Zweig he llegit Joseph Fouché, Marie Antoinette, Schachnovelle i està esperant en una pila Die Welt von Gestern.Erinnerungen eines Europäers. Kenzaburo Oé haurà d'esperar perquè encara no és a la pila. Però potser acabo donant-li prioritat. Sóc imprevisible.
Amb aquests tres autors vaig passar tres febrades ben fortes que puc associar amb moments de la meva vida bastant definits. Són tres visions del món i tres tons o colors. El primer, és amable però inquisitiu i amb moments més reflexius, amb una prosa bastant natural, que a vegades es torna retòrica (algú podria retreure-li, jo li agraeixo). El segon està amarat d'un to melanconiós i peronatges són ingenus, outsiders més o menys rebels, romàntics. El tercer dóna veu a un neuròtic que parla de la neurosi d'un altre/a, per parlar de la nostra neurosi.
Els contes de Pere Calders van ser la primera literatura d'adults, si se'n pot dir així, que vaig llegir. Jo feia primer de BUP i em va acompanyar en algunes reflexions meves. És clar que als 14-15 anys les "reflexions" més habituals són les que tenen a veure amb l'altre sexe. També les vaig tenir, però no només aquestes. A mi Calders em va fascinar primer de tot pels contes en què una situació extraordinària narrada com si fos trivial. Però també perquè, de vegades, la seva llengua era retòrica en un sentit que per a mi tenia un efecte còmic fascinant. En aquella època les paraules que no coneixia ("inexorable", "idiosincràsia", etc.), no em molestaven sinó que em fascinaven.
El Salinger de The catcher in the rye és el contrari, perquè justament està escrit d'una manera que ens pensem en la manera com parla un adolescent de l'edat de Holden Caufield.
Els altres relats i nouvelles de Salinger em van fascinar per l'el·lipsi i pel fet que una mena de conduccions subterrànies comunicaven els diversos contes.
Bernhard és retòrica elevada la quadrat. Repetició, hipotaxi.
Aquest autor, junt amb Th.Mann (Doktor Faustus, impressionant!), formaven part de les meves motivacions per aprendre alemany. Però un cop n'he sabut prou per a llegir-los sense diccionari, ja no m'hi he dedicat. Bernhard perquè ja vaig tancar la meva etapa. Necessito encara uns anys de guaret. Llegeixo en alemany sobretot novetats, perquè vull descobrir alguna cosa per a traduir i perquè sovint hi trobo la llengua viva en què parlaven els meus amics i companys de feina dels meus quatre ays a Tübingen. Hi ha poques coses més dures i més boniques que traduir.
...
No intento donar coherència a la meva tria. Però considero que no està fora de lloc considerar un atenunant que en alguns dels casos són moments diferents de la meva vida.
Per a mi els tres autors han estat importants encara que ara mateix no els llegeixi. Per a mi la suma dels vectors és el que m'assegura l'equilibri. A més m'interessa molt la veu narrativa que es retrata a si mateixa tot narrant i aquest aspecte pot potenciar-se a través de l'heteronímia (tot i que aquesta no sigui imprescindible). Conceptualment i a la praxis el que va fer Pessoa amb els heterònims em sembla brutal i fascinant.
Per una altra banda em fascina el fet que si la meva àvia i jo i una tercera persona agafada a l'atzar pel carrer, tinguem visions del món, expectatives i prioritats tan oposades i alhora ens entenguem o ho fem veure.
...
No intento donar coherència a la meva tria. No hi tinc cap obligació, ni l'autor del comentari m'ho demana.
...
Amb la música sovint trio la successió de cançons del blanc al negre, o del blau al taronja... a través d'una gradació.
Jo a vegades també em plantejo si les meves tries tenen sentit o descobreixo que un llibre m'agrada per raons poc objectivables. Hi ha de tot. Hi ha crítics molt bons que rarament et deixen amb el dubte. N'hi ha d'altres que publiquen des de fa anys i que mai, ni una sola vegada, m'han convençut: sempre tinc la sensació que només ho fan veure que saben de què parlen i que tenen un criteri. Els que a mi em convencen són els que encara que sigui d'una forma breu, aconsegueixen exposar els seus criteris.
Jo aquí no pretenia res semblant. Fa anys que no llegeixo cap dels tres autors citats. Formen part del meu itinerari.
Per què t'emociona un quadre o et cau bé algú que acabes de conèixer?
P.S. Gràcies pel comentari Vier i per les recomanacions: de Stefan Zweig he llegit Joseph Fouché, Marie Antoinette, Schachnovelle i està esperant en una pila Die Welt von Gestern.Erinnerungen eines Europäers. Kenzaburo Oé haurà d'esperar perquè encara no és a la pila. Però potser acabo donant-li prioritat. Sóc imprevisible.
dilluns, de juny 13, 2005
Meme
Des de Flux m'han convidat a escriure el "meme". Aquí el teniu:
A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Morcheeba, Big calm
Lali Puna, Faking the books
Banda sonora de “Hable con ella”
Danilo Pérez, Panamonk
Ovidi Montllor, A Alcoi
Pavement, Wowee Zowee
John Coltrane, Giant steps
The Strokes, Is this it
Carles Benavent, Agüita que corre
Noir Désir, des Visages des Figures
Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Hi ha discos de Dire Straits que no m'agraden i per l'estil. Però només hi ha un vinil que no només em provoca vergonya si no que... que m'estiraria els cabells i tot: The final countdown d'Europe. Quina desorientació més absoluta podia dominar-me als dotze o tretze anys!?
Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
Un parell de hits que m'ha passat algú que pertany a una generació que no ha comprat més de 3 CDs en sa vida.
L’últim cd que he comprat:
“X&Y” de Coldplay
L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
"Al otro lado del río", de Jorge Drexler.
Cançons i temes que escolto molt i no me'n cansaria mai:
“Lover, you should've come over” de Jeff Buckley
“A felicidade” intepretat per Vinicius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho
“Hallelluja” de L. Cohen, cantada per Jeff Buckley
“Frontera” de Jorge Drexler
“Alle vier Minuten” i “Weisses Papier” dels berlinesos Element of crime.
“Folk Song” de Chick Corea, interpretat per Roy Haynes, Danilo Pérez i John Patitucci
“Hide and seek” de Joshua Redman
“Round here” de Counting Crows
“High and dry” Radiohead
“Ask” The Smiths
Llibres que llegeixo durant l’any:
Últimament, entre 40 i 50.
Llibreria o biblioteca:
Llibreries i biblioteques. Tres llibreries barcelonines i una d'Esplugues.Visito la biblioteca de la UPF de Rambla i la complemento amb algunes de la Diputació de Barcelona.
Últim(s) llibre(s) comprat(s):
La lentitud del mar i Incitacions d'Enric Sòria; Collected Poems de Philip Larkin.
Últim llibre llegit:
Rot d'Uwe Timm (Múnic, DTV, 2003). Em sembla que encara no està traduït ni tan sols a l'anglès, malgrat ser un autor prestigiós a Alemanya i tenir unes quantes novel·les traduïdes. Prometo parlar-ne al blog properament.
Llibres que llegeixo en aquests dies:
Tinc començats Fulls de dietari de Carles Soldevila, Flieh, mein Freund de Ralf Rothmann, Tupolev 134 d'Antje Ravic Strubel, i Incitacions d'Enric Sòria.
(L'editor Vallcorba prepara una traducció castellana d'una altra novel·la posterior de Rothmann, no recordo quina.)
Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
Sospito que interpreto a la meva manera l'enunciat, però vaja, diuen que als dietaris (i als blogs més!) gaudim d'unes llibertats especials i jo me n'aprofito.
Lamento no poder ajustar-me al límit de cinc... són deu.
Invasió subtil de Pere Calders; El vigilant en el camp de sègol de Salinger; Las personas del verbo de Gil de Biedma; els contes complets de Cortázar a Alianza i el Ficciones de Borges; Les relacions perilloses, de Laclos; Sí de Thomas Bernhard; Suomenlinna de Jaume Subirana. Lenz de Georg Büchner que em va convèncer per quedar-me quatre anys a Alemanya i Youth de J.M.Coetzee que em va fer tornar.
Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":
M'agradaria que fossin la Laia S.A., el Jordi C., l'Arnau, la Silvana i la Sílvia. Però només un dels "nominats" té un blog, de moment. A veure si s'animen, els altres.
A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Morcheeba, Big calm
Lali Puna, Faking the books
Banda sonora de “Hable con ella”
Danilo Pérez, Panamonk
Ovidi Montllor, A Alcoi
Pavement, Wowee Zowee
John Coltrane, Giant steps
The Strokes, Is this it
Carles Benavent, Agüita que corre
Noir Désir, des Visages des Figures
Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Hi ha discos de Dire Straits que no m'agraden i per l'estil. Però només hi ha un vinil que no només em provoca vergonya si no que... que m'estiraria els cabells i tot: The final countdown d'Europe. Quina desorientació més absoluta podia dominar-me als dotze o tretze anys!?
Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
Un parell de hits que m'ha passat algú que pertany a una generació que no ha comprat més de 3 CDs en sa vida.
L’últim cd que he comprat:
“X&Y” de Coldplay
L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
"Al otro lado del río", de Jorge Drexler.
Cançons i temes que escolto molt i no me'n cansaria mai:
“Lover, you should've come over” de Jeff Buckley
“A felicidade” intepretat per Vinicius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho
“Hallelluja” de L. Cohen, cantada per Jeff Buckley
“Frontera” de Jorge Drexler
“Alle vier Minuten” i “Weisses Papier” dels berlinesos Element of crime.
“Folk Song” de Chick Corea, interpretat per Roy Haynes, Danilo Pérez i John Patitucci
“Hide and seek” de Joshua Redman
“Round here” de Counting Crows
“High and dry” Radiohead
“Ask” The Smiths
Llibres que llegeixo durant l’any:
Últimament, entre 40 i 50.
Llibreria o biblioteca:
Llibreries i biblioteques. Tres llibreries barcelonines i una d'Esplugues.Visito la biblioteca de la UPF de Rambla i la complemento amb algunes de la Diputació de Barcelona.
Últim(s) llibre(s) comprat(s):
La lentitud del mar i Incitacions d'Enric Sòria; Collected Poems de Philip Larkin.
Últim llibre llegit:
Rot d'Uwe Timm (Múnic, DTV, 2003). Em sembla que encara no està traduït ni tan sols a l'anglès, malgrat ser un autor prestigiós a Alemanya i tenir unes quantes novel·les traduïdes. Prometo parlar-ne al blog properament.
Llibres que llegeixo en aquests dies:
Tinc començats Fulls de dietari de Carles Soldevila, Flieh, mein Freund de Ralf Rothmann, Tupolev 134 d'Antje Ravic Strubel, i Incitacions d'Enric Sòria.
(L'editor Vallcorba prepara una traducció castellana d'una altra novel·la posterior de Rothmann, no recordo quina.)
Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
Sospito que interpreto a la meva manera l'enunciat, però vaja, diuen que als dietaris (i als blogs més!) gaudim d'unes llibertats especials i jo me n'aprofito.
Lamento no poder ajustar-me al límit de cinc... són deu.
Invasió subtil de Pere Calders; El vigilant en el camp de sègol de Salinger; Las personas del verbo de Gil de Biedma; els contes complets de Cortázar a Alianza i el Ficciones de Borges; Les relacions perilloses, de Laclos; Sí de Thomas Bernhard; Suomenlinna de Jaume Subirana. Lenz de Georg Büchner que em va convèncer per quedar-me quatre anys a Alemanya i Youth de J.M.Coetzee que em va fer tornar.
Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":
M'agradaria que fossin la Laia S.A., el Jordi C., l'Arnau, la Silvana i la Sílvia. Però només un dels "nominats" té un blog, de moment. A veure si s'animen, els altres.
dissabte, de juny 11, 2005
Goril·les
Fa unes hores, a les sis de la matinada, una discoteca de l'Eixample, tancava les seves portes. I això significa que unes 150 persones surten alhora del local. Alguns taxistes havien estat atents i esperaven la clientela. Però hi ha uns grupets de gent que esperen algú que no ha sortit o discuteixen si han de continuar en un after-hours. Com és costum, els del servei de seguretat demanen a la gent, que no es quedi davant del local xerrant per no moltestar als veïns.
Fins aquí tot correcte, penso. I en general tothom ho accepta.
Vint minuts després, sóc en una botiga de xurros del carrer Còrcega a uns cent metres del local, sóc amb la Sílvia, el Joan, el Max i el Joan Maria, menjant-me unes patates fregides. L'establiment és ple i no costa gaire reconèixer gent que fa mitja hora era al Mond Club. A fora hi ha el grup de segurates fent tertúlia, explicant batalletes i xivarri. De fet fan el que fa una estona feien "els altres": són davant d'un local fent-la petar i rient. Però sovint quan ens treiem l'uniforme veiem les coses d'una altra manera.
La inconseqüència és potser el més extès del nostres defectes. Jo de vegades la censuro. D'altres la trobo simplement entranyable.
Fins aquí tot correcte, penso. I en general tothom ho accepta.
Vint minuts després, sóc en una botiga de xurros del carrer Còrcega a uns cent metres del local, sóc amb la Sílvia, el Joan, el Max i el Joan Maria, menjant-me unes patates fregides. L'establiment és ple i no costa gaire reconèixer gent que fa mitja hora era al Mond Club. A fora hi ha el grup de segurates fent tertúlia, explicant batalletes i xivarri. De fet fan el que fa una estona feien "els altres": són davant d'un local fent-la petar i rient. Però sovint quan ens treiem l'uniforme veiem les coses d'una altra manera.
La inconseqüència és potser el més extès del nostres defectes. Jo de vegades la censuro. D'altres la trobo simplement entranyable.
dijous, de juny 09, 2005
Ignorance
Strange to know nothing, never to be sure
Of what is true or right or real,
But forced to qualify or so I feel,
Or Well, it does seem so:
Someone must know.
Strange to be ignorant of the way things work:
Their skill at finding what they need,
Their sense of shape, and punctual spread of seed,
And willingness to change;
Yes, it is strange,
Even to wear such knowledge – for our flesh
Surrounds us with its own decisions –
-And yet spend all our life on imprecisions,
That when we start to die
Have no idea why.
Philip Larkin
Of what is true or right or real,
But forced to qualify or so I feel,
Or Well, it does seem so:
Someone must know.
Strange to be ignorant of the way things work:
Their skill at finding what they need,
Their sense of shape, and punctual spread of seed,
And willingness to change;
Yes, it is strange,
Even to wear such knowledge – for our flesh
Surrounds us with its own decisions –
-And yet spend all our life on imprecisions,
That when we start to die
Have no idea why.
Philip Larkin
dimarts, de juny 07, 2005
Dos homentges absurds
Canvio la descripció del blog i per això despenjo el doble homenatge que havia penjat durnat els darrers dies. Un homenatge a l'home que aquest dies ha disputat l'atenció mediàtica ni més ni menys que a Fernando Alonso, Rafa Nadal i Sandro Rossell. Era difícil però se n'ha sortit, gràcies al seu cop d'efecte. Carles Miró és el personatge de la setmana! Avui "Notes al marge" deixa d'existir i les gruppies ploren i s'estiren els cabells davant de l'hotel de la Rambla on s'allotja Miró.
"És un Arc de Triomf, on no s'hi ha celebrat mai cap victòria;
potser és això, el seny català."
“but love is not a victory march /
It's a cold and it's a broken Hallelujah”,
"És un Arc de Triomf, on no s'hi ha celebrat mai cap victòria;
potser és això, el seny català."
Carles Miró, La germana gran, Empúries, 2001.
“but love is not a victory march /
It's a cold and it's a broken Hallelujah”,
Leonard Cohen, Various positions, 1984.
Això no és un blog
Ha dit Vicent Alonso que dels dietaris ja tot ha estat dit i que dels blogs ell no en pot dir res. Per a saber que és un dietari només cal llegir Pla, Gide... Els blogs són una cosa molt nova i no vol dir-ne res; perquè desconfia dels que expressen les idees amb pressa.
Llegeix fragments del seu Trajecte circular. Aclareix que no és un dietari. És una selecció i reescriptura de les notes de dietari de 2001. „[N]o tinc cap interès a presentar les notes d‘aquest llibre com a efectes d‘una espontaneïtat tan falsa com literàriament improductiva. Ni tan sols tinc l‘interés de fingir-ho“.
La sinceritat amb un mateix i amb els altres, la veritat, la màscara. Són problemes de la literatura i de formes paraliteràries com aquesta. Sempre hi ha qui diu que això són bajanades, que de sinceritat no n'hi ha ni mica. Però em temo que sempre hi ha una barreja indestriable dels dos brous en aquesta sopa.
Llegeix fragments del seu Trajecte circular. Aclareix que no és un dietari. És una selecció i reescriptura de les notes de dietari de 2001. „[N]o tinc cap interès a presentar les notes d‘aquest llibre com a efectes d‘una espontaneïtat tan falsa com literàriament improductiva. Ni tan sols tinc l‘interés de fingir-ho“.
La sinceritat amb un mateix i amb els altres, la veritat, la màscara. Són problemes de la literatura i de formes paraliteràries com aquesta. Sempre hi ha qui diu que això són bajanades, que de sinceritat no n'hi ha ni mica. Però em temo que sempre hi ha una barreja indestriable dels dos brous en aquesta sopa.
dilluns, de juny 06, 2005
Les afinitats electives
Abans quan miraves els crèdits d'un CD (de Joshua Redman, per exemple) i veies el nom del contrabaixista que col·labora en un parell de temes, et deies, "aquest Christian McBride el tindré present". I després te n'oblidaves fins que hi tornaves a topar i llavors potser t'ho apuntaves,potser no. Avui dia amb l'accés a internet i el google, en pocs minuts pots trobar discografies, articles, fins i tot partitures del tal McBride. I així es pot començar a jugar. I en el món del jazz hi ha músics molt promiscus, que amb carreres molt dilatades han anat tocant amb músics tan diversos. Pot ser apassionant.
Però, és clar, no tot és internet, no oblido d'on ve tot plegat: el primer CD de Joshua Redman que vaig escoltar va ser a casa de l'Agustí i el CD me'l vaig comprar al carrer Tallers. I, en definitiva, si m'agrada el jazz és pels concerts que he vist al Jamboree i la Boite. Però pels directes!
He pensat en aquest fenomen de les xarxes que uneixen punts llunyans però plens d'afinitats, aquest vespre, perquè a través de Flux he arribat al blog de Ramon Bassas i a través d'ell al del Cinto Amat. Aquí m'hi quedat una estona per a llegir el seu post sobre Ricoeur i Angelopoulos.
Tenim una blogosfera molt densa. Malgrat això, trobarem a faltar el seu somriure... el provocat per “Notes al marge”, vull dir.
dijous, de juny 02, 2005
Panik auf der Buchmesse
Una amiga de Stuttgart m‘ha fet arribar un regal per correu. Es tracta de la novel·la de Bodo Kirchhoff, Schundroman, que en anglès vindria a titular-se Pulp (fiction) novel. I de fet té bastant a veure amb la pel·lícula de Tarantino, perquè és homentatge i paròdia d'un gènere. En llegir-ne l‘argument a la contraportada no he pogut reprimir la rialla, perquè coincideix amb una setmana mediàticament monopolitzada (a casa nostra, bei uns) per la Buchmesse i amb un to ben pujat.
La novel·la de Kirchhoff és una caricatura del món literari alemany amb argument de telefilm de sèrie B. A un assassí professional que va a la Fira de Frankfurt „per feina“, se li complica la vida innecessàriament en matar l‘home equivocat. La víctima resulta ser el Papa de la crítica alemanya.
dilluns, de maig 30, 2005
Promoció
“The Nobel Prize for literature, awarded for 1949, presented in 1950, made Faulkner famous, even in America. Tourists came from far and wide to gawk at his house in Oxford, to his irritation. Reluctantly he emerged from the shadows and began to be like a public figure. From the State Department came invitations to abroad as a cultural ambassador, which he dubiously accepted. Nervous before the microphone, even more nervous fielding "literary" questions, he prepared for sessions by drinking heavily. But once he had developed a patter to cope with journalists, he grew more comfortable with the role. He was ill informed about foreing affairs —he did not read newspapers— but that suited the State Department well enough.”
J.M.Coetzee, “The Making of William Faulkner”, The New York Review of Books, April, 2005.
Coetzee, comentant una nova biografia de Faulkner, explica que l’autor de El brogit i la fúria va acceptar amb molt dubtes l’encàrrec de fer d’ambaixador cultural i després quan li va tocar encarar-se als periodistes, se li feia una muntanya. Però per què s’hi va trobar en aquella situació? Per no saber dir que no o perquè li anaven bé els diners? O feia el sacrifici per poder fer la promoció de la seva obra?
Ara em venen al cap dues coses:
- una pel·lícula amb Paul Newman sobre un escriptor americà que va Suècia a rebre el Nobel
- un dels escriptors de casa nostra que es negava a signar llibres, va dir que se sentia "obligat pel seu editor a fer d'home-pancarta". Ai, pobres escriptors!
divendres, de maig 27, 2005
Cromos
Ahir jo em preguntava què era aquest blog i avui he anat a fer un tomb pel wide world. He ensopegat amb una sorpresa: Carles Miró s'acomiada al seu blog després de tres anys i mig d'escriure. És una llàstima.
En un dels seus primers posts definia així el blog:
"Es tracta simplement d'anar escrivint coses, no sé pas amb quina periodicitat, d'aquelles que si no s'escriuen te n'oblides i que fa mandra d'anar enviant en forma d'emails —que altra feina té la gent que llegir segons què. Si ho penjo aquí, s'ho podrà mirar qui vulgui, sense haver de sofrir correus intempestius. La idea és intercanviar cromos d'una manera civilitzada."
Doncs jo segueixo amb els meus cromos.
Avui al programa de ràdio hem pogut conversar una estona amb Jordi Sarsanedas per telèfon. Ha estat molt agradable. Del seu darrer llibre ell en destacaria "Petita suite en veu baixa", perquè representa una excepció dins la seva obra el fet de sotmetre's a una mètrica tan estricta:
però també "Homes d'ofici", perquè sí:
Figures d'un temps
que no deixem de viure, necessari
a cada tombant del dia
perquè tinguin sentit, davant dels nostre ulls,
entre les nostres mans, els gestos i les coses,
les paraules i el pa.
Pastar la farina i el fang,
col·locar carreus,
ordenar pedra seca,
aquell ordre que no és caprici,
ordir i tramar,
les fineses de l'escarpa i la llima,
el batec de la llançadora,
el rodolí insistent del ribot,
l'estesa dels encenalls,
el foc d'encenalls sota l'olleta de la cola.
Els secrets ajustats, concertats, sancionats,
vogits, esmerilats, brunyits,
els mil menuts secrets,
to know how
en la senzillesa de la feina
que m'entesto a judicar feliç.
Hi penso amb veneració?
M’afiguro la gratitud
perquè m’allunyi de l’enveja rancuniosa.
En un dels seus primers posts definia així el blog:
"Es tracta simplement d'anar escrivint coses, no sé pas amb quina periodicitat, d'aquelles que si no s'escriuen te n'oblides i que fa mandra d'anar enviant en forma d'emails —que altra feina té la gent que llegir segons què. Si ho penjo aquí, s'ho podrà mirar qui vulgui, sense haver de sofrir correus intempestius. La idea és intercanviar cromos d'una manera civilitzada."
Doncs jo segueixo amb els meus cromos.
Avui al programa de ràdio hem pogut conversar una estona amb Jordi Sarsanedas per telèfon. Ha estat molt agradable. Del seu darrer llibre ell en destacaria "Petita suite en veu baixa", perquè representa una excepció dins la seva obra el fet de sotmetre's a una mètrica tan estricta:
[...]
Escolta la pluja
nit endins com tecleja
un encanteri.
[...]
I tu no et dolguis :
tot per sempre perdura
sota la cendra.
[...]
Escolta la pluja
nit endins com tecleja
un encanteri.
[...]
I tu no et dolguis :
tot per sempre perdura
sota la cendra.
[...]
però també "Homes d'ofici", perquè sí:
Figures d'un temps
que no deixem de viure, necessari
a cada tombant del dia
perquè tinguin sentit, davant dels nostre ulls,
entre les nostres mans, els gestos i les coses,
les paraules i el pa.
Pastar la farina i el fang,
col·locar carreus,
ordenar pedra seca,
aquell ordre que no és caprici,
ordir i tramar,
les fineses de l'escarpa i la llima,
el batec de la llançadora,
el rodolí insistent del ribot,
l'estesa dels encenalls,
el foc d'encenalls sota l'olleta de la cola.
Els secrets ajustats, concertats, sancionats,
vogits, esmerilats, brunyits,
els mil menuts secrets,
to know how
en la senzillesa de la feina
que m'entesto a judicar feliç.
Hi penso amb veneració?
M’afiguro la gratitud
perquè m’allunyi de l’enveja rancuniosa.
dijous, de maig 26, 2005
Especulacions
Al gimnàs he coincidit amb un professor de català de secundària. El conec de fa temps i de vegades la fem petar. Hem parlat de la „Marató de Carner“ a la Llibreria Catalònia, de fa dues setmanes. Jo hi vaig recitar „Arbre primer“ i „Visita“ a l‘hora del cafè, per a quatre gats. Ell diu que no veu que Arbres sigui una lectura apropiada per a ser „obligatòria“ a secundària, que la majoria d'alumnes no estan madurs per a gaudir aquestes lectures. Hi ha excepcions, objecto. Sí però amb els anys les excepcions d‘aquesta regla són més i més escasses.
Abans de tocar el tòpic sobre els despatxos on es dibuixen les línies mestres dels currículums escolars, tan allunyats de les aules..., he canviat de tema, però sense canviar-lo massa, de fet. Li he preguntat què li semblava una idea que em balla pel cap últimament. Trobo que seria molt necessari un treball, intensíssim, de gramàtica comparada per als alumnes de 14 a 18 anys (amb un increment gradual, any rere any). Idealment suposaria una coordinació dels seminaris de llengua catalana i castellana. Em refereixo a tractar punts conflictius i d'interferència entre les dues llengües pel que fa a sintaxi (la preposició „a“ en el complement directe, per exemple), ortografia (b/v, g/j) i lèxic (frases fetes, locucions). També seria interessant que el concurs de Sant Jordi inclogués un concurs de traducció literària català-castellà i castellà-català. Hi participaria algú?
Ell n‘és partidari de fer exercicis de traducció i de quadres comparatius per aclarir els punts que detecta com a conflictius. I no és l‘únic que si dedica. Però m'adverteix que no em faci il·lusions pel que fa a la possible coordinació. Molts fugen d‘estudi. La divisa de la majoria de docents, funcionaris o no, ve a dir-me, és anar fent, viu i deixar viure. És a dir, res de canvis. A més molts professors de llengua castellana, fan com si el català no existís. Suposo que no sempre ho fan per malícia. També hi deu tenir a veure la mandra... I no crec que l'aislacionisme sigui exclusiu de cap dels dos seminaris. Segur que hi ha de tot a tot arreu.
Actualment els Seminaris es posen d’acord per no tractar alhora els mateixos punts. I és clar que cal evitar les repeticions innecessàries; però el que ara passa, prou sovint, és que quan els alumnes “toquen un tema”, ja no es recorden de “com era” en català. I es fan uns embolics! I també una cara d'agraïment quan els ajudes a desfer algun dels misteris!
Jo m’apassiono amb aquests temes, no ho puc evitar.
El meu interlocutor, per la seva banda, tenia la conclusió molt clara: tu fes el que creguis que has de fer. Però aprèn a encaixar les derrotes i a suportar la indiferència. No esperis que ningú t’agraeixi res i no t’hi capfiquis.
Escriure i reescriure
Ahir vaig reescriure i republicar el post "Rodalies". Em va semblar molt, molt necessari fer-ho. Em sento com si portés la "L" de l'autoescola, perquè estic recuperant l'hàbit d'escriure. Quan el text no em convenç, reescric fins rebre el vist-i-plau. I de vegades costa molt.
A més navego una mica a la deriva:
Què és "the blot"? Qui l'escriu? Per què?
A més navego una mica a la deriva:
Què és "the blot"? Qui l'escriu? Per què?
dimecres, de maig 25, 2005
Rodalies
El cactus sembla una de les coses més inútils del món. Però tot sovint algun esdeveniment, de vegades un petit detall, ens fa canviar d'opinió.
Diumenge a la tarda, mentre el Barça jugava un partit que acabaria per empatar a tres, jo viatjava, en el sentit estricte, en Trambaix, i en el menys estricte, gràcies a les notes de viatge de Ramon Farrés a D‘un lloc a l‘altre. Jo anava cap a Sant Just Desvern, que en principi no està massa lluny del barceloní carrer Elisabets, si no m‘equivoco. Però vaig fer marrada. No perquè volgués, que m'hi van arrossegar!
Vaig passar per Bellvitge, Perugia, Egipte, l‘aeroport del Prat, Viena, Altafulla, els tres prostíbuls del centre de Tarragona, Roma i sense oblidar l‘escala a Amsterdam. Per sort, abans d‘arribar al Pont d‘Esplugues, la parada on jo sempre baixo, el tramvia hi fa un revolt i aleshores acostumo a aixecar la vista del llibre.
Ràpid les bosses! Aixeca't, lluita contra l'entumiment. Ai com es noten les poques hores dormides! O potser he de dir que em trobava sota els efectes del jet lag del llibre del Farrés. Vaig agafar les dues bosses. Sense pensar massa com, ni què. Però sabia que eren meves. En fer el gest de pitjar el botó per obrir la porta del tramvia, vaig recordar tot d‘una què duia a la bossa de plàstic. Perquè se'm va clavar a la cama. El regal de la Laia, un cactus molt ben dotat. Vaig abandonar el meu estat semiconscient i vaig tenir claríssim on era, on havia estat, què havia passat i, importantíssim, quins autobusos podien passar per la meva parada en un diumenge a aquella hora i quins no.
Deu minuts després plovia sobre l‘Ajuntament d‘Esplugues i les terrasses dels bars. Aixoplugats sota la parada de l'autobús, els pacients usuaris del transport públic gaudíem de la sensació de frescor que ens portava la pluja enyorada. El 63 encara no havia passat i pel que vaig saber després, el Barça seguia encara buscant el gol del 2 a 2... Eto‘o vivia una jornada de malson. Jo en canvi acabava el cap de setmana amb bon sabor de boca.
divendres, de maig 20, 2005
Com si fos possible
Un dia feiner bastant corrent. Classes d'anglès i alemany: una cançó de The Lion King, el past simple, la declinació de l'article (dativ, akkusativ...). Els nens i nenes, com sempre, a les cinc de la tarda, sense dir-te res et diuen que ells no volen seure a la cadira, que ja porten tot el dia! Miren per la finestra cap al parc: els gronxadors, la gespa i un camp de futbol quilomètric. Jo, malgrat ser d'un caràcter molt més reposat, els entenc prou bé. Tenen deu anys.
Les trucades, les felicitacions i els regals, però, han fet que el dia fos una mica menys "de cada dia". El 29 és un signe inequívoc que anuncia la crisi dels trenta. Però jo avui he estat de molt bon humor.
Un dels regals que he rebut avui és el darrer llibre de Sarsanedas, Silenci, respostes, variacions (Proa, 2005). La portada té una il·lustració fantàstica de Narcís Comadira, Gitana ginesta. Un fris per a Jordi Sarsanedas, que, amb els colors i el títol, fa l'ullet a un altre poema de l'autor publicat el 2001.
(Jordi Sarsanedas, L'enlluernament, al cap del carrer, Proa, 2001).
M'agrada aquest dubte del “potser sí”, aquesta sordina que posa al piano que vol cantar la joia de viure. Allarga la mà, vincla la cintura, com si [...] fos possible la llibertat i el ball...
Les trucades, les felicitacions i els regals, però, han fet que el dia fos una mica menys "de cada dia". El 29 és un signe inequívoc que anuncia la crisi dels trenta. Però jo avui he estat de molt bon humor.
Un dels regals que he rebut avui és el darrer llibre de Sarsanedas, Silenci, respostes, variacions (Proa, 2005). La portada té una il·lustració fantàstica de Narcís Comadira, Gitana ginesta. Un fris per a Jordi Sarsanedas, que, amb els colors i el títol, fa l'ullet a un altre poema de l'autor publicat el 2001.
Gitana ginesta
Un esquinçall, un blau tibant, un crit.
Turons amunt, aquest or de pobresa,
pròdig de tan senzill,
allarga la mà, vincla la cintura,
com si, qui sap -on?, quan?-,
fos possible la llibertat i el ball,
el ball ni somiat, inspirador del somni.
Potser sí, el somni
sota la fresca dels càntirs i dels claustres
o bé a la cambra
quan s’aquieten les mans damunt la gira
i l’aigua manté viu, només, un cuc de llum
al si encantat de l’almorratxa.
Gitana ginesta, braç i cintura,
l’or generós a tomballons;
xiruca rostos amunt.
Un esquinçall, un blau tibant, un crit.
Turons amunt, aquest or de pobresa,
pròdig de tan senzill,
allarga la mà, vincla la cintura,
com si, qui sap -on?, quan?-,
fos possible la llibertat i el ball,
el ball ni somiat, inspirador del somni.
Potser sí, el somni
sota la fresca dels càntirs i dels claustres
o bé a la cambra
quan s’aquieten les mans damunt la gira
i l’aigua manté viu, només, un cuc de llum
al si encantat de l’almorratxa.
Gitana ginesta, braç i cintura,
l’or generós a tomballons;
xiruca rostos amunt.
(Jordi Sarsanedas, L'enlluernament, al cap del carrer, Proa, 2001).
M'agrada aquest dubte del “potser sí”, aquesta sordina que posa al piano que vol cantar la joia de viure. Allarga la mà, vincla la cintura, com si [...] fos possible la llibertat i el ball...
dijous, de maig 19, 2005
Buzztracker
Un post molt breu per fer arribar més lluny una pàgina web que monitoritza i mostra gràficament on passen "les notícies" de la secció d'internacional. És el buzztracker.
L'he trobada en un post del blog de Vicent Partal, Mails per a Hipàtia.
Un altre blogger agafa el fil i segueix la reflexió sobre la globalització:
On no passa mai res
L'he trobada en un post del blog de Vicent Partal, Mails per a Hipàtia.
Un altre blogger agafa el fil i segueix la reflexió sobre la globalització:
On no passa mai res
Amb mots planers
Planerament invoco el teu fantasma
amb mots planers dels versos que ens deixares
Són versos de Jordi Sarsanedas dedicats a Salvat-Papasseit. Aquesta nit he estat llegint Sarsanedas, després de veure'l a BTV. La "caixa tonta" també té minuts de generositat. Fa gairebé tres hores Sarsanedas era el convidat del “Saló de Lectura”. Hi ha explicat com va costar de portar a escena La primera història d’Esther i ha parlat del "goig d’haver empès alguns nens i nenes a aprendre un poema de memòria”. Sentint-lo dir els poemes m’han vingut aquests adjectius al cap: senzill, càlid, clar, digne. Només aparentment, ens sembla poca cosa.
AMB MANS DE BONS AMICS ESCRIC AIXÒ
Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.
Junts hem alçat la gran ciutat de fusta
per al foc més clar d'aquest amor
on llegeixen la història.
I parlo de demà com d'un passat
tot sec, tot esmollat, tot cendres.
Amb mans de bons amics escric això,
amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes
i la ciutat que em pobla.
I manllevo el captaire i manllevo la porta.
Et deixo (això, si vols,
si et fa servei)
restes de joventut mal esmerçada
i un gust per al vent clar i el vi vermell.
Jordi Sarsanedas
amb mots planers dels versos que ens deixares
Són versos de Jordi Sarsanedas dedicats a Salvat-Papasseit. Aquesta nit he estat llegint Sarsanedas, després de veure'l a BTV. La "caixa tonta" també té minuts de generositat. Fa gairebé tres hores Sarsanedas era el convidat del “Saló de Lectura”. Hi ha explicat com va costar de portar a escena La primera història d’Esther i ha parlat del "goig d’haver empès alguns nens i nenes a aprendre un poema de memòria”. Sentint-lo dir els poemes m’han vingut aquests adjectius al cap: senzill, càlid, clar, digne. Només aparentment, ens sembla poca cosa.
AMB MANS DE BONS AMICS ESCRIC AIXÒ
Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.
Junts hem alçat la gran ciutat de fusta
per al foc més clar d'aquest amor
on llegeixen la història.
I parlo de demà com d'un passat
tot sec, tot esmollat, tot cendres.
Amb mans de bons amics escric això,
amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes
i la ciutat que em pobla.
I manllevo el captaire i manllevo la porta.
Et deixo (això, si vols,
si et fa servei)
restes de joventut mal esmerçada
i un gust per al vent clar i el vi vermell.
Jordi Sarsanedas
dimecres, de maig 18, 2005
The blot
"Orlando, who had just dipped her pen in the ink, and was about to indite some reflection upon the eternity of all things, was much annoyed to be impeded by a blot, which spread and meandred round her pen. It was some infirmity of the quill, she supposed; it was split or dirty. She dipped it again. The blot increased. She tried to go on with what she was saying; no words came. Next she began to decorate the blot with wings and whiskers, till it became a round-headed monster, something between a bat and a wombat" (Orlando, Penguin, 1993 [1928], p. 163-64)
quill = ploma
blot = taca
En aquest punt de la novel·la, fa tres-cents anys que Orlando reescriu el seu poema inacabat. I avui que s'hi tornava a posar, torna a ensopegar amb una nova forma de bloqueig creatiu.
En llegir "The blot increased." vaig saber, tot d'una, que tres-cents dies després de donar-hi voltes havia arribat el moment d'inaugurar el meu blog.
La novel·la de Virginia Woolf és fabulosa. Orlando és sobretot un torrent verbal incontenible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
